Tres mesos ha que estem parlant de còlera.
Home hi havia que tenia en sa imaginació un alegre i variat
itinerari de festes majors. «Ballaré amb fulana -deia -dinaré a
can sutano, serem quinze, dormirem plegats, farem la gran bromassa
i al cap de tres dies, cames ajudeu-me cap a l'envelat de
l'_ensanche_. Hi arribarem a l'hora justa, ballarem com baldufes i
l'endemà dematí, altra volta a fora, a la festa major del poble de
la dida.»
Comitives enteres es disposaven per anar a passar a Montserrat els
tres dies clàssics.
Ja tenien distribuït el temps per visitar ermites, degotalls i
grutes, i per a pujar a Sant Jeroni, sometent-se a l'ordre que
senyala en Cornet, autoritat reconeguda en la matèria.
Altres s'havien compromès per a assistir a solemnes i nutritives
pollastrades: qui ho tenia tot disposat per pendre banys, qui per
pendre aigües...
A tot això, se sent la ronca veu del còlera, cridant; per tot te
deixo! i de seguida ve aquell gran esgarriament d'homes i dones,
vells i criatures; bagul d'aquí, maleta d'allà, cotxes, tartanes,
carros, carretons, òmnibus i ferrocarrils, tot en doina. Els que
havien d'anar a pendre aigües, demanen rom; els que somniaven mam
i pollastre, demanen caldo i carbòniques; els que ja es veien
enfilant-se per les altíssimes crestes del Montserrat, es deixen
caure en una vall ben fonda, i els balladors infatigables són
quiets i arrupits, procuren suar i demanen flassades.