El primer xiscle d'oreneta, fresc i vibrant com una ratxa de
matinada, va entrar a dins de la cort.
Clarejava; a dalt del mur, prop de les vigues hi havia una
finestreta, com un ull obert a l'immensitat, per on es filtrava un
tel de claror somorta, d'una claror cansada, que s'esbandia en
polsina blanquinosa cap al fons. I allà moria, aclarint dèbilment les
cantelludes anques dels bous, partides per aquelles cues llargues...
llargues... tantost caigudes i immòvils, tantost cargolant-se com
cucs enormes, ara sobre una anca, ara sobre l'altra, per a tornar a
caure, totes esteses, mandrosament.
El vailet, l'Andreu, ja era dret. Arquejant-se endarrera, els ulls
abotegats, la cara reinflada, s'estirava, s'estirava tant com podia,
mentre en un badall immens exhalava tota la nyonya de la son a
l'esvair-se. I els bous, tombant el cap, se'l miraven amb sos
ullassos fondos, tristos, remugant pausadament...
Part de fora es va sentir un espatec d'ales, i el cant vibrant d'un
gall es caragolà briosament enlaire... un clocleig d'innombrables
tons li va contestar, i gairebé al mateix temps una veu de dona,
fresca i clara, va cridar pel pany de la porta:
-Hala, tocassons, que ja es dia!...
L'Andreu s'acabà d'espavilar; cuita-corrents va desfermar els bous,
entortolligant-los-hi els ronsals entre les banyes; va treure el
parpal que estrebava la porta... I un glop de calma serena, un tros
d'immensitat, plena de l'aire de matinada, s'agambolà cap a dins. I
com portada per son ambient de calma, l'Andreu va veure al mig d'una
era grandiosa la silueta d'una dona jove, molt jove, nua de peus i
cames, els braços arremangats, escampant grapats de blat-de-moro
entre aixelabrada aviram.
Fou un moment; des de la fosca de la cort, el vailet la va veure a
plena llum, tota rossa de celístia, com una d'aquelles visions que
creuen a voltes pel cel de l'ànima, a flor de cervell... De seguida
l'esborrà la massa enorme d'un bou, passant pel buit de la porta, com
una força morta, pesada... irresistible...
-Quina hora és, Maria?- li preguntà a l'eixir, tot allarat...
-Quatre hores han caigut estones ha!...
I les veus es perdien en l'espai immens, com ofegades... Des de la
porta de la cort, sols es veia aquella era, llarga... estesa...
Després un buit enorme, una immensitat d'aire i cel, sospesos a plom,
fins allà baix, al lluny de tot, on blavejaven esbarcenats els cims
més alts d'una serra... I del fons d'aquell buit se'n alçava poc a
poc una boira espessa, tèbia i humida, que escampava un baf de terra
en la solemne quietud de la matinada, sense un alè d'aire, calma i
fonda.
-Quina calda!- digué el vailet, mentre els bous bevien a la pica del
costat del pou, rabejant-se en la frescor de l'aigua, tot just
pouada...
-I la que farà!...- digué ella amb el braç dret estès senyalant al
lluny... -I goita quina boirada!...- i d'un bot s'enfilà al mur de
l'era. Un petit alè de vent que passà li feu moure les faldilles...
Ell, atret pel misteriós encís que entorn s'esbandia aquella figura
petita i esprimatxada, tota retallada sobre el fons blau, s'hi anà
acostant com embadalit... Els bous bevien a poc a poc.
Allà sota, al fons del sot, la boira restava encalmada com una fumera
espessa... Sols de tart en tart s'aclaria en diferents indrets,
agambolant-se com si una mà invisible la regirés per dins, i llavors,
assota sa blancor un xic agrisada, hi verdejaven les clapes dels
sembrats, entre la rojor adamascada dels rostolls humits, estesos al
fons d'aquella lletosa blancor, com una immensa taca de sang.
Hi hagué un llarc silenci... tots dos restaven immòbils, com
subjectes al vol de sos pensaments, i mentre llurs pits aspiraven a
voluptuoses ratxades el baf de terra que pujava del sot, llurs
mirades vagaven indecises, perdudes per l'immensitat...
-Goita, el sol!...- murmurà ella al cap d'una estona, de baix en
baix, com dient-s'ho a si mateixa...
-El sol!- repetí ell més baix encara i com d'esma... I llurs mirades
es fixaren allà baix, totes dugues juntes, aparellades...
Fou una claror més viva, un esclat vibrant, i esqueixant glopades de
boira, el sol va reventar en flames.
