-Déu los guard. ¿Que no hi és el senyor Andreu?
-Són a la torre tots.
-Bé, tornaré un altre dia. Recados.
Truco un altre dia. Ningú em respon.
Torno a trucar i una veïna surt a dir-me:
-Si busca els senyors d'aquí davant, són a la torre.
-Mil gràcies.- Ja que tinc temps, arribaré a veure en Fèlix i la
seva dona.
No tinc avui bon acert.
-Són a la torre.
Trobo un conegut, i, tot saludant-me, em diu;
-Adéu: me'n vaig a la torre.
-Alto!- dic jo. -¿Aquest també té una torre?- I tot passant, sento
que una senyoreta diu a un jovenet:
-Demà serem a la torre.
¡Es dir que tothom va a fora... i tothom té torre!
Me'n vaig a fora. Central cap a Gràcia? Pujo.
Quina sort! Al baixar trobo en Fèlix. Me porta a la torre...
Hi té la meitat del mobles que ja escassejaven per la casa de
Barcelona; la torre és un primer pis que rep tota la pols dels
carruatges, i per això diu que és alegre; no es cap en el
menjador, i per això diu que és mono; no dona al camp, i per això
diu que és en el millor puesto. I tot explicant-me l'excel·lència
de la _torre_, m'acaba d'apesarar dient-me:
-És molt millor aquesta que la de l'Andreu!
I són pocs els que van a patir a fora sols perquè els que els
coneixen sentin dir: són a la torre!