Ara diguin-me vostès: ¿com és que els que no tingueren por ni
malaltia, ni trastorn a casa seva, varen haver de canviar de
pensaments?
Vòstès diran: home, perquè si uns, per exemple, volien anar a
festa major i la tal festa major no va celebrar-se, per força
tingueren de pensar en altra cosa.
I jo replico: Angela! Aquí tenen com és veritat que l'home no és
duenyo de son modo de pensar, i tan gran és la seva misèria, que
successos enterament estranys a la seva personalitat, lo dominen i
li torcen les idees, li esborren les que tenia i n'hi escriuen
unes altres en son cervell.
De lo qual podria jo treure un bon pretext per a afirmar la
solidaritat entre l'home i l'home, i entre l'home i la naturalesa;
mes jo sóc persona molt considerada i no faré semblant mala
partida. Ja veuen que si em fiqués al cap amoïnar-los sobre aquest
tema, qui me'n privaria?
V
Passin els ulls per les numeroses botigues del Call i de
l'Argenteria, que encara permaneixen vergonyosament tancades.
Imaginin vostès, que és cosa fàcil, quantes il·lusions s'haurien
forjat aquells botiguers.
Primer contaven amb les ganes de lluir de les pagesetes del pla,
que en temps de ballades, sempre, per poc o per molt, s'hi deixen
caure.
Després contaven amb Tots Sants, que sol ser festa d'omplir
calaix.
Després tot fregant-se les mans i amb codiciosa solivera, deien:
«Vindrà Sant Tomàs, vindrà Santa Llúcia, vindrà Nadal, vindrà Cap
d'any...»
Sí que vindran, sí; però vindran tots amb uns estalvis més grans
que rodes de carro...
I tots los plans i projectes i càlculs dels botiguers s'han anat
tornant tan diferents, que a les hores d'ara ja no els coneixen
los mateixos que els varen fer.
¡No els dic res de músics, ballarins, cantants i còmics!
Si anéssim a comparar les reflexions que fan avui amb les que
feien tres mesos ha, ¡que n'apendríem de coses!
I si poguéssim veure part de dins el cap dels empresaris de teatre
de tota Espanya, altre tant ens passaria.