Era una ciutat quieta i casolana, d'aquelles on creix pels
carrers l'herba invisible del desenfeinament, on les finestres
enreixades, que semblen desertes, són veritables observatoris per
a ús de les dones (la tafaneria de les quals és exasperada per
l'escassedat i poquedat de les coses que passen). Una companyia
teatral de vers hi va per la primavera; una companyia de sarsuela
hi va a la tardor. S'hi casen exactament setanta cinc parelles a
l'any; l'any passat semblava que se'n casarien setanta sis, però
a darrera hora el nuvi va desaparèixer.
Aquesta ciutat té, no cal dir-ho, el seu poeta. És un poeta
místic, que es diu Quimet. Semblava, per la seva cara dolça, la
pau de la seva infantesa, la seva habitual submissió als desigs
materns -que eren de tenir un fill sacerdot,- i fins per la
casualitat que, exigint-li una sèrie de dols seguits, l'habituà a
vestir de negre, que En Quimet seria destinat a il·lustrar
l'estament levític. A més, l'especialització d'En Quimet en la
poesia mística, semblava segellar-ho.
Però En Quimet deixà passar els anys sense entrar al Seminari
perquè estava tot malicós. -Aquest noi no se'm refà- deia la seva
mare adolorida. Pàl·lid, endolat i talment atuït per la seva
pròpia inspiració, En Quimet vivia una mitja vida, estava sempre
clocpiu, i tot just el deixava un cadarn, l'afligia un sis o un
as als budells.
A l'edat de vint-i-un anys, En Quimet va dar un tomb. Tot i
continuant en la més dolça ingenuïtat, en les més innocents
alternatives d'esblaimament i de rubor quan sentia la veu
d'altri, En Quimet començà de sentir l'atracció de la dona.
A la ciutat hi havia un Centre de Defensa Social, fundat feia sis
anys, i aquest Centre, sobtadament, es proposà de donar fe de
vida i demostrar que havia vingut a omplir un buit. El C. de D.
S., amb el concurs de la filla d'un matalasser que cantava la
_Bohème_, un violinista aficionat, fill d'un xocolater, que
tocava un _Impromptu_ sobre motius de _La Traviata_, un actuari
castellà que feia discursos sobre les glòries espanyoles, i En
Quimet, inaugurà unes sessions literario-musicals. A la primera
sessió, En Quimet, tot llegint un romancet planyívol, s'adonà de
dues noies inconegudes, que eren, sens dubte, les filles del
notari nou. Immediatament deixà de banda l'una d'aquestes noies,
perquè tenia un posat de burleta i comprometedora, i, en canvi,
es fixà en l'altra, que era dolça i amorosa. Però la noia dolça i
amorosa no li retornà l'esguard. En Quimet es va sentir deprimit.
Procurà, altres dies, de veure la noia dolça; i, efectivament, la
trobà, l'un dia a sentir la música de regiment, l'altre dia en el
passeig de vora el riu, l'altre dia anant a veure la bella
casulla que regalaven a un nou canonge, fill d'aquella ciutat,
els seus paisans. Cada dia se n'anà enamorant més i més En
Quimet. Cada dia descobria en la silueta grassona un nou encís, i
cada dia passava un nou turment. Perquè els ulls d'ella no
estaven per ell. Això no vol pas dir que mai, mai li adrecés la
mirada. Ella el veia; però, fins i tot en la conversa, -perquè no
trigaren a ésser presentats,- el veia de passada, com a una cosa
sense interès, sense que sos ulls s'hi detinguessin, ni hi
retornessin de tant en tant, ni parlessin cap llenguatge.
A la segona sessió del Centre de Defensa Social hi assistí
-després es va saber que ho havia fet amb impúdiques mires
escarnidores- un oncle d'En Quimet vingut de ciutat: aquest oncle
era un veritable plaga. Duia un capell verd, a desgrat de sos
cabells que, més que grisejar, groguejaven; duia una armilla
fantasia; tenia el tic de tòrcer el nas cap a la dreta, fent una
mena de petit renill; li guarnien les mans anells amb pedres
falses; i portava un cigar-ventall, un paraigües-bastó, i una
llapidera anunciadora d'unes aigües minerals. Aquest subjecte, en
ésser al C. de D. S., va fixar-se també en la noia dolça i
amorosa, i digué en veu baixa a En Quim: -Amb aquesta flàvia hi
jugaria a fet!- Son nebot el mirà amb indignació, però la seva
indignació, no va pas trigar a canviar de causa, i a barrejar-se
amb l'astorament, quan veié que la noia dolça i amorosa adreçava
constantment l'esguard als ulls mustigats i al bigoti tenyit de
son oncle, i es proposava d'atraure'l, i de conversar-hi, i,
successivament, d'enternir-lo amb petits reptes i enlleminir-lo
amb innegables manyagueries.
En Quimet, encara que amb molta de cautela, començà de fer
esbrinaments sobre si la filla petita del notari era coqueta.
Tothom li va dir que de cap de les maneres. Els hereuets més
florits, els joves tinents, algun foraster elegant, _no havien
pogut aconseguir que ella els mirés amb alguna atenció
sostinguda_. En Quimet respirà una mica, però encara li semblà
més monstruosa la conducta d'aquella noia amb el seu oncle. A la
fi, va dedicar-se a escriure una lletra al seu oncle -que se
n'havia tornat a Barcelona- demanant-li, després de molta de fina
retòrica, quin havia estat el secret del seu triomf.
Un dia En Quimet obrí palpitant la lletra de l'oncle, escrita en
paper d'un bar de la Ronda de Sant Antoni. L'oncle, després de
demanar que li trametessin per l'ordinari dues garibaldines d'una
fàbrica molt bona que hi havia a la seva ciutat natal, i després
de fer alguns comentaris irrespectuosos sobre la fracassada
vocació sacerdotal d'En Quimet -a propòsit de la qual arribà a
retreure un acudit de _La Campana de Gràçia_- notificava a En
Quimet, que, tot seguit que va fixar-se en la noia dolça i
amorosa, va reparar que seria d'aquelles més tranquil·les i menys
amatents. Perquè de verament amoroses, deia ell, només hi ha que
les que fan cara de mal geni; i les que fan cara d'amoroses és
que són bledes. Però fins per les bledes hi ha truc. I el truc
que l'oncle d'En Quimet havia adoptat, amb gran èxit, per a
obtenir que la noia dolça i amorosa el mirés amb un creixent
daler, era, senzillament, _mirar la noia que seia al costat de la
noia dolça i amorosa_.