A les tardes de dijous d'hivern, per espai de dues o tres hores,
la Barcelona jove, la Barcelona elegant i culta es traslada en pes
al passeig de Gràcia.
No és reconeguda persona decent (per molt que ho sia) la que no té
per costum freqüentar aquell siti en l'època i hores indicades.
Així és frase molt significativa la de: «Avui fulana no ha anat al
passeig de Gràcia.»
Així, quan se diu un dijous: «Aquesta tarda nos veurem», ja
s'entén que es vol dir: «En el passeig de Gràcia».
Els demés dies, a iguals hores, la reunió és numerosa per dos
motius, especialment, l'un molt singular.
Va començar algú a anar-hi a passejar per ser siti agradable i no
trobar-hi a ningú. I això era tan cert, que es va ocórrer a
moltíssims, els quals se van trobar amb una concurrència forta;
però, com cada u d'ells ha procurat apartar-se tot lo possible
dels altres, i com ningú d'ells va a lluir ni a avergonyir als
demés amb son exterior, quasi bé no s'adonen de què tanta siga
l'afluència de passejants, i cada u diu en son interior:
-M'agrada venir aquí perquè no hi ha gent.
Entre aquestos passejants de tarda n'hi ha força que s'ocupen molt
sèriament en enterar-se bé de lo que adelanten les obres.
No n'hi ha cap que tingui casa, mes tots estan enterats de la
calitat del morter que s'hi emplea, del gruix de les parets i els
jornalers que hi treballen: són els que fan córrer per Barcelona
aquest eixam de notícies que, bones o dolentes, per tot circulen
sobre els ventatges i desventatges de l'_ensanche_ (hem de dir
ensanche!).