No puc sofrir la vanitat dels altres; prou càstig tinc amb la
meva, i per no patir, surto de casa en Fèlix. Ja que també só a
fora, vull gosar-ne; me'n vaig camps a través.
Fa fresqueta. Oidà! El sol ja és baix: per aquí hi ha d'haver una
font: me ve com l'anell al dit. Ja tinc fet un programa: un quart
de de seure, cigarret i trago d'aigua, i ¡que m'empetin la basa!
Ajà! seiem-hi. ¡De tant en tant hi cau bé, un xiquet de
soledat!...
Sento gatzara. S'acosten, corrents i cridant, quinze o setze
minyons de l'edat que jo tenia quan no la volia tenir. Bones
cares! bon color!
Els bull la sang, els surt pèl moixí; esbotzen les camises,
festegen, fan campana...
Quin gep ha rebut, un! I que bé el torna! No són mancos! Ola! ¡Diu
que han fet gimnàstica! Això m'agrada. S'han cuit ells el dinar i
l'han fet massa salat... Bona senyal!... El jove deu ser capaç de
fer un dinar; deu esguerrar-lo per gallarda ignorància d'aquest
art, propi de dones, i deu tenir la valentia de menjar-lo encara
que salabregi una miqueta massa.
La joventut és imprudència, passió, força, temeritat... Ai! Massa
poc que en queda, després, de tot això.
Oh! Me n'alegro, de què aquests minyons vagin a fora, els
diumenges, en lloc de migrar-se en un cafè malsà o en pitjor siti!
¡Com se robusteixen! Corren, salten, se duen a cavall!... Què
ajogassats estan! Tot això no ho podrien fer a Barcelona, i, no hi
ha remei!, la naturalesa els hi obliga.
Comprenc amb gust que aquests minyons vagin a fora.
Se'n tornen cantant desentonadament... s'allunyen les rialles:
m'han donat un bon ratet. Anem-se'n.
V
Mes veig caminar allí, de bracet, dos que semblen nuvis o
promesos...
S'aturen. Se parlen a l'orella, ¡com si algú pogués sentir-los!
Tornen a caminar: ella repenjant-se en el braç d'ell, i ell
portant-la airosament, que no li pesa una palla.
Van cap a l'arbreda... Ella el fa aturar posant-se el dit en els
llavis... Ah! Escolten un rossinyol, i per sentir-lo millor, se
donen les mans. Misteris acústics!
La sombra creix; el temps passa, i ells no se n'adonen.
Calla el rossinyol; ella aixeca el cap i està tota plorosa i fa al
mateix temps una rialleta i es burla de si mateixa perquè plora
sens saber de què.
Ara, de prompte veu que és fosc; sent una por infantil; de bona
gana se n'aniria i no se'n sap anar d'aquell siti tan callat.
Per fi se'n van fent bracet, donant-se les mans, reposant el cap
d'ella en el d'ell.
Quina estranyesa! M'han fet sospirar al mateix temps que
sospiraven ells dos... Jo també me'n vaig.
A vosaltres, ditxosa parella, no us preguntaré per què aneu a
fora...
Ja ho sé, i... ben fet.