En Pere, al llevar-se aquell dia, li portava votada al Jaumet: allà
on el trobés, l'estossinava. On s'és vist!- anava dient-se, mentre es
ficava les calces pausadament. -Amics com érem de petits, companys de
tota la vida, fer-me aquesta mala passada! I ella? Oh, ella rai;...
prou que me la pagarà, la poca pena!... Ves que jo em posi a
cantar... bandarra, desvergonyida!... No seré pas jo qui hi perdi...
I es quedava una estona rumiant... Pensava en el passat... amb
aquells festeigs al clar de lluna, a l'horta de darrera casa
d'ella... en aquells pessics tant dolços com una carícia que li
ventava perquè estigues quiet... en les mil _fiorituras_ amb que
broda el festeig una que'n sap amb un que hi va de bona fe... i tot
s'hi enternia... Per això al tornar a pensar amb el Jaumet, aquella
paret mitjera que li havia caigut al damunt al bo del seu
embadaliment, en Pere treia foc pels queixals... Fins, tot llescant
el pa per fer la suca-mulla, una idea boirosa li creuà pel cap... I
si se l'enduia el ganivet?... El Jaume el trobaria bon segur, a la
peça del sot... Però de seguida va pensar que un home, encegat, no
sap el que fa... i ja es va veure al Jaumet afinant-se i caient tot
aplomat... com una cosa buida... va sentir després un silenci... una
quietud... i el Jaumet a terra, sense bellugar... I una esgarrifança
el va sacsejar fins a les entranyes... Va deixar estar el ganivet, va
agafar la magalla... i avall.
Clarejava; a l'obrir la porta del carrer un baf humitós i tebi el va
sobtar. El cel d'un to moradenc, llençava una claror trista; i en
aquell ambient de calma semblava que tot s'hi esvaís, que totes les
remors s'hi fonguessin, apagades... Va ajustar la porta i va rompre a
caminar, estossegant... Les cases del poble, mal afilerades,
s'esllanguien avall, amb un aire de cansament... de malhumor, com
ensomiades... Va travessar la plaça de l'església i va trencar pel
carrer de França... al cap-de-vall s'hi veia el pla, tot boirós, i
allà baix al lluny de tot, la serra de marina es deixondia com una
faixa moradenca, pesadament aclofada en mig de la universal presea...
-Llamp de llamp!...- anava fent tot caminant -perquè després de tot,
l'hora de l'aigua passava... amb aquelles cabòries s'havia
entretingut... i les mongetes cuidaven a quedar-se en sense regar...
Ja arribava al cap-de-vall del carrer quan sent que el criden:
-I doncs, què va ser el del ball de l'era que diu que?...-
En Pere es va quedar tot sorprès...; no hi havia caigut ell en que
tot el poble n'aniria ple!...
-Diu que et va donar tant bell sufoc, la Pepeta...- i canviant de to:
-la mossa de casa ho contava a nit, al tornar-ne...-
La mossa!...- va pensar en Pere. -és a dir que les noies en
parlen!... És a dir que... llamp de llamp!... ni menys hi havia
caigut ell en que al poble hi hagués mosses!...
Hi hagué una estona de silenci. Tots dos anaven caminant: en Pere al
davant, la magalla a coll, l'aire resolut; l'altre al darrera, tot
encorvat, les cames tortes, trescant per aconseguir-lo. I el poble
s'anava allunyant, allunyant darrera seu... El sol havia esclatat
inondant la plana d'una polsina daurada, que confonia els últims
termes i el dia s'anava obrint ample i serè, en mig d'un silenci que
interrompien solament el cant de les cigales i el brand cançoner de
la campana tocant a missa primera. De sobte:
-Ah, però jo de tu... el que és el Jaumet no me la duria pas al
molí... com hi ha Déu que no me la duria al molí!...-
En Pere no va contestar, anava molt capficat... sols va alçar-se
d'espatlles...
Però després, quan es va desempallegar d'aquella romaguera, murmurà
de baix en baix, mirant-se'l de reull: És a dir que tu vols que jo li
casqui un fart de llenya, al Jaumet!... I que se te'n dóna a tu del
Jaumet; ni de mi... ni de tots dos! al tornar a caminar tornà a
pensar: és a dir que ell vol que li casqui de valent... i que en té
de fer ell... ni de mi, ni del Jaumet!... I com més anava més
s'enquimerava de pensar que en les seves coses s'hi fiqués aquell
altre Jaumet.
No havia fet una vintena de passes, quan li diuen des de dalt d'un
marge:
-No ets home si no li casques un fart de llenya que el doblegui, al
Jaumet!...-
Aquesta vegada en Pere ja va esclatar: es tombà i mirant fit a fit al
Ton de la Llúcia, que s'estava a dalt del marge l'esquena vinclada,
amb el càvec que acabava de clavar a terra encara a les mans, li va
dir amb to solemne:
-El que haig de fer, jo ja ho sé... i ho faré jo el que haig de
fer...
-Home, jo t'ho deia... perquè... vaja... si fins les mosses se'n
reien a nit...
-Si les mosses reien, era que estaven alegres... i a mi ningú m'ho
diu tens de fer això o tens de fer allò... o tens de fer el de més
enllà... perquè quan un home és home... ho és... I _alanta!_-
I deixant a n'en Ton amb un pam de boca badada, sense saber si riure
o cremar-se, en Pere va rependre el camí murmurant: -Llamp de
llamp!... Potser sí que va de bo que les mosses se'n riuen!...
xafarderes, quina més, quina menys!... Oh, i que si jo n'atrapo una
que se'n rigui, potser... potser li inflaré les galtes, jo... potser!
-I anava dient els salms al revés, quan de sobte:
-Clac!... clac!... clac!... Ja te'n pots buscar una altra, que el que
és la Pepeta!... clac!, clac!, clac!... quina cara que feies quan te
va plantar pel Jaumet!...
Era la Maria Antònia, que aclojada al rec, arremangada de braços i
les mans xipollejant per l'aigua per a collir créixems, se'l mirava
de ple a ple rient com una beneita.
-De què rius tu?... (clac!... clac!... clac!...) oh, és que mira que
no riguis... (clac!... clac!... clac!...) és que potser amb aquests
cinc dits!... (clac!... clac!... clacl...) boja, més que boja! una
altra cosa va dir; més valdria que... (clac!... clac!... clac!...)
I mentre en Pere, per no escanyar-la entre les seves mans,
s'allunyava ràpidamnt, aquell clac!, clac!, clac! ressonava en tot
l'entorn, fresc i clar, mig confós amb el barboteig de l'aigua...
I heu's aquí com en Pere, aquell dia, a l'arribar a la peça, s'hauria
barallat amb tot el poble... amb tothom, menys amb el Jaumet... Ja ni
se'n recordava del Jaumet!... coi de rialles!... i coi de
xafarderes!... i llamp de xafarders!... I com per desfogar la quimera
que portava, ventà cop de magalla, va rompre el rec i l'aigua
encaixonada, respirant al sentir-se lliure, s'esbandí barbotejant per
la peça com un somrís de frescor.