Al mateix estrep del tramvia vaig comprar un diari; vaig pujar a
la plataforma, i, finalment, vaig asseure'm sense consciència de
qui em voltés. Pensava en el diari. Però en anar a obrir-lo,
m'aturà una sensació de fatiga als ulls. Vaig aclucar-los una
mica. Després, vaig veure qui em voltava. Hi havia tres germanes
amb el cabell lluent i el si estranyament lliure i plàstic, que
venien dels banys; hi havia un vague conegut meu, conegut de no
sé on, que vaig saludar amb un moviment de cap no gaire
comprometedor; hi havia dos minyons que volien ésser elegants i
reien sorollosament i es sacsejaven; hi havia una dona jove i
esquàlida amb una criatura de bandola als braços, adormida, i una
ampolla de llet; hi havia un senyor amb cara de setciències que
s'informava pel _Debate_ de les retirades victorioses dels
alemanys; hi havia un marit i muller que no estaven d'humor, i
ell es donava tustets acompassats al genoll i ella obria i
tancava nerviosament el vano on hi havia pintat un pallasso que
mirava la lluna; hi havia un jove que ensenyava a un altre jove,
foraster, les coses més notables del Passeig de Gràcia; hi havia,
finalment, en un recó pròxim a la plataforma, una noia simplement
abillada, amb un capellet lleuger i una creueta d'or. La donzella
tenia un llibre vermell a la falda, mig amagat pel seu
portamonedes. Era rossa i tenia els ulls negres, i la mirada tota
avellutada, una mica implorant. Cap home no la mirava; i no trigà
a entrar una dona amb un gran embalum de roba, que se li assegué
al costat. I aleshores, a la primera estrebada del tramvia,
l'embalum amenaçà seriosament de colgar la donzella. Ella
somrigué, i com que jo la mirava somrient en aquell instant, hi
hagué entre nosaltres una comunicació de simpatia.
Ella girà, sense rebuf, la cara. Més aviat semblava una tímida
coqueteria. Com que va fer allò d'ajustar-se una mica els
cabells, que sempre és un bon senyal, vaig insistir a mirar-la.
Ella em tornà a mirar, amb esguard afectuós, però on es llegia un
dolç descoratjament. Jo, fent aquella seriosa mirada viril,
estable, embolcalladora, protectora, la de les grans ocasions,
vaig dar-li la seguretat que no es tractava d'un caprici banal.
Ella abaixà els ulls, i girant el seu portamonedes, me'l mostrà,
com per atzar, per un cantó esfilagarsat. Era pobrissona.
Vaig dar-li entenent que jo era desinteressat, amb un esguard
tendre, que era gairebé una moixaina, i tant es pot dir que era
gairebé una moixaina, que ella inclinà la testa a un costat i
aclucà els ulls per un segon. Però es va refer. I jo, al cap
d'una estona, li vaig fer saber que podríem ésser sortosos, units
sacramentalment, en una dolça caseta catalana. Ella sacsejà
sobtadament el cap com esquivant una incerta emoció que començava
d'humitejar-li els ulls. I, tot mirant pregonament a terra, com
si no tingués esment del que anava a fer, com si el seu pròxim
gest hagués d'ésser purament maquinal, retirà del tot el seu
portamonedes. El llibre vermell era un Baedeker. La donzella era
estrangera.
I què hi fa? vaig transparentar-li, tot seguit que una nova
estrebada del tramvia l'obligà de bell nou a aixecar els ulls,
contra la seva voluntat (perquè ella, evidentment, hauria volgut
amuradar-se darrera un fictici oblit). Què hi fa? Aniré amb vos a
la casa de la ciutat llunyana, on passa un riu, o bé canals
verdosos; on els ponents són humits, i els pisos plens de música.
Saludaré el vostre pare, que fuma una pipa de porcellana
policromada; la vostra mare, que em donarà un te amb confitura de
ribes, lluent com el grenat. I ens deixaran ésser feliços i
tornarem aquí _corrent, d'una revolada_.
Quina incorrecció, quina desmesura hi havia en aquestes paraules?
Amb un gest, ella indicà al cobrador que parés. M'adreçà encara
un esguard, però de simple, d'inguarible desesperança, d'etern
comiat. S'alçà fluctuant, i eixí penosament.
Era coixeta.