Una vegada, fa d'allò més temps, hi havia dos frares que anaven
pel món; captaven, i duien un ase on carregaven el bé de Déu de
les almoines, i on muntaven alternativament quan havien fet
massa llarga caminada. L'un frare era català i li deien Fra Pere,
l'altre era castellà i li deien Fra Pedro, i a l'ase li deien
Pedreny, que és un nom molt escaient per als ases.
Per Fra Pere la gràcia de Déu es compaginava amb les gràcies
humanes; era un homenàs coral, d'unes barbasses de sanitosa
rusticitat, avesades, en les llargues rutes, al fregadís de les
mates aromàtiques. Fra Pere, un tros de pa, no semblava conèixer
aquella tristesa sobtada i encastadissa que ens ve de la poma
d'Eva; sos ulls sempre movibles, sa cara constantment expressiva,
s'adreçaven amb agraïment a les orengues i al serfull, amb
facècies a l'ase, amb joia sincera i germanívola a tota la gent,
i, a son companyó, amb innocents deformacions humorístiques de
textos llatins.
Fra Pedro, tot i estant qui-sap-lo lluny d'aquesta geia, no se
n'escandalitzava pas de les coses del seu companyó: i aquesta
era, tanmateix, una prova de la seva santedat. Fra Pedro era
menut i magristó, de cara xuclada, d'ànima naturalment frenètica
i colpida per les desolacions. Tenia una idea extraordinària, una
mica encarcarada, de la dignitat i era, sense adonar-se'n,
ferreny; però en el fons, si no hagués estat pels carismes que
Nostre Senyor li havia atorgats, i la vigilant tutela del seu
àngel de la guarda, res no hauria estat més fàcil, humanament
parlant, que amagar-li l'ou.
De vegades en Pedreny s'encallava i es posava a bramar, amb una
inconsolable melangia. Endebades l'estirava Fra Pedro pel ronsal,
però Fra Pere tenia un estil de fer-li pessigolles a l'orella amb
un brot de romaní, que de seguida conjurava l'encís de la
indolència sentimental. De vegades Fra Pedro, en nits d'hivern,
trucava sense èxit portes egoistes: pero hi anava Fra Pere, i,
aclofant-se, passava la mà per la gatera i aconseguia almoina.
Quan s'esqueia que trobaven un carreter, engegant tota una
rastellera de paraules flastomadores o impúdiques perquè el carro
se li havia enfonsat en el toll, Fra Pedro, arrufant el nas,
condemnava la seva rancúnia, i Fra Pere, amb simplicitat, ajudava
el carreter, perquè sabia que donar consells a un enfureït és com
voler apagar un foc amb una garba de gatoses seques; i,
tanmateix, el carreter, després d'haver-se-les amb fra Pedro, es
girava tot avergonyit del cantó de Fra Pere, i, de vegades, deia
encara alguna paraula lletja, però ja amb un esperit de
compunció.
Una vegada els dos frares arribaren a una vila, i era de nit, i
no veieren llum sinó en una casa. Aquella casa pertanyia a un
pastisser; i com que era dissabte i en aquella vila la gent
tenia molt de gust per llaminadures i llepolies, el pastisser
encara treballava a alta hora; i era un home franc i generós,
així com era amatent; així és que rebé els dos frares amb cara
espandida i gaudiosa. Ell mateix va portar en Pedreny a
l'estable, i va comandar a la seva filla que endegués dos llits
per als dos vianants. I, en acabat, de retorn a la botiga, els
mostrà sos atuells, i els explicà les menes de les seves
confeccions. Hi havia per allí un coci, que poc abans havia eixit
del foc, i els frares demanaren al pastisser quina cosa era
aquella tan polida que hi havia dins l'estre.
-Pasta de caramel,- va dir-los el pastisser, -que és una cosa,
com deuen saber Vostres Reverències, que els àngels hi canten.-
Aquesta metafòrica suggestió induí a Fra Pedro a ficar el dit
dins el coci. Però immediatament el retirà amb una ganyota i un
crit esgarrifós i començà de fer ràpides giravoltes. S'havia
cremat el dit. El pastisser cuità a aplicarli una tireta de
patata, però l'acuïtat de la dolor experimentada per Fra Pedro ja
no va deixar-li de petge la imaginació, fins i tot quan arribà a
moderar-se'n el funest adoloriment.
Fra Pere assistí sol·lícit al conhort de son companyó, i
romangueren encara els dos frares amb el pastisser una bella
estona, perquè fins i tot els havien amanit un soparet gustós.
En acabat del sopar, Fra Pere adreçà l'esguard al coci de la
pasta. El grau de consistència palesava el refredament
esdevingut. Ficà doncs, el dit en el coci, i en atansar-se'l als
llavis, un somriure suau, benigníssim, brollà en son posat. Féu
una petita reverència de silenciós homenatge al pastisser, per
darrera de Fra Pedro; i aviat, mostrada que els fou la cambra,
els dos vianants anaven a colgar-se. Però abans d'ajeure's, els
frares, per dins, es feren cadascú la seva consideració:
-Si això és tan abrusador,- pensà Fra Pedro, -com serà l'infern!
-Si això és tan dolç,- pensà Fra Pere, -com serà el cel!-
I, perseverant cadascú en aquest pensament, tots dos foren sants,
i anaren allà on avui en dia es peixen de lliris, més amunt dels
estels.