-_Pater noster..._
Altre enraonament entre dames, després d'haver anat a oferir:
-Quanta de gent! Li dic que la casa pot haver quedat
contenta... Jo ho crec... Mes de trenta persones han anat a
besar l'estola de mossèn Guix.
-Senyora, els amics són per les ocasions; i quan una calcula
que amb sa assistència pot treure una animeta del Purgatori...
Miri, el que vulguis per tu, vulgues pels altres...
-I quin luxo!... No hi ha més que vestits de tafetà...
-No me'n parli, que això esgarrifa. Jo no puc entendre com s'ho
fan. Aquí té vostè la muller del senyor Tòfol. Ell guanya
catorze rals escrivint en un magatzem de la riba, i ella gasta
que és un primor. Vestits de seda, mantellina amb puntes; les
nits de les festes vagi a l'Olimpo, que sempre els veurà amb
llunetes.
-Miracles, senyora, miracles!... El meu marit té una casa al
carrer d'En Cuch que li dóna quatre pessetes diàries i luego,
uns camps a la Bordeta que estan molt ben arrendats; és
enfermer de tres confraries; i, amb tant bé de Déu ¡que és cas
de gastar com la muller del senyor Tòfol!
Entre enraonaments d'aquest gènero, termina l'Ofici. Cap
persona s'ha recordat de dir un mot de bé; però han complert
amb la família.
Alguns troben que el difunt farà molta falta en aquest món.
Ell era qui organitzava tots els Montepios.
Ell qui dirigia les enramades del seu carrer i disposava les
sortides dels xicots del barri.
Ell qui contribuí al restabliment de la professó del Dijous
Sant.
En fi, els capellans es retiren resant entre dents.
El mort és portat altra volta al carruatge.
Formen la comitiva dos mitges fortunes, on hi van els íntims
del finat parlant de política i del preu del tocino fresc.
Una hora després tot ha conclòs, i als tres dies ningú es
recorda de la llunyana existència del senyor Ventura.