El gran Pepaito -tothom coneix aquest amic inefable que és una
mena de picarol amb una mica de Sòcrates a dins- té un parent a
una llunyana ciutat de Catalunya. Aquest parent és un home
anguniós i temorenc: l'estira-cordetes de si mateix. Un dia es
determinà de baixar a la ciutat de Barcelona, per la qual cosa
hagué de sortir de casa seva a les sis del matí. Dinà malament,
de menges que ell mateix es duia, cap allà a les dotze; i,
avorrit del vagó, cap allà a les tres, ja començava de tornar a
sentir aquell corcó de la gana.
Un senyor grassó que hi havia al seu davant, potser reparant-li
la mirada vaga, li digué:
-Vol que berenem plegats? -
El parent d'En Pepaito va fer el cor fort. -No et donis- va
pensar. -Arribem a Barcelona a les set, i per unes quantes hores,
no val la pena de fer el golafre.
-Gràcies,- li va dir. -Pateixo de l'estómac.-
El senyor grassó es va inclinar. I vinga treure coses
extraordinàries d'una sàvia maleta de queviures que portava.
Carns vives, degotants; embutits, de finíssims mosaics; rosses
truites pirenenques. Mastegava, xuclava, xerricava i engolia, el
senyor grassó; i, mentrestant, el parent d'En Pepaito,
recargolant-se per dins, intentava debades abstraure's davant el
paisatge, fer-se una ànima idíl·lica. Però la fam li feia mal
de cap i li encenia la cara: l'ensopia la cremor de la llum.
A la fi, el parent d'En Pepaito va arribar a un determini: a
l'estació de *** hi ha restaurant, i allí es compraria pa amb
truita, pa amb carn rostida o pa amb botifarra o potser de totes
tres menes. Naturalment, s'ho aniria a menjar a un altre vagó. La
sort l'afavoria. El senyor grassó, immensament saturat, lluent,
inflat amb beatitud de vins i de viandes, s'havia posat a dormir.
I roncava, omplint el vagó de son brogit olímpic.
-La qüestió- va dir-se el parent d'En Pepaito -és que dormi una
hora i mitja, que és el que es triga d'arribar a ***.
El resseguia adés i ara afanyós; el sotjava amb l'ànsia d'un
detectiu; l'esglaiava un moviment maquinal dels que es fan en el
son. De tant en tant es treia el rellotge. Mirava, per la
finestreta, com encara lluïa una claror viva en els reguerots. Es
desesperava. Fins ell, però, amb la debilitat, s'anà ensopint
-aquell aclucar-se d'ulls que no treu l'angúnia-; però un ronc
més desaforat de son veí li féu l'efecte d'un daler antropofàgic,
d'un gran badament de barres per engolir-se'l a ell i tot.
Finalment, arribaren les cinc. El parent d'En Pepaito baixà a
l'estació amb precaucions cauteloses. Per passar damunt una cama
estesa de banda a banda del vagó hagué de fer prodigis
d'equilibri. I, naturalment, en arribar al restaurant ja tothom
l'havia precedit. S'hagué d'esperar cinc minuts, fora de test.
Quan anava a demanar, una veu sonora exclamà darrera d'ell:
-Dues _gracioses!_
Era el senyor grassó.
-Que ha baixat a pendre un te? No se'n fiï pas d'aquests tes
d'estació. Són herbotes.
-Sí, sí, té raó,- exclamà el parent d'En Pepaito amb una ira
reconcentrada.
I no tingué més remei que tornar-se'n al vagó, a son lloc. El
senyor grassó es begué les dues gaseoses amb voluptuositat; i
retornà a l'aire clar, amb mil sacsejaments repentins de son
bust, cada petita bombolla de llur fràgil escuma.
-A les set, pensava el parent d'En Pepaito, serem a Barcelona.
Però al cap de molta estona, quan les ombres endolcidores ja
queien damunt la terra i els pollancs eren d'un argentat fonedís,
en ple camp, hagué d'aturar-se el tren. L'anterior havia
descarrilat. Era joc de poques taules, però, la neteja de la via.
Ja un seguit d'obrers hi treballava. S'hi escolaren cosa de tres
hores. El parent d'En Pepaito les passà ajegut sota un marge,
entre les herbes, envaït de la natura. La seva desesperació
s'havia fet tranquil·la. Mirava les estrelles, inanimat com una
soca, endurit per son dolor, oblidat de les exigències seculars
de la raça. No tenia família, no tenia pàtria. El parent d'En
Pepaito semblava un bòlid, alguna cosa inusitada, immòbilment
atònita.
