A les nits d'estiu...
¡Música al Prado, música al Criadero, música al Tívoli, música als
Campos, música a Euterpe; coet d'aquí, roda de foc per allí, gots
de colors a les fatxades: allò és vida, allò és gentiu.
Tots els teatres plens, tots els òmnibus plens, el passeig ple,
els bancs plens; el ferrocarril ple de gom a gom sens parar mai.
A l'una banda exhibeixen la ignocent malícia d'_En Pere Pau_; al
costat repeteixen les rialleres _Pitarrades_; al davant fan el
gasto _Don Simon_, o altres semblants; més amunt _L'Elíxir o Le
Prigioni_, i tot això dura fins a les onze o dos quarts de dotze,
hora a on se solen trobar reunits en el Passeig la major part de
còmics i espectadors i passejants, tips de musica a no poder més,
i encara, abans de sortir del passeig, troben una colla de ceguets
que ha passat el vespre allí tocant sempre, amb un plat de llauna
a terra per a recollir les caritats.
V
Deixo aquesta matèria, reconeixent que no só digne de tractar
assumptes tan elevats.
Vostès no saben els molts que van al tiro de coloms del Tívoli,
cèlebre en son temps per l'entremaliada redacció de sos cartells.
I si no han vist la marcialitat, el suar, lo llambregant de
faldilles, l'encarcarament d'enagües de les minyones, que, amb el
vano verd i el mocador de mocar plegadet en la mà, devoren a
violentes gambades l'espai comprès entre Barcelona antiga i el
castell d'En Gibert; si no han vist això, dic, els falta veure una
de les coses més especials i característiques del passeig de
Gràcia.
No m'atreveixo a descriure-ho, me poso baix l'amparo del poeta
aragonès que deia:
_Eso no se pinta, no:
eso, Asazuldo, se siente..._
Lo qual vol dir, en català, que aquelles criades es menester
veure-les, i no pot, qui coneix bé Barcelona, el barceloní més
entès, si no ha contenplat les mans, els peus, les passes, les
cares, les cintures i sobretot la fervorosa vocació amb què
aquella part de sexo femení, flairant el mascle, tement el vespre,
í remoguda fins a l'ànima per les espinguetades del cornetí de
pistó, vola com el vent, s'enfonsa en la pols, tropessa en palets,
topa amb transitants i, amb calor al clatell, aumentat per
l'impacient anhelar i la violència de la carrera, entra esbufegant
en el saló i amb la certesa de què va a descansar... ballant dins
d'un forn.
* * *
El passeig de Gràcia! Si n'és de dèliciós!
Ja és modisme general el dir: -Si treia una rifa m'havia de fer
una casa al passeig de Gràcia.