* * *
Amb un ¡adéu! l'Andreu va pendre comiat... Es posà al cap dels bous i
la carreta va arrencar. Un moment ressonà el trontoll de les rodes
damunt les lloses de l'era; després, al trencar entre els pallers que
vetllaven escampats al costat de la masia, sa remor quedà ofegada en
el tou de palla que encatifava la terra.
El camí feia una gran _S_ vorejant la carena; de primer s'endinsava
per una fondalada, tornava després al lluny pel davant de la masia i
s'allunyava finalment cap a l'esquerra, sempre baixant, fins a
arribar al pla. I per allí, cap a la fondalada, la carreta anava
baixant, socatrejant d'un cantó a l'altre, grinyolant pausadament.
Els bous, encarcarats sota el jou que aguantava la llança de la
carreta, brandaven a compàs ses masses ventrudes, les testes
acotades, les gropes anguloses i fermes, onejant sobtadament a cada
passa. Sobre la carreta, l'arada es bressava d'un cantó a l'altre, al
plaer dels sotracs... l'Andreu anava endavant... I el sol batent de
llisquentes caldejava la fondalada; en tots els boscos de l'entorn el
cant de les cigales s'esllanguia com un immens frisament, i sota les
mates de boix que amagaven el marge, llençaven una alenada de fresca,
que reanimava al passar.
Essent davant de la masia, l'Andreu instintivament va tombar-s'hi.
Des d'allí es veia, enxiquida per la distància, neta i rica en
colors, amb son porxo i sos corrals amb ses teulades i teuladetes
groguejantes de rovell, amb sa fatxada emblanquinada, tota
estarrufada de cara al pla. Sa massa blanquinosa es destacava
potentment sobre el verd fosc dels boscos que s'estenien al seu
darrera, com ones d'una mar parada, enfilant-se fins al cim, sota el
cel d'un blau fort, d'un blau vessant d'alegria. I allà, dreta encara
sobre el mur de l'era, les faldilles voleiant a la primera ratxa de
la marinada, tota ella amarada de sol, la Maria se'l mirava, petita i
esprimatxada, amb ses formes de vailet...
-Coi de mossa!- es digué l'Andreu, parant-se... I aquella silueta tan
petita, tan llunyana, semblava que el xuclés... que l'atragués... Coi
de mossa!...- tornava a fer, sense saber ben bé el què volia
dir-se... i com més se la mirava, més el cor se n'hi anava... Però
els bous varen passar, varen passar amb son pas sempre ferm, sempre
reposat, anant sempre drets a un fi, aquell fi boirós i impenetrable
que covava al fons de llurs nines calmes i fondes, i com endut per
llur rebolada l'Andreu donà un pas més i tot es va fondre...
La recolzada del camí va amagar la masia, la fondalada, la mossa, tot
aquell món petit però acolorit, i un altre món més gran, però més sec
i més aspre es va estendre als seus peus... La plana amb ses clapes
de sembrats, amb ses esteses de terra roja, un xic cendrosa sota el
sol, se li mostrava tota nua, tota oberta en sa grandiositat. La
boira de la matinada s'anava esvaint, arreconant-se als repeus de les
muntanyes o enlairant-se cap al cel on quedava formant blancs
lleganys, que es destriaven. I arreu per tots aquells camps de
rostoll, les unes darrera una parella de bous, les altres darrera un
cavall que avançava a pitrades, petites figuretes, més petites i més
confoses com més llunyanes, anaven i venien d'un cantó a l'altre,
caminant sempre, deixant al seu darrera com rastre del seu pas, una
llenqueta de pols que s'alçava, s'enlairava i s'esvaïa en l'intensa
blavor del cel.
* * *
El sol ja era alt quan l'Andreu començà a llaurar... el dematí
caminava cel amunt, cel amunt, entre panys de blavor assetinada,
esflorant el somni de la terra amb son ròssec esplèndit de clarors
enlluernadores i xafegors aplomades... I els bous anaven avançant,
passa darrera passa, lentament, calmosament... L'arada s'aferrava, la
terra semblava que s'endurís. A voltes llurs forces desdeien...
l'Andreu els atiava a crits... A voltes un terròs massa dur, els
aturava en sec... L'Andreu arborava el garrot, i ells, parpellejant
dolorosament sobre ses negres nines, més calmes i més fondes que mai,
donaven una embranzida... i el jou grinyolava i l'arada cruixia com
si anés a quedar desgavellada, esclafada entre dues forces
colossals...
