Quan la Ventureta, una minyona cepada, lletja, escarràs,
renegaire com un oriol, meravellosa cuinera i filla ardida d'un
dels indrets de Catalunya on encara hi ha federals -no em recordo
si l'Empordà o el Camp de Tarragona- va rompre amb les cinc
senyoretes Miseracs, en plena torreta de Canet, on la família
Miseracs estiuejava, ja va compendre que no era probable que
l'agència barcelonina li ensopegués una casa ideal per a servir;
l'estiu és una mala tongada; mestresses i minyones han
d'arreplegar la primera insegura _proporció_ que els ve a tomb, i
esperar les pluges de la Mercè.
Amb prou meravella seva, els de l'agència -dos joves lluents,
sense rasurar, sense americana, sense colls, sense punys, i
ventant-se, per més sarcasme, amb uns ventalls anunciadors d'una
camiseria elegant- li digueren que li sabien una casa on estaria
a tot plaer, una casa que era una veritable joia: un piset del
carrer de Clarís, amb un marit i muller joves a servir, quatre
adroguers a tocar, bon sou, roba rentada i planxada fora de casa
i innombrables pianos de maneta amb les últimes novetats.
La Ventureta se n'hi va anar, segura que tindria la pega de
trobar el lloc ocupat. Res d'això. Sortí a obrir la senyora
mateixa. Una senyora jove, rossa, d'un cosset prim, vincladís,
amb una immaculada bata blanca i un gran davantal blanc. Parlava
amb un accent estranger: era, de fet, franceseta. La senyora, en
lloc de sotmetre la minyona a un llarg interrogatori sobre les
seves apteses, va dir-li molt poques coses, molt tècniques i molt
precises. Es van entendre, i la senyora mostrà a la Ventureta la
casa, i, finalment, la cambra que li correspondria. La Ventureta
es quedà tota astorada en veure que tindria un llitet de Viena,
blanc i amb un somier, unes cortinetes blanques, un lavabo _gran_
i una BANYERA. Vella i de llauna, comprada, segurament,
venturera; però, al capdavall, estre fantàstic, opulent i... per
què no dir-ho?, impúdic. La Ventureta, ella que prorrompia a cada
dos minuts en un renec, es va tornar tota vermella.
La Ventureta s'instal·là aquell dia mateix. Buidà a la banyera
una part del contingut del seu bagul; cantà a mitja veu -ja se
sap, el primer dia és només que a mitja veu- una cobleta de la
Meller; es va treure la cotilla, es va posar un vestidet de
teixit, i començà l'endegament i neteja de la casa. Al cap d'una
hora, vingué una cosidora tota gentil -tot eren requisits en
aquella casa- i, sota la inspecció de la senyora, prengué les
mesures de la Ventureta per dos vestits negres, en els quals la
senyora exigí certs detalls plens de coqueteria. Després la
senyora proposà a la Ventureta de dur una còfia blanca per estar
a la casa, i CAPELL per sortir!
Vingué el senyor, a sopar. Era català, però havia estat molt de
temps a l'estranger, i professava idees socialistes. Així com
abans la senyora, creient-la susceptible d'algun esperit mundà i
algun temperament higiènic, havia astorat a la Ventureta, el
senyor l'astorà per les consideracions incomprensibles que li
tingué. De vegades, quan ella li feia un servei, li deia
_gràcies_. Li demanà si sabia llegir i escriure, i un poc de
comptabilitat, i com que ella va dir que sí, declarà que li
donaria alguns llibres fàcils, per llegir en hores vagatives; i,
incidentalment, li féu saber que a partir del dia següent tindria
cada dia una hora i mitja lliures, per passejar-se, veure els
seus parents, i seguir, si li plaïa, algun curset d'instrucció
popular.
L'endemà al matí, la Ventureta es llevà tota ullerosa, amb el
color trencat. No havia pogut dormir en tota la nit. No havia fet
sinó recargolar interjeccions. Estava ofegada, oprimida.
L'empipaven aquell marit i muller tan _bufons_, aquella caseta
polida, haver-se de posar guants blancs per servir a taula, haver
de fer goig, trobar-se atesa, poder passejar. Comprenia que
aquella casa era una llaminedura trencadissa, on no podria
eixordar al celobert, ni fer tabola amb l'escombriaire, ni rebre
les confidències de la senyora, perquè les senyores es confien
amb les criades quan encara no s'han pentinat, i aquella senyora
es devia pentinar abans d'obrir els ulls. I en lloc de tots
aquells esplais li encolomaven _destrucció_ i postures i flocs.
A les vuit en punt, hora en la qual l'agència obria les seves
portes, la Ventureta va entrar-hi primera que totes, dient, per
començar, un petit rosari d'abruptes energies.
-Què li passa?- féu un dels dos joves, ja lluent, i tot traient-
se una sabata. -Que ja està presa la col·locació?
-Ai, bona nina! Ja se la poden confitar. L'ase em fum si torno a
posar-hi els peus, en aquella claveguera!
-I ara, pubilla! Què em conta? Vejam, vejam, què ha passat, que
ve amb aquesta embranzida?
-Res, que ja em pot cercar un altre jaç; primer aniré a
l'hospital, que tomar a raure amb aquella gent.
-Però, quin mal tenen? Desboti, dona!
-Ves!- digué la Ventureta furiosa, bracejant com un molí, -que és
una estafada que no té perdó de Déu això de fer anar una noia
que, mal m'està el dir-ho, però és complidora, i porta
l'esterreig i la cuina com un tirabuquet, a una casa _on es veu
que mai no han tingut servei!_