Hi havia en un llogarret un pobre minyó, mancat de la cosa més
preciosa que ha estat donada als homes, això és, el seny. Com que
de seny no en tenia gens, gens, no feia mal a ningú. Vivia tot
sol en una pobra cabana, collia herbes, sabia oracions singulars,
i triava pedres. Era dòcil i senzill, i sempre queia en els
paranys que li amanien els cruels graciosos del llogarret. Però
àdhuc sentint el mal que de vegades n'hi esdevenia, no es formava
una idea de què cosa fos la crueldat. Qui mal no fa, mal no
pensa.
Una vegada qui sap qui començà de dir que s'encenia una guerra.
Algú del poble que era més aciençat fins en contava el motiu. Les
dones ja sabien de llurs àvies que de tant en tant els homes
se n'han d'anar a terres llunyanes on poden morir, o d'on poden
tornar amb vestits llampants guarnits de betes i medalles. I
assegudes en rodones davant les cases, tenien plaer a fantasiejar
sobre allò que mai havien vist i mai sabrien ben bé què cosa
podia ésser.
Quan el minyó que no tenia seny passava davant elles, per atzar,
elles, amb una bona rialla fresca de dones endreçades,
treballadores i xafarderes, li deien:
-Que aniràs a la guerra, tanmateix?
Ell somreia:
-Això, pensava, deu ésser una banda on elles berenen.
* * *
Tanmateix, el pobre minyó fou tramès a la guerra. El llogarret
havia de donar tres soldats, i tothom trobà que ningú millor per
anar a les batalles del rei, que el pobre vailet. Qui no té seny
no té por. I després ell no seria pas una pèrdua per a ningú. Mig
per comoditat, mig per facècia, el trameteren a ciutat.
Aleshores la vida del pobre minyó fou com una mena de rondalla.
Li passaren les aventures més extraordinàries. Li posaren un
vestit clar i brut, a ratlletes petites; l'encabiren al tren, li
parlaren en castellà; arribà a un món de cases compactes i plenes
de foradets; considerà els tramvies; i quan caminava, en lloc
d'anar sol i somiós com abans, ell no venia a ésser sinó el
començament d'un rengle.
I l'atordiren tantes coses -la llum blanca que els homes de
ciutat tenen de nits, i dones enfaristolades, i la mar i els
vaixells, i la gent que mai para, i els xiulets i trontolls
d'éssers inconeguts.- I un dia el feren entrar en un vaixell,
revolt amb tots els homes d'una pila de rengles. I aquests homes
estaven alegres, i cantaven cançons damunt la nau que brandava.
La mar també ho semblava, d'alegre, i un bell argent lluïa damunt
ses aigües tranquil·les. Un sol magnífic estabellava les fustes i
els caps.
Després de dies arribaren a una terra xafogosa on els arbres eren
més grans, i els fruits llampaven amb tota mena de coloraines. Hi
havia homes negres, i ocells blaus i roses. El cel era més blau,
i els balcons es curullaven de dones que saludaven amb els
mocadors. La gent cridava. El mot de guerra no el deixaven anar
mai, i tothom estava content.
Fins que un dia van anar-hi de bo de bo, a la guerra. Caminaren
força per selves meravelloses. Als àpats, gairebé no menjaven. El
dormir era escàs, i els peus sagnaven, perquè les soles del
calçat -venut per grans proveïdors milionaris- eren de cartró,
esmicoladisses. Però els rius eren bells, sota les immenses
cabelleres de les plantes arrapissadores que penjaven dels
arbres. I la lluna s'alçava superba i plena damunt la nit plena
de fantàstiques lluïssors.
I heu's aquí que una vegada se sentí sobtadament renou de cavalls
en el fresc silenci nocturn. -Vénen!- cridà tothom al campament.
-Són els altres! Tothom a punt!- Hi havia un cert desordre,
perquè el brogit havia estat impensat.
El bon minyó es posà al seu rengle, com manaven. Tenia, baldament
fos ben tranquil·la, una certa curiositat. Allargava el coll tot
el que podia. Unes testes sobreeixiren del nivell de les lianes
espesses, apuntant llurs fusells. Fou un sol instant. Però abans
de la descàrrega es pogué sentir encara la veu del bon minyó, que
deia:
-Ei, que aquí davant hi ha gent!-