En Tinet troba una quietud per tota la casa! En aquella quietud
hi sent més bé que mai la flaire de les cortines de cretona que
hi ha al rebedor, i la del cantell d'un llibre gruixut que
reposa, amb les seves visions inútils i convencionals de la
Turquia d'abans de la Guerra de Crimea, damunt una tauleta.
D'altra banda, la llum és excessiva. El celobert és tot ple d'un
ressol que fa fer una ganyota als ulls. Com és que hi ha aquella
quietud? A casa d'En Tinet ningú no fa la migdiada, però el fet
és que, havent dinat, el seu pare desapareix, la seva àvia
desapareix, les seves ties desapareixen, les criades no hi són.
O, més ben dit, són a la casa, però és com si en llur vida hi
haguessin estat.
La casa queda sense control. Queda en poder d'en Tinet. I en
Tinet encara no ha complert els quatre anys. Ell és dolcíssim.
Diferentment d'altres nois que només fan que la seva santa
voluntat, i encara piquen de peus, en Tinet és alhora autocràtic
i sedós.
La seva mare finà poc després d'haver-lo conegut, petita cosa
vermella, calba i desesperada; i en Tinet ha estat sempre tan
amanyagat -qui gosaria contradir-lo, si no té mare?- que la seva
veu es bressa en unes insinuacions cadencioses: polpa graciosa i
perfumada que amaga un pinyol irreductible. En el moment precís
de la malifeta és quan els seus ulls intensifiquen llur encís
celestial. L'àvia i les ties, que creuen més en sos ulls que no
pas en ses fetes, sostenen que en Tinet no és pas entremaliat, i
que les seves entremaliadures no són sinó involuntàries
ensopegades d'una innocència que encara no ha arribat a conquerir
la noció de la pulcritud i aquell matís de la propietat, molt més
complex que no pas el de la propietat d'un hom: la propietat dels
altres. Però fins i tot quan en Tinet s'ha lliurat a una aventura
que, contra totes les teories, posa nerviosa a l'àvia o a una
tia, en Tinet esvaeix de seguida tot estat de tensió. Diu una
cosa enginyosa, fa una vaga protesta geient el cap damunt la
falda de la potència enemiga, o es dedica a l'indigne chantage de
dar entenent que no es troba gaire bé. Té una falsa manera
d'esllanguir-se, que és, simplement, mengívola.
Contra l'enlluernament del ressol, dèu ésser un bon remei l'ombra
venerable i fresca de la sala. Però la sala, que és un camp
gairebé inexplorat per en Tinet, sempre està tancada. És una
llàstima perquè dèu haver-hi, si en Tinet no recorda malament,
belles coses brillants que qui sap què tenen a dins. En Tinet
s'acosta a la porta de la sala. És clar que la trobarà tancada,
però la proximitat serà a l'ensems un baume i un irrenunciable
esperó per la seva recança. En Tinet toca la porta, i la porta
cedeix!
Que coses que hi ha dins una casa! I quina gent tan diferent que
hi va, a una casa!
En Tinet, que és demòcrata, és més amic del carboner que duu
carbó i escarbats, de la dona que dos dies per setmana porta ous
de Mollet, que no pas de les amigues enfaristolades de les
seves tietes, que el maseguen i li enfonsen el nas a la galta. La
sala és el lloc exclusiu de les amigues de les tietes: les
tietes, soles, no hi entren mai. Deuen tenir-ho prohibit, com en
Tinet. La sala és una cosa trista. Hi ha retrats grans i retrats
petits. Els petits són alegres com a ninots, però els grans, a en
Tinet, li fan una mica de basarda. Després hi ha recons
abolutament foscos, i pengerelles darrera les quals pot amagar-se
un gos o un municipal. En Tinet està a punt d'anar-se'n,
temorenc. Però en el moment de girar cua descobreix un gerro de
Sévres. És un gerro gran, però bonic. Cosa preada, triomfa damunt
un mocador de seda vell, florejat, i una columneta. En Tinet
voldria tocar aquell gerro.
Els ulls, per si sols, mai no li han dat un comeixement perfecte
de les coses. Però ell no hi arribaria pas, al gerro. Aleshores
se li acut una mena de procediment persuasiu. Aquest procediment
consisteix a fer oscil·lar la columna, fins que el gerro es
decideixi a fer-se abastable. En Tinet agafa la columna amb les
dues mans...
Quan el monument és a terra, fet a miques, en Tinet s'adona que
el gerro era una mena de frau. Les figures de fora només eren que
pintades, i l'interior era buit, sense cap picarol. Però en Tinet
té la intuïció que, tanmateix, la seva família considerarà
aquella pèrdua com una catàstrofe. I com que en Tinet desitja
evitar-se empipaments, medita una versió inofensiva del desastre.
I, per pensar millor, es fica el dit a la boca, instintivament.
* * *
En Tinet ha descobert, a l'últim, la seva àvia. L'àvia era
asseguda a la galeria, en un balancí, darrera un llençol
eixamorat, estès de cap a cap d'una corda. Ell treu la testa per
sota el llençol.
-Tinet! Mira quina rosa s'ha obert! -
Però ell no gira ets ulls. Els baixa.
-Què tens, Tinet? Què vols?
-Voldria dir una cosa.
-Digues, fill meu.
-El gerro de la sala...
-Reina Santíssima!- fa l'àvia. Tota ella es redreça. Sos ulls
grisos, nerviosos, descompten alguna calamitat. Sos braços
s'aixequen amb l'esma -tardana!- de conjurar un perill. Un parrac
de cabells blancs, que s'ha desfermat amb el surt, li cau gairebé
fins al nas.
-Digues, digues, què has fet. Gracieta, Quima! veniu.
Allò és massa. En Tinet creu, sincerament, que no n'hi ha per
tant. Així és que, fastiguejat, se'n va a veure la rosa. I, tot
seguit, un borinot el fascina.
-Però, digues d'una vegada. Què hi has fet amb el gerro? Què
deies?
En Tinet, que la veu vermella, sincerament desesperada, sent per
ella una veritable compassió. Té una mirada d'home de món:
-No res, baba... que el gerro de la sala... es fa vell! -