I l'Andreu els seguia, caminant penosament pel doll de roja frescor
que brollava da les aletes de la rella, a banda i banda del solc...
seguia aspirant la bafarada xardorosa de la terra... el front amarat
de suor, sota el sol que estabellava... seguia aferrat a l'arada, com
fent una sola peça, amunt i avall del camp... El començar a llaurar,
el record de la mossa surava encara pel seu cervell;.. voleiava pels
seus ulls, fixos a terra... però el solc no anava prou dret...
semblava que la terra el volgués tot per ella... poc a poc el vailet
ja gairebé no pensava... I al tombar, a la punta del camp, veia allà
lluny del lluny, la serra blavosa, coneixia aquella fondalada i el
blancai de la masia ressaltant sobre el verd emboirat dels boscos...
tot al lluny, molt lluny... I més ençà la plana inmensa i les
siluetes dels llauradors passant i traspassant sempre lentes i
pausades, deixant darrera seu aquelles llenques de pols que
s'alçaven, s'enlairaven i es fonien la blavor assetinada del cel...
I el dia anava passant ample i serè, com una onada de llum rodolant
per sobre el pla... les cigales cantaven desesperadament; en la
calima dels horitzons hi vagava una nota fonda i grave com una
vibració perduda d'aquell himne de claror i insensiblement un ambient
de plenitud s'estenia per tot el pla. I en mig d'ell, indiferent com
una força fatal, com una força morta, seguia arrapat a terra, sempre
pausat, sempre solemniós, aquell divagament estabornit, aquell anar i
venir dels llauradors, aquell fumejar de les llenquetes de pols...
Cap a migdia, un vol d'orenetes creuà de cap a cap del pla, xerricant
i perseguint-se... d'una peça llunyana, se'n alçà una parella de
cogullades, tot piulant... després quedà un gran silenci... i tot anà
morint... els llauradors s'anaren fonent... els uns tornant cap al
poble, els altres buscant el redós d'una ombra... Sols en tota
l'extensió, l'Andreu seguia llaurant... un solc darrera l'altre,
aquella ratlla que havia deixat el primer, dreta i enrampada com una
esgarrinxada creuant de cap a cap la faç polsosa del camp,
s'aixamplava, s'estenia com una taca d'oli, mentre les masses dels
bous, brandant sempre i amb l'Andreu al detràs, s'allunyaven plana
enllà, fins a enxiquir-se... fins a emboirar-se en la calima...
Tombaven i tornaven sempre brandant... creixent i dibuixant-se... la
testa enrampada i ferma, els ulls fondos i tristos, dolçament
resignats.
* * *
En caure el migdia, la mossa va arribar... l'Andreu la va veure al
lluny, molt lluny, com un blancai confós surant a flor dels camps...
aviat la va conèixer; menà els bous a la punta del camp, allí on la
carreta solitària alçava sa llança al cel; els hi estengué un tou
d'herba seca i mentre ells remugaven, s'assegué a l'ombra que la
carreta feia.
Suava a raig fet; la sequedat de la gola l'abrusava... tot ell es
sentia capolat...
I la Maria s'anava acostant... Duia una cistella al cap i anava de
pressa... de pressa... Les faldilles li espetegaven detràs, i a cada
passa ses formes esprimatxades es perfilaven sota els replecs de la
roba.
A l'arribar, l'Andreu es sentí envaït en la revolada d'aire que
portava... Era quelcom d'ella, aquell aire d'encís que entorn
esbandia... Ell es sentí tornar en si... la mirà somrient i sols va
dir-li senyalant el tros llaurat amb un moviment de cap:
-Oi que sóc trescat?...
La Maria, deixant senzillament la cistella a terra, sols digué:
-Te'n manca un bell bocí encara!...
I callaren tots dos. El sol queia a plom; en tot l'entorn no es veia
una ombra i un fons de tristesa enorme s'esbandia calladament per la
immensa soletat.
L'Andreu a l'ombra, rosegant un mos de pa negre i dur, contemplava
amb dolça mirada a la mossa, dreta al davant seu, a ple sol... La
mossa callava... Ell sentia un benestar!... una sensació dolcíssima,
com si aquella dona li passés la mà pels cabells, poc a poc,
afalagant-lo, adormint-lo com un nin...
I un xic enllà, els bous, remugant pausadament, els embolcaven de
llur mirada fixa i misteriosa, mentre llurs cues, tantost caigudes,
es cargolaven ara sobre una anca, ara sobre una altra, per a caure
després totes esteses, mandrosament...