Mai dirien qui s'ha mort. -La dona d'en Tomaset.
Afigurin-se com deu estar ell. Se varen casar enamoradíssims. Tots
dos joves, sense mals de cap i casi se pot dir nascuts l'un per
l'altre, certament eren ditxosos, i ara que amb tanta alegria
esperavan tenir família... se li ha mort ella!
An ell no se'l veu enlloc. Passa tot el dia a casa sa sogra: no se
sap moure d'allí, no es cuida de res... Pobre xicot! Se coneix que
l'estimava.
He vist en Tomaset... què està magre! Anava tot distret. Jo l'he
saludat: ni sisquera m'ha vist. Els metges li diuen fa temps que
vagi a Suïssa; ell no ho volia de cap manera, perquè com ella està
enterrada aquí... Mes, a l'últim, els parents mateixos d'ella s'hi
han empenyat tant i tant, que ha promès anar-se'n quan entrin les
calors fortes...
En Tomaset ha tornat. No se'l veu ni en teatres ni en diversions.
De vegades passen tres mesos que a penes surt de casa. Abans mai
feia falta de matí i tarda a casa la seva sogra; però encara
s'entristia més, i ja no hi va sinó de tant en tant.
Alguna volta que altra el veig amb una família molt amiga de la
seva...
Li han tingut d'arreglar la casa, perquè, d'ençà que ella va
morir, ell no se'n cuidava.
Els metges varen aconsellar a en Tomaset que sortís a passejar per
fora a cavall, i li ha provat d'allò més; s'ha adobat molt. Ell té
vint-i-cinc anys; semblava que en tingués trenta; però ara ha
posat una cara que fa goig.
Diumenge, per primera vegada, el vaig veure en el teatre, amb una
família molt amiga de la seva, i vaig pensar: Quin miracle!
Mai dirieu qui s'ha casat. -En Tomaset.
Que volen que siga. És jove. Un home sol no hi pot estar... I ho
ha ensopegat; perquè la segona dona és una galant minyona i li
porta bon dot.
Saben qui és? La més gran d'aquella família tan amiga de la seva.