Quan el tren es posà novament en camí, el parent d'En Pepaito
trobà el vagó tot ple de papers llardosos, molles, peles i altres
desferres de l'orgia del senyor grassó. Però el senyor grassó,
aquesta vegada, no dormia. Estava una mica alegre. Va tocar amb
el dit el melic del parent d'En Pepaito. Es va permetre acudits
de mal gust davant aquell home quasi immaterial.
Abans d'arribar a Barcelona -Déu meu, que tard arribaria!- encara
s'esqueia una estació amb cantina. El malanat viatger determinà
de comprar-hi qualsevol cosa atacable. Cargols i tot, hauria
menjat, que era una cosa que ja de petit l'esgarrifava de pensar-
hi, com si sentís llimar una llima. A un quart de deu arribaren a
la cantina on una vella adormida, després de moltes clamors, li
oferí -i ell prengué!- una taronja.
El parent d'En Pepaito no havia escrit a En Pepaito que anava a
Barcelona. -Així, si no em fa bona cara me n'aniré a la fonda-
pensava. Però ja en aquell punt de son viatge, ai, s'ajuntava a
la malaurança de la fam la de dubtar quina fóra la millor
conducta a seguir. -Potser que no vagis a casa En Pepaito. Ja
serà molt tard, i si hi vas a aquestes hores et farà mala cara.
Però si vaig a la fonda es ressentirà i és capaç de dir-me demà
que sóc un descastat. No sé què fer. L'arribar a aquestes hores
és un matament. Ja no puc estar a veure venir en això de la mala
cara; perquè anant a casa d'ell a aquestes hores, ja es veu que
és per a quedar-m'hi. I el que és si no hi vaig, de la mala cara
no me'n lliuro, perquè també me la farà, com Ramon que em dic.
Encara que per dins no me la fes, i estés content que jo no
hagués anat a casa seva, me la faria per fora, per quedar bé
davant meu. Però calla. Se m'acut una cosa. Si arribo a la seva
escala només que sigui a les deu menys un minut, deixaré un cap
de paper a la portera dient que he arribat i que poso a _l'Hotel
d'Oceania_. Aleshores, si decàs, ja em vindrà a cercar a l'Hotel.
I que faci la cara que vulgui, que jo ja no en tindré cap culpa.
Sí, fet i fet, això és el camí més enraonat. Déu meu, Déu meu! Si
arribo al portal de casa seva serà més tard de les deu menys un
minut; n'hi ha per tirar el barret al foc.-
En baixar a la bruta i fortament il·luminada estació de
Barcelona, va apretar a córrer, a córrer com una criatura. Eren
les deu menys nou. Pels carrers, la gent que havia sopat,
plàcida, li deien dolços penjaments, feien escarafalls plens de
voluptat digestiva.
En començar el carrer on viu en Pepaito, ja tancaven les portes.
La d'En Pepaito ja era tancada! Però, cosa espaventable, al balcó
hi havia En Pepaito en mànegues de camisa fumant un cigar,
dibuixant amb son fum la joguinosa aurèola d'una felicitat
conjugal i paternal.
-Ai, és En Ramon!
-Ramon! -exclamaren els altres individus de la família d'En
Pepaito. -Ja baixem.
-No, no cal!
-I ara, Ramon!- I, mentrestant, ja baixaven.
L'arribada d'En Ramon fou un èxit. Li prengueren el sac de mà, el
besaren, l'abraçaren, el dipositaren en una cadira de braços, i
li digueren què volia menjar. (-Això- va pensar En Ramon -en
aquesta hora, ho diuen per compliment-).
-No, no, no vull res. A *** he menjat magníficament, massa.
Encara estic tot empatxat.
-Quina llàstima que hagis vingut en aquestes hores, i sense
avisar!
(-Aquí es veu- va pensar En Ramon -que no es volen comprometre).
-Però vaja, alguna cosa has de pendre. Noies, conjumineu-li una
sopa. I sempre hi deurà haver formatge.
-No, no, us dic que em fóra impossible empassar-me un sol mos.
-I ara! Apa, noia, fes-li una sopa d'ou.
-No, dic que no!
-Una sopa d'ou, i calla.-
I En Ramon, esverat, no gosant creure la seva fortuna, somrient
una mica per sota el nas, però encara tement que tot allò no els
passés de la boca, va dir:
-Bé, però l'ou, si decàs, petit.-