I
El senyor Ignasi ve de passejar a l'hora de sempre. Ben segur que
haurà arribat fins al Criadero i des d'allí se'n torna a casa.
Pobre home, com va perdent! Cinc anys ha que se'l veu fondre's com
una candela cap per vall.
Veu's aquí lo que és el món. Tant humor que tenia, tan alegre que
havia sigut tota la vida, ara... en faltant-li ella tot li ha
faltat.
Arriba a casa i, per a reposar un rato, s'assenta al costat del
vetllador a on la difunta solia cosir de dia i fer mitja de nit...
Cinc anys, i encara l'enyora i li apar impossible que per un cantó
o per un altre no surti ella a preguntar-li com abans: -Què tal?
¿Fa de bon anar pel món?
De vegades passa el dematí regirant un calaix ple de cintes,
encetalls, agulles de ganxo, capsetes de gafets, sivelles... Quan
ella era viva, ell d'allò se'n reia i en deia enfarfecs. Ara ho
contempla amb carinyo, ho col·loca tot amb simetria i diu: -Totes
aquestes cosetes encara _són_ de la pobra Cinta.
L'últim dia que va sortir a passejar amb ella feia un sol
hermós... Era pel maig. Arribaren fins al Criadero i no passaren
d'allí, perquè ella tenia esgarrifances.
Se'n tornaren a casa i, pel camí, ell, per a distreure-la li deia
covardona, delicada d'_en Tendre_... Des d'aquell dia no es va
llevar més.
Per això el senyor Ignasi sempre va al passeig de Gràcia i mai
passa del Criadero. La major part dels dies, al dar la volta,
sospira.
Un dia vaig sentir una joveneta que assenyalant-lo deia: «Aquell
vell, que sembla un trencapinyons, el veig venir cada tarda sens
falta del passeig de Gràcia. ¡Que en deu ser de cap verd!»
Bé, què voleu que siga? Havien viscut trenta anys casats amb tota
pau i harmonia; se coneixien des de nois; ella era dòcil, afable,
neta i aconduïda, i per fi, ell va enviudar a xeixanta dos anys...
No en viurà gaires més.