Cada vegada que hi passava per aquell camp de fajol, tenia de
parar-s'hi... Que n'era de blanc!... I com ressaltava en la blavor
intensa d'aquelles tardes d'octubre, tèbies i humides, en que tot
semblava rentat per una mà cuidadosa! Sota aquell cel d'un blau
plomós, en el concert uniforme de colors que les voltava, les flors
del fajol, petites, diminutes, semblaven una munió d escarbatons
blancs, que planessin a flor de terra, sobre la verdor envellutada de
ses pròpies fulles. I ella s'hi encantava!... Un xic més enllà, ja no
es distingien fulles ni flors, ja es confonia tot en una tofa molsuda
i blanquinosa... I aquella tofa s'estenia lluny... lluny... i tot hi
era blanc.
Qui sap quan se la mirava, el que aquella blancor li deia!... Qui
sap, mentre parada allà al davant passava estones i estones, les
frisanses noves que trasbalsaven son cor de verge!... Qui sap els
desigs que en el despertament de sa carn pura, mai tocada, encenia la
vista d'aquella flonjor blanca, d'aquelles flors purissimes que -ella
ho sabia prou- encara no es toquen, cauen escaldades!...
I quan ja fosquejava, quan solitàriament s'esparpellaven les primeres
estrelles, ella se n'anava. Se n'anava per la blavor amoratada de
cap-al-tard, muntanya amunt, pels camins deserts cap a casa seva,
mirant sempre al fons del sot aquella clapa blanca que boirejava,
esbarrellant-se poc a poc, fins a quedar com fumerola blanca,
encalmada al fons de la nit.
I heu's aquí que un dia, mentre se'l mirava aquell fajol, son pit
començà a agitar-se en descompassades ondulacions... son respir es
trencava, mentre sos llavis, vibrants i fins, es colorejaven d'un
vermell acarminat i els seus ulls brillaven, brillaven fixos allí, en
aquell llençol de puríssima blancor que l'atreia, que la fascinava...
De sobte, com arrencant-se d'aquell encís, mirà a l'entorn, amb ulls
esbarriats: tot era sol; al lluny la plana s'adormia, emboirant-se
poc a poc; sols de tant en tant una ratxa d'aire, fresca i humitosa,
s'hi esbandia de ample a ample, passant calladament. Llavors va
escoltar... Res: ni una remor; al cap de bella estona es sentí el
cant d'una cugullada mig apagat, allà baix, al lluny de tot...
Ella féu un sospir fondo, molt fondo, passant-se una mà pel front; va
tornar a mirar tot l'horitzó... després clavà els ulls al fajol, i
llensà un xisclet. Hauria jurat que tota aquella flonjor blanca es
reinflava com una ona que avancés cap a ella i s'estremís al morir en
una d'aquelles esgarrifances dolcíssimes que la sacsejaven de cap a
peus... I tingué por. Llençà un xisclet i va fugir de pressa, de
pressa, per la blavor de cap-al-tard, muntanya amunt, sense girar-se
en darrera...
Però l'endemà hi va tornar... hi va tornar manyaga, tota freda de
mans; clavà els ulls en aquella tofa puríssima i d'esma, sense ni
donar-se'n compte, tots els pellingots que la cubrien tombaren
marcits als seus peus... Varen caure abatuts com cossos sense ànima,
i trepitjant son abatiment, es va alçar viva i triomfant sa nuesa
sencera, tota blanca i rosada, en la blancor del fajol.
Llavors, els braços creuats sobre el pit, a ulls clucs, va corre camp
endins, va sentir en sa pell les flonjes carícies de les flors i en
una frisança deliciosa, obrí els braços i es deixà anar.
Quan se'n va alçar, estava trista, molt trista... Tota ella sofria
horriblement... Se'n va anar a un reconet del marge, i allí,
asseguda, amb el cap entre els braços, va trencar el plor, plora que
plora, mentre al seu entorn les flors del fajol, escaldades,
queien arreu, arreu...