L'escena té lloc en un carrer decent. La part xismosa del
veïnat està representada pel fideuer, el marxant de vetes i
fils, l'ataconador del portal de casa el conde, i la planxadora
de les albes de la parròquia.
Una porta mig tancada va dient el que tots sabem prou, o sia
que s'ha mort un veí.
A les deu menys quart arriba el cotxe dels morts amb tiro de
quatre cavalls.
Un moment després es presenta la comunitat, i aquí comença la
gran tabola.
La viuda fa trenta mil esforços per desfer-se d'aquells amics
que la retenen; i, consentida de que ja mai més veurà al seu
espòs, posa el crit en el cel.
Els amics íntims de la casa es fan mútuament una senyal i
surten del quarto sense despedir-se. Les veïnes invadeixen
l'estància atropelladament; i, tractant d'ocultar que s'enduen
el cos, són les primeres que ho donen a entendre.
Així arriba el mort al carrer i és colocat en el carruatge.
-Quin bagul tan llarg!- diu un dels mirons.
-I que no s'hi ha plangut- respon la planxadora. -Vegin: fins
una creu de tatxes daurades.
-I cotxe dels morts amb quatre cavalls.
-Oh!... és que ell estava molt bé... Lo que és la viuda, ja li
ha trobat bon recó.
-Es deurà tornar a casar prompte... Em sembla que terminat
l'any del dol fort...
-Vol dir?..
-Jo no tinc cap antecedent; però... ja sap lo del refran : _A
muertos i a idos..._
-I les criatures?...
-Les criatures?... Jo suposo que el difunt haurà fet testament.
-Té raó; com que a la criada, que setze anys ha que els servia,
li ha deixat nada menos que tres lliures per una sola vegada.
-Molt ben fet: un servei bo, amb res és prou pagat.
-I el difunt que era un excelent subjecte, sense voler ofendre
als parents.
-I es diu de què ha mort?...
-De què vol que sia...- respon una senyora molt atrafegada que
ix de la casa del difunt. -Els metges... els metges que l'han
precipitat. Ell tenia vida per cent anys; però com no li han
entès la malaltia...
A tot això el cos ha sigut introduït en la iglésia i comencen
els oficis divins.
En la secció d'homes, un amic de la casa diu al senyor del
costat:
-Però, home, qui ho havia de dir.
-No me'n parli, que ho veig i em sembla impossible. Figuri's
vostè que no fa un mes el vaig veure, un dia d'encant, tan sa i
guapo com vostè i jo.
-I a mi què em dirà?... Calculi que quan va començar la guerra
sortírem tots dos en la columna del general Llauder... ¿Com vol
que no m'hagi deixat de pedra?...
-_Con que_, ell ha servit?
-Li diré: nosaltres fórem dels mobilitzats i ens feren córrer
món amb la filosa a l'espatlla. Precisament en una d'eixes
expedicions conegué el difunt a la que després fou la seva
dona.
-A la viuda?
-Sí, senyor: en aquell temps tenia taula de torrat a la fira de
Riudevitlles. I per senyes que alguns maldients suposaven si
tenia o no tenia amb un mestre que se n'anà amb la primera
carlinada...
A tot això, diu el celebrant des de l'altar:
-_Requiescat in pace..._