La comtessa de Nobilfiore havia d'arribar a últims de juliol al
castell dels Montrose, a Escòcia. El qual, com sap tota la vera
«fashion» cosmopolita, torreja sobre un dolç paisatge ondulat,
grisenc, amb fistons de brucs i de falgueres, travessat tot
sovint per l'ànec fer. Una llum matisada per núvols argentats
dóna finors de satí als verds de la terra i a les clarianes del
cel.
No es pot demanar més gran contrast amb l'esclatant Riviera, on
la comtessa de Nobilfiore té la seva vila, la Riviera del blau
obsessionant, del vent empolsegat, dels jardins en graderia, de
les palmeres cossades de roses. Lady Montrose es recorda de la
Riviera i de la «villa» de la comtessa de Nobilfiore, gairebé amb
un entelament de sos ulls tan clars. L'entelament és de recordar
aquell extraordinari enlluernament, i la dolça i profundíssima
felicitat animal de deixar-s'hi viure, sense pensar en res.
(Aquell gran balandre on lluïen les flors, lluïa el cel entre les
branques, lluïa la mateixa pols damunt les fulles!) I, talment,
la comtessa de Nobilfiore és una delitosa amiga. La comtessa és
mig piamontesa, mig lombarda: com a lombarda és alta i rossa, com
a piamontesa té unes cames perfectes. És veritat que el seu ros
actual no és ben bé del mateix matís que el de la seva joventut,
però en canvi les seves cames semblen les mateixes dels seus
primers anys de casada: la comtessa, a desgrat de sos cinquanta
i... anys, balla el «shimmy» com ningú. Sobretot, lady Montrose
admira en la seva amiga el posat de deessa. És de la mateixa raça
-pensa- que les estàtues del seu jardí gradinat, que dóna al mar.
Lady Montrose és una gran dama, però amb els ulls massa
infantívols, com si fos la sèptima filla d'un pastor protestant.
A més, tot i essent delicada, irònica, hi ha coses senzilles,
dissonàncies quotidianes, que la fan riure d'una manera absurda,
per bé que la seva rialla sigui sempre musical, i gairebé
trencadissa. Com totes les angleses del mateix temperament serà
un encís, als seixanta anys, tota vestida de blanc.
Anem a dir que Mrs. Smith, secretària de lady Montrose, tenia la
seva opinió particular sobre un matís de la comtessa que ella
anomenava «la comtessa dels matins». Als matins era quan la
comtessa es barallava asprament amb una vella ligur que li
comprava els «kakis» del seu jardí per a vendre'ls en una rància
botigueta; i quan deia hòrrids penjaments, recelosa, regatona,
als seus proveïdors, dels quals, de vegades, rebia a la mà més
fressosa que no pas el seu servei, els paquets de la carn o del
peix; i quan hom podia sotjar-la, en certes ocasions, sorgint-se
mitges o àdhuc tenyint-se unes faldilles. La comtessa invisible
en aquells moments, no cal dir-ho, per a sos hostes, però no del
tot per a una persona gairebé anònima com Mrs. Smith, parlava,
sobtadament, en tres dialectes barrejats -piamontès, milanès,
genovès,- i feia la cara autèntica de la seva edat, amb una
agror, una implacabilitat d'ulls i de boca que revelaven que la
noblesa en ella, tot i esperitzar-li la vida social i àdhuc el
mateix cos admirable, no li havia llevat un sol àtom de la
profunda i saborosa vitalitat que compartia amb el poble.
Lady Montrose ha pensat qui sap les coses, per a fer plaer a la
seva amiga italiana, que fou sempre tan graciosa envers ella, tan
serenament hospitalària. Hom farà una excursió pels llacs, hom
caçarà la guineu. Ethel, la neboda de lady Montrose, cantarà en
un italià massa dental cançonetes napolitanes. I, detall
insignificant -aparentment- lady Montrose oferirà a la comtessa
de Nobilfiore un gelat de xocolata.
Perquè la comtessa, un diví capvespre inflamat, havia ofert sota
una pergola un gelat de xocolata senzillament prodigiós a l'amiga
anglesa. Fou aquella mateixa tarda que la comtessa va esplaiar-se
amb la seva amiga, fent reviure son passat en magnífica prosòdia
i en aquell estil ciceronià que és potser més de la meitat de
l'Itàlia moderna. Havia parlat de primer, sense esgarips, del
duel entre el seu marit i el seu amant, encontre horrible que
matà al primer i féu al segon, «dandy» acuradíssim, de bell
antuvi borni i, conseqüentment, suicida. I després li havia
revelat els veritables abismes de la seva sensibilitat en una
escena patètica: el veterinari li havia innovat formalment que si
ella no volia que el seu gosset japonès perdés la vista, no tenia
més remei que... (vacilà, esdevinguda tota púdica)... que...
«fidanzarlo».
* * *
Hom emprà, per al gelat, el millor xocolata torinès («Giocolatta
di lusso», amb escobertes granat i or). No hi havia, naturalment,
pergola on oferir-lo, però sí un recó deliciós de jardí, sota un
grup capriciós de faigs i davant l'esplanada maragda del camp de
golf. El gelat havia estat objecte de les cures més escrupuloses.
Lady Montrose esperava igualar, al menys, el gelat que li havia
ofert la seva amiga, tot i reconeixent-lo tan evidentment
reeixit.
Era una hora exquisida. Havia plogut deu minuts; després el cel
feia aquella cara de suaument rentat que sap fer el cel
d'Escòcia.
No hi havia massa gent. Un diplomàtic de tipus escandinau que
havia estat al Japó, un general de tipus germànic que havia
servit a l'India, les dues nebodes de lady Montrose i una vídua
de tipus hebraic, d'un primer ministre del Canadà. Com si
diguéssim l'Imperi en miniatura.
Tantseval revelar tot seguit que el gelat de xocolata fou un
fracàs. Lady Montrose en romangué aclaparada, i més estupefacta
que no pas aclaparada. No podia dubtar de la qualitat del
xocolata torinès, ni del sucre antillà, ni de la llet
fresquíssima i pastosa de les seves pròpies vaques. I el gelat no
havia reeixit. Era una cosa qualsevol, de gust indestriable. Era
una fantasma inconvincent de gelat. Era pitjor que dolent: era
«dull».
Només gràcies a moltes d'exhortacions, després de mitja dotzena
de besos, i materialment empresonada pel braç de lady Montrose -
en els ulls clars de la qual hom llegia una desolació sense nom,-
consentí la comtessa de Nobilfiore a explicar el misteri. Quan
ella hagué murmurat a l'oïda de la seva amiga anglesa «com» es
feia un «bon» gelat de xocolata, lady Montrose mirà
desconcertada, gairebé espalmada, la bella dama olímpica; i
després, instintivament, resseguí les figures del diplomàtic que
havia estat al Japó, del general que havia estat a la India, de
la vídua del primer ministre del Canadà, com per a copsar-hi un
refermament de la seva fe en els principis de la civilització
britànica, que una suggestió maquiavèlica volia fer trontollar.
La frase de la Comtessa de Nobilfiore havia estat aquesta:
-Per a fer un «bon» gelat de xocolata, agafareu xocolata del
pitjor... del més baratet... I, per a dissimular, es carrega de
vainilla.