Com si això d'ésser desgraciat, per si sol, ja no fos prou
immoral, hi ha desgraciats que agreugen llur situació i llur
responsabilitat contant llur desgràcia al proïsme. D'això en
diuen confidència, esplai, o altres paraules perfumades; en el
fons, sol tractar-se d'_encolomar_ als altres, almenys
imaginativament, els tribulls i marfugues que ells passen. Afegiu
a aquesta intenció repulsiva el fet que, generalment, els que
conten no saben contar, es repeteixen, s'embussen, es graten,
escuren la gorja, i de vegades us agafen, i fins de vegades us
tiren capellans. Creieu-ho: els éssers de boca bàrbara i fèrtil
en calamitats, que impúdicament refereixen la burxada d'un mal de
queixal o la conxorxa de dos cunyats per a fer-los barallar amb
la sogra, són l'atenuació de l'atenuació de l'atenuació del
canibalisme.
El meu amic de la infantesa, Mateu Llistosella, era una
d'aqueixes insuportables criatures que es dediquen a ésser
plangudes tot el sant dia per veus inexpressives i mirades
absents de coneguts, veïns i diverses persones que amb ells es
troben fortuïtament, indefenses, en bandes on cal matar les
hores, com en una _cua_ d'estanc o en una barberia el dissabte al
vespre. A més, en Mateu Llistosella era més greu que no pas els
seus companys de vici. En Mateu Llistosella, com a narrador, era
d'una subespècie que sol trobar-se més freqüentment entre els
recitadors d'acudits i gràcies: era d'aquells narradors que bisen
per sistema, és a dir, que, en haver pronunciat el mot final de
la narració, la reprenen de cap a peus, sens dubte creient que
dir les coses una sola vegada és un procediment massa alat i
escassament mnemotècnic. Sortosament, en Llistosella se'n va
haver d'anar de Barcelona quan tenia divuit anys, i,
dissortadament, ha tornat fa dos anys. Ha tornat, pitjor que mai.
Ha tornat vidu, però amb un fill que és la seva estampa, que
l'adora, que se l'escolta embadalit, que accepta la seva funesta
versió autobiogràfica, que la repeteix, i que també la conta dues
vegades sense treva o solució de continuïtat. Trobeu el noi a
la plataforma del tramvia i us conta una desgràcia del seu pare,
dues vegades; finalment, entreu a seure, i us trobeu amb en Mateu
Llistosella al costat que us torna a contar aquella desgràcia
dues vegades més. El primer cop que això us passa, incautes,
dieu, per a estroncar la seva narració incipient. -Sí, ara mateix
el teu hereu me'n feia dos quartos.- En Mateu Llistosella
excel·leix aleshores a rependre el fil de la narració amb un: -
Doncs ja ho veus si esborrona. Perquè, francament, això de
què...- O bé: -Arribo a pensar que és un somni, això que ja saps.
(Al brètol no li ve d'aquí, reconèixer que ja ho sé.) Però no,
no, és la pura veritat. Talment, me'l vaig fer aquell sangtraït,
etc.-
Fa tres mesos en Mateu Llistosella i el seu fill van anar en
automòbil a les costes de Garraf. Sempre surten amb una tètrica
expectació de la desgràcia que, facialment, té alguna cosa que
veure amb el gest de la veracitat. I si els passa algun
contratemps, es posen tot seguit a elaborar la narració
pessimista del fet, i entre tots dos l'arrodoneixen i la fixen.
Però aquell dia eixien més ombrívols que no pas de costum. En
efecte, l'automòbil bolcà, i els Llistosella, pare i fill,
projectats a l'exterior, sofriren tots dos un cop terrible a la
testa, en caure damunt una esllavissada rocosa. Van estar quinze
dies sense poder enraonar; jo els vaig anar a visitar, i em
rabejava en la felicitat de veure'ls inofensius, i a l'ensems
embellits per l'aire oriental que els daven els embenaments del
cap. Però al cap de set dies més, ja parlaven. I tots dos havien
quedat amnèsics. Ja no es limitava cadascú a dir les coses
un parell de vegades. El que és a repetir-les una dotzena de
vegades, no s'hi miraven gens. I el més infame era que, havent
perdut la memòria, ja no adoptaven, a partir de la segona vegada,
un aire d'intel·ligència, de mitja disculpa, sinó que mostraven
el posat irritant i fatuïssim, cada vegada, de la persona que us
fa una sorpresa que us espaterrarà.
Els meus lectors sabran perfectament -els uns perquè ho hauran
vist al cinematògraf, els altres per experiència personal- que
hom se sent atret al lloc on ha comès un crim. Els Llistosella,
quan ja van estar ben refets, van tornar al lloc on els deien que
havien sofert aquella desgràcia sensacional. Aquesta vegada van
anar-hi en tartana. Però la tartana és molt més perillosa que
l'automòbil. Va dir-se, ella: -Podré no vèncer-lo en rapidesa,
però puc igualar-lo en l'eficàcia.- El fet és que els Llistosella
van ésser, de bell nou, víctimes d'una bolcada i precipitats a un
pedregar. No van sofrir cap lesió important, aquesta vegada. Vaig
anar a llur casa, per quedar bé.
El metge (vaig trobar-lo a la porta), em va dir: -Que va a veure
els Llistosella? No ho faci pas! Escapi's. Jo no torno més. Ja
estan bé, però ni que s'haguessin badat el cap no tornaria a dar
un tomb per aquí. Sap que abans repetien, entre tots dos, quatre
vegades, l'una després de l'altra, la mateixa història, i que,
després del primer accident, amnèsics, la repetien de dotze a
catorze vegades, l'una després de l'altra? Doncs bé, això es veu
que era poc. Ara, sense renunciar a la rastellera de les dotze o
catorze vegades _consecutives_, multipliquen _cada vegada_ per
dotze o catorze vegades més.
-Què diu, sant cristià!
-Sí. Gràcies a la impressió rebuda, han quedat tartamuts. -