-_Am_ Maria?...
-Estones ha que t'esperava- cridà una veu des del fons. -Mira't, aquí
a l'entrada trobaràs el cove. Tu mateixa!...
-Vaja, doncs... Déu vos guard!...
I amb el cove al cap, s'allunyà per la soleiada del de fora, camí del
rec, com cada dia...
D'un tros lluny ja va sentir la xerrameca de les dones i el
patim-patam dels picadors, en mig del tritlleig dels pardals. Era un
quadro alegre, una visió clara, aquell conjunt de la blancor de la
roba, del moviment dels picadors, del xipolleig de l'aigua, tot
enquadrat per aquell cel enorme de blavor i llibertat. Però la
Madrona es senti contrariada; li agradava més estar-hi sola, ella, al
rec... aquelles dones tenien unes llengues que tallaven i tot era
batxillejar... -que si aquest i la fulana... que si aquell i
l'altra...
Va agafar el seu lloc i es posà a rentar... Com sobtades per sa
presència, les dones varen callar... sols se sentia el patim-patam
dels picadors.
-No repareu quin dia tan enxuvat que es posa avui?- va dir una al cap
d'una estona, traient-se el mocador del cap, -filles, jo suo a raig
fet!...
-Oh, i que com més va, més- saltà una altra.
-Què ho deu fer?
-Digues al Mariano que ho consulti al parnòstric!- va dir una de
petita i grofolluda, tot fent l'ullet a les altres.
Algunes varen riure dissimuladament però totes tornaren a callar de
seguida... Hi havia quelcom d'anguniós aquell dia, en aquell aire,
quelcom que s'hi anava infiltrant poc a poc; la xafagor s'aplomava
cada cop més, els pardals varen anar fugint d'un a un, no se'n sentia
piular cap... I de sobte va venir una ratxada d'un vent calent, que
assecava la gola...
Tres o quatre peces volaren arrencades dels coves, movent gran
esvalot entre les dones. Quan tot es tornà a calmar, va quedar un
silenci estrany, ple de tristesa i d'expectació. Semblava que la
Terra escoltés. Els horitzons s'espessien més a cada moment.
Va passar una altra ratxa; una dona va dir:
-_Manyam_ si tindrem tempestat!...
-Ai, no m'ho diguis pas, filla... tanta por que em fan els trons!
saltà una altra, fent postures.
-Ah, sí, la misenyora!... per ella se n'estarà!...
Totes, varen riure, però d'una rialla espalmada, que trencà una altra
ràfaga de vent. Aquesta vegada els blats-de-moro es varen agitar
furiosament, alçant les fulles ben altes...
Dues o tres dones se'n varen anar. Entre les altres hi quedà un
silenci ple d'angoixa... semblava que una idea fixa les dominés a
totes.
-Quina en fora!- digué una, -ara que els blats ja són tan alts!...
-Déu mos en guard!...- contestaren les altres precipitadament...
I les ratxades anaren venint... venint sense parar, cada vegada més
fortes. Les albes s'inclinaven per deixar-les passar, cruixint en les
soques, xiulant en la brancada; i a cada ratxada una munió de fulles
en fugien despreses, s'encabritaven enlaire i queien després, com
papallones mortes, allà baix, desobre els camps de blat... Allí
semblava que hi hagués una batalla, les mates s'abrassaven
furiosament, brandant com si fessin força per atuir-se les unes a les
altres, i d'aquella lluita se'n alçava un gemec profund, una burinor
especial, que es confonia amb els udols del vent i els xiscles de les
albes. I quan parava la ratxa, aquells camps tant simètrics, tant ben
cuidats... quedaven abatuts, les plantes de gairell, les panotxes,
mig granades, per terra d'ací d'allà...
La Madrona s'havia quedat sola; tenia un nus a la gola, aquella
collita que veia trossejar al seu davant, era la única esperança per
l'hivern... la del blat se l'havia enduta la seca... aquesta la
robava el vent... Cent vegades havia estat a punt de plorar però les
ratxes li arrebassaven la roba dels coves, li revolcaven per terra i
mentre davant d'ella s'aterrava la vida del demà, tenia de corre a
collir aquelles peces, que volaven del seu costat, gonflades, com
grans ocellots blancs i que collia de terra tacades d'un polsim
vermell, com amarades de sang...
A l'últim se'n va tenir d'anar, empesa per aquell vent, que al mateix
temps la privava de caminar.
A l'arribar al poble es va girar un moment... La ventada triomfava
pels camps solitaris. Ja no eren ratxes, era un vent seguit el que li
feia espetegar el mocador per la cara, estampint-li la roba al cos i
cuitant a fer-la caure... I aquell mateix vent es revolcava pel
defora amb més furia i udolava enroscant-se amb xiulets que semblava
que s'enlairessin fins arran del cel. A terra, els blats ja no
lluitaven, ja no aixecaven ses fulles com braços enfurismats, sinó
que, esmaperduts, s'hi deixaven anar sense forces, inútils pel
combat. I el que li va fer més mal, va ser veure'l sol, un xic
espalmat, però il·luminant amb sa claror de vida aquella estesa que
es revolcava sota la grapa de la Mort.