-Home, mai ho haguera dit...
-Sí, senyor; però com ella tenia algun quartot arreplegat i ell
(Déu l'hagi perdonat) era un poc taujà... Vamos, va ser una
cosa criticada de tot l'exèrcit.
Més endarrera es parla de si l'enterro de vuit atxes és prou o
massa pel difunt i de si el rector s'hi deu ficar tant o quant
a la butxaca; en un altre siti es discuteix respecte del
_terremoto de la Martinica_ entre dos habituals concurrents de
l'Odeon; i, per fi, un vell avaro apaga la cerilla d'anar a
oferir i es retira del funeral per tenir temps d'anar a fer el
mateix guany en el d'un altre conegut. I, a tot això, per
l'animeta del difunt... _naranjas_.
En el lloc de les dones no té més que agrair-hi. Un diàleg per
mostra.
-Però digui'm, amiga: ¿no ha vist entrar la filla de la senyora
Manela? Quin ringo-rango!...
-Porta els drapets de núvia. M'han dit que l'havien molt ben
vestida.
-No ho cregui: _mucha planta y poca uva:_ em comprèn? Gran
vestit de seda endomascada, i potser no arribin a sis les
camises que li donaren. No ho vaig fer jo així per la meva
noia. Filla meva: si vostè veiés aquell bé de Déu de roba
blanca... Perquè, això sí, jo só d'aquelles que creuen que de
roba blanca i plata llisa mai se'n té prou.
-El mateix li dic: jo a penes em mudo el vestit; aquí em té que
he vingut feta un pellingo.
-Res d'això...
-Però els meus dintres es poden llepar. Filla! jo passar una
setmana sense mudar-me?...
-No ho fa així tothom: sense anar més lluny, la viuda del
difunt. Si vostè hagués vist quins garrons portava a la Festa
Major de Sant Quirze...
-Crec que és una mala endreçada...
-El seu home no ha mort de res més que de mal cuidat...
-Però ell tenia un gènit del botavant; jo mateixa... vamos el
tono que ultimament es dava...
-Què vol que fos! Ell al fi de sos principis havia sigut
Miquelet...