El cafè on ens trobem cada nit, de dotze a dos quarts d'una, és
un cafè que d'aquí un any ja no existirà. Un banc japonès està en
tractes, per a comprar tota la casa, amb l'amic Vaquerisses,
puntal de la U. M. N., que més d'una vegada ha llogat els serveis
del pinxo més íntim de la Cisqueta, una noia de L'Ametlla que, a
base de ballar en una barracota del Paral·lel, ha abrandat una
passió en el cor xaruc de D. Fermín de Zeballos y la Escalada,
magistrat ponent en el plet que al volt de la dita casa mantenen
D. Joan Riera i Causachs, d'una banda, i Jaume, Mateu i Serafí
Causachs i Riera, de l'altra. A més, hi ha uns interessos d'uns
menors, parcialment, garantits amb una hipoteca: però majors
precisions ens durien massa lluny, i, sobretot, que ja ho sap
tot Barcelona.
El fet és que el nostre cafè és un dels més quilotats, dels més
patèticament Segon Imperi que hom pugui trobar a Barcelona.
Nosaltres hem triat l'hora susdita per anar-hi, perquè aleshores
està tot desert. Els secretaris municipals de pas en aquesta
ciutat, i els matrimonis botiguers en ella domiciliats, se'n van
a les deu perquè a l'endemà han de fer matines. Els de la penya
taurina pleguen a les onze; quatre o cinc estudiants ho allarguen
tot el que poden, perquè llurs despeses són inconfortables, però
quan s'acosten les dotze ja es comencen de fer fonedissos. Quan
fa una mitja hora que nosaltres hi som, comencen de venir algunes
parelles del teatre: uns casats de poc, un senyor d'edat, que
arrossega la cama, amb una donota, uns altres casats que es
tracten amb molta de gentilesa, però que no es diuen gaires
coses: és que no han tingut fills. També ve alguna mare amb tres
noies: es veu que això de sortir a la nit li representa un
sacrifici, però què s'hi farà si a l'abonament benèfic d'aquell
dia hi va tota la colònia de Serdanyola!
Aquella nit, vam parlar del bolxevisme. Vam discutir si serà mai
possible en un país mediterrani -amb turons, valls independents,
terra tota repartida, ànima llargament romanitzada, culte
espiritual dels termenals, sensació nadiua del bon endreç que
representa un límit. Vam discutir si en el bolxevisme moscovita
l'element bàrbar és la ideologia o la raça. Hi ha a la tertúlia
un ateu i membre del Sometent que és l'adversari més aferrissat
del bolxevisme. Ens va dir que el moviment formidable de tota la
vera opinió europea contra la nova malura eslava -o potser
semítica?- és un instint sa de la humanitat.
-Hmm- fa, gairebé no sentit, un dels més silenciosos tertulians.
És un home de certa edat que no parla gaire, que escolta molt bé.
Per la seva manera d'escoltar en cada cas, per la sola posició
dels seus ulls, hom sembla que vegi com agafa el dissertant,
amistosament, pel braç, o bé, curtament i definitivament, per
l'orella.
L'ateu i somatenista s'enfurisma. Què vol dir aquell murmuri
negatiu? Pot dubtar ningú de la llum del dia?
El virtuós del silenci es posa a parlar. És un home polit i
tranquil. No havíem sabut mai les seves opinions fonamentals:
sempre havia tingut la coqueteria de prear l'enginy de cada qual,
deixant de banda el caràcter de la tesi. Però ara resulta que es
deixa anar una mica.
-Un catòlic, per poca de fe i de sentit històric que tingui- diu
-i jo confesso la meva passió per la història, no se'n trasbalsa
de cap mena de canvi. El meu màxim interès són certes coses
eternes, i les coses eternes satisfan la necessitat que té l'home
d'una base permanent: quan un hom les porta a dins no necessita
posar, com és ara l'ateu, una institució com la propietat en
situació d'incorruptible i immortal. Tanmateix, fins des d'un
punt de mira humà, l'Església ha anat tant d'Herodes a Pilat que
és difícil que s'espanti de res. El Sant Pare va negociar amb
Atila i pot negociar amb Lenin.
(Aquí l'ateu i somatenista va estar a punt d'interrompre. Vam
compendre que, tot i ateu, anava a defensar el Sant Pare, al qual
creia víctima d'un greuge. Però va poder més la seva curiositat
de veure on aniria a raure aquella prèdica.)
