El senyor Miquel s'està davant del mirall, i amb unes pinces
s'arrenca el pèls blancs. D'aquí a tres setmanes farà un any que
és viudo.
Se pentina amb complacència, se vesteix i emprova un barret nou
que s'ha fet fer per a quan puga deixar el de la glassa.
Que bo s'ha posat en un any! Sembla que Nostre Senyor, com diu la
gent, el va anar a veure.
És un home que va net com una satalia; encara és jovenet; què són
trenta sis anys per a un home? I sempre ha tingut garbo.
És molt ajudat de gènit. Va per tot arreu... I cada vegada que
pensa: «Ara só libre, i content jo, content tothom», fa un esbufec
de gust i posa un pam de greix.
Tot sovint li diuen:
-Anem, senyor Miquel: ¡ja el tornarem a veure casat!
-Això... qui sap? Ningú pot dir lo que farà demà; no he fet cap
pensament... però no me'n defujo.
Però... no el creguen.
La sap molt llarga. Això és ben sabut per tot a on hi ha minyones
casadores: ell veu l'ham i fa com qui no se n'adona.
Així parents que poden heredar-lo, criades d'ambicions honestes,
mares previsores, filles enraderides, tots quants el rodegen li
fan el rendivú, i això és lo que vol, la panxa contenta.
Tots els anomenats, quan se'l miren, pensen: «Acontentem-lo; ell
té alguna coseta...»
Tots creuen fer-hi algun negoci, i, mentrestant, qui fa el negoci
és ell.