-¿I doncs, senyora Quima, quan n'eixirem d'aquest preu fet?
-Ai, què sé jo, pobra de mi! Ja li asseguro, tant m'estimo si em
creu com si no em creu, que ja voldria que n'haguéssim sortit.
-Ai, filla! no cal que m'ho juri, prou que la crec.
-Dona, si és un fàstic! Els altres anys, una amb qualsevol cosa
passava, i vol dir que, traballotejant una mica amb pena o amb
dolor, anàvem tirant la barca endavant... però ara! A fe que jo no
só dona de disbauxis; perquè, la vritat, una sempre s'ha criat amb
la regleta; però, francament, en lo fort de la calor, sempre,
quatre tallets de tomàtec i, ara la tallada de meló, ara la
miqueta de la fruita... vamos, m'agradava: i al pensar que avui...
-No me'n parli, que m'hi torno boja i ja no sé a on girar-me.
Afiguri's que a casa, ¡bah, ja ho sap! som set; tres criatures que
no sé d'on han sortit, que mai tenen prou de res, capassos de
menjar-se l'_espritatuo_. Miri, anava a comprar un quarto de
gallina magre, i me'n volien trenta dos quartos, trenta dos
quartos, filla! que jo no sé com el govern no hi posa mà, caramba!
que en aquestes coses hi hauria d'anar amb molt rigor; i si això
dura... faci'm el favor de dir-me, ¿què fem?
-Ai, jo no ho sé, no ho sé! A dalt de casa hi ha un senyor
empleat, que diu que ara els metges de la reina han enviat a
demanar uns papers per arreglar-ho... Com que diu que això és cosa
de l'inglès...
-No hi sé res, però ja ho crec. No la deixaran medrar mai a
Barcelona aquests estrangerots!
-Ai, Déu hi faci més que nosaltres! ¡Ja li dic jo que estem ben
posats!
-Ah! és el que jo dic; serà el que Nostre Senyor vulgui: vel'hi
aquí.