-Vull dir amb tot això que jo em crec sense fanatismes davant
tots aquests trencacolls de canvis i revolucions. Sóc de parer
que es produeix un gradual millorament dels homes, a través de
temps benignes o de catàstrofes, i crec que aquest millorament
obeeix sobretot a què els homes, o molts d'homes, clamen en llur
esperit, com Jesús va ensenyar: -Vinga a nosaltres el Vostre
regne.- I aquell millorament no sabem d'on ve ni on va perquè
estem governats pet forces transcendents o subconscients, més
poderoses que no pas el nostre seny: i en cada època molts dels
que el volen propagar el perjudiquen i molts dels que el volen
combatre l'acceleren i arrodoneixen. Però els paradissos
terrenals no han existit ni existiran mai més, d'ençà del fracàs
de la primera provatura: i no crec que hagin estat paradissos
terrenals ni el Dret Romà, que avui encara defensen el Sometent i
la Guàrdia civil, ni el Comunisme, el qual no solament és arma de
poder i de riquesa per a uns quants dèspotes, sinó il·lusió i
esperança de gent que sofreix, i potser un instint -amb el nom
equivocat- de coses inconegudes.
-Però la dictadura del proletariat...
-Sí, és una cosa monstruosa. Si el poder rus està en mans del
proletariat, com creuen els nostres sindicalistes, és una cosa
monstruosa. Si està en mans dels tècnics, com creia Xenius amb
delícies, és una cosa monstruosa, i encara ho és més, perquè no
pot haver-hi cosa més cruel que una tirania de mestres d'estudi.
Però el poder d'Anglaterra, de França, dels Estats Units, ja no
està en mans dels polítics, sinó de la plutocràcia. I això també
és una cosa monstruosa. Perquè al parlamentarisme li ha passat
igual que a l'aristocràcia: que arribada la seva decadència ha
tractat de rejovenir-se amb un bany d'or. Incaute!
(Deixar fora de combat, d'aquesta manera, el parlamentarisme! A
desgrat de tot jo encara el creuria susceptible de... Però jo
també vaig callar.)
-Quan un gran polític sornaguer, un àvid multimilionari, un
periodista ambiciós o un economista erudit combaten el
bolxevisme, hi ha una tasca d'alguna estona a destriar els mòbils
purs i impurs, les conviccions i els interessos, la sagacitat
crítica i la incomprensió sonora. Però la positura de gairebé
tots els altres adversaris, el pànic i l'escepticisme d'una
multitud feixuga, no té sinó un motiu, que és simplicíssim, i és
el motiu pel qual molta de gent de bé ha combatut, en el seu
temps, i abans que existissin en llur país, el
constitucionalisme, els ferrocarrils, etc. Us ho explicaré en un
fet que va succeir de bo de bo.
Això va passar en una bella Seu, on un arquitecte genial es va
empendre d'enderrocar el chor que, plantat al mig d'ella, la
deixava sense dignitat i sense perspectiva. «Enderrocarem, deia
l'arquitecte, aqueixa fortalesa aixecada pels canonges
aristòcrates i rebels d'altre temps contra el bisbe, que romania
isolat al presbiteri. Els canonges ja no semblaran senyors
feudals, sinó que seuran als peus de llur bisbe fent-li
acatament». Molta de gent va cridar en aquella ciutat contra
l'arquitecte, en nom d'una tradició curta de vista, com deia el
bisbe. Però el chor fou enderrocat. La Seu s'omplí de polseguera.
I quan la polseguera s'hagué esvaït, va restar-hi un gran espai,
una noble visió desempallegada. I una pobra velleta que anava a
pregar a la Seu, tot portant-se la seva cadireta. Feia anys i
panys que hi anava, i es posava prop del chor, i espandia la seva
animeta innocent en la conversa amb Déu. Però quan, aquell dia,
va veure el gran espai desempallegat, va tenir una mena de
rodament de cap. -Ave Maria Puríssima,- va dir, tota esgarrifada.
Se sentia com a òrfena, com a perduda. Descrivia semicercles amb
la cadireta, girant-se i tombant-se. I al capdavall no pogué
estar-se de dir-se a si mateixa, en veu alta i tot: -Déu meu, Déu
meu, on posaré la meva cadireta? -