_A les gentils concurrents als concerts de l'A. de M. de C._
Permeteu-me, admirades amigues, que us destorbi un moment per a
explicar-vos una vella història. Però, abans que tot, he
d'expressar-vos la meva gratitud. Sempre m'ha plagut la música
en plena naturalesa, i, en assistir als concerts que vosaltres
agenceu, retrobo, a més de la música, el murmuri de les fulles,
el gorgolament de les aigües i el xiu-xiu del ventet.
Amb les vostres converses tendres, amb les vostres confidències a
cau d'orella, difumeu una mica la música, li lleveu cruesa. La
vostra col·laboració al plaer de les nostres oïdes, és tan
deliberada i conscient, que tot seguit que s'acaba una de les
peces del concert, calleu, en part, perquè ja no se us acut res,
i en part, perquè compreneu que el parloteig aleshores ja sería
inútil.
* * *
Una vegada hi havia un convent de gran santedat. Els frares hi
duien vida austeríssima. Molta de gent devota hi anava de tota la
rodalia, i àdhuc de terres llunyanes, amb delmes, primícies,
presentalles i almoines. Una petita colla de caps calents de la
contrada, amants d'una certa simplificació que els permetés de
viure sense treballar, acordaren beneficiar-se d'aquella bella
anomenada del convent, i no van trigar a descobrir una cova, al
fons d'una vall, que reunia les condicions d'esbarjosa, ombrívola
i impressionant, per la qual cosa hom podia utilitzar-la com a
recer de lladres. I organitzaren una mena de cos de burots, que
cobrava el seu tant per cent de tots els béns materials que hom
duia fervorosament a la casa de Déu. Aquests lladres, més aviat
sapastres i galifardeus que no pas homeiers i heretges, tractaven
els romeus amb cortesia, i no els atrotinaven mica sinó en cas
d'insòlita i incivil resistència. Ben pescuts, els lladres,
irradiant aquella satisfacció natural que fa traspuar el gaudi
d'una renda segura, van anar tirant admirablement qui-sap-lo
temps. Però en aquest món no hi ha cosa segura, i cada ofici té
el seu risc. La cova on mataven el temps jugant a cartes, era,
així com he dit, al fons d'una vall; i va arribar a escaure's,
una tardor, que plogués vehementíssimament per espai d'uns quants
dies. L'aiguat féu un terrible mullader, i la cova en fou
inundada. Altrament, els xaragalls que, precipitant-se per tot
arreu, desfeien els camins, els impediren de proveir-se de
queviures. S'adreçaren, doncs, els lladres amb aquella
naturalitat abusiva dels cors primitius, al convent, que era
l'estatge més pròxim i l'únic que per la seva capacitat podia
donar acolliment a tota la trepa, i no cal dir que els frares
humilíssims no els el negaren. Feren, fins i tot, el millor que
pogueren per a obsequiar aquells desvalguts; i els minyonassos
cepats de la cova, tot just s'hagueren recargolat els parracs del
vestit per a escorre'n l'aigua, començaren de saquejar el rebost
i el celler, rient-se de la pluja que gorgolava a les canals i
dels núvols que seguien dant-la per amor de Déu.
L'hospitalitat, però, hagué d'ésser de més durada del que hom
preveia. Plovia viciosament, sense conhort; les terres es
convertien en bassals rogencs. La terrible humitat obrava com un
aperitiu per als estómacs dels pobres desnonats de la cova, i
ells, amb estupendes embranzides, arrabassaven i engolien tota
llei de menges i de vins; en allò hi trobaven un cert conhort, i
l'oblit momentani de llur trista situació de reclosos per força.
Però, al capdavall, el reboster del convent no tingué altre remei
que anar a trobar el Prior i parlar-li del perill que comportava
per a la subsistènçia de tots plegats aquell sanfoniment pertinaç
dels hostes; el convent, incomunicat, no podria resistir per
gaire més estona aquella violenta allau de golafreria; aviat la
santa casa, que sempre fou estalviadora, estaria més buida i
freturosa que un badall de gentilhome espanyol.
El prior va compendre que era arribada l'hora d'un gran
determini. Féu, dones, venir els lladres a la seva presència; i
va dir-los, amb cristiana sinceritat, el com i el què d'una
situació tan aflictiva, però els lladres no entenien pas certes
elegants frases llatines amb les quals el docte prior al·ludia a
l'inajornable problema, ni els eufemismes graciosos amb els quals
procurava de palesar una resolució enèrgica, baldament cortés en
l'expressió. Fins i tot, un dels lladres començà de mostrar en el
rostre els efectes incipients d'un son benigne. El prior,
aleshores, es revestí d'empenta gràfica i popular, i dant un tust
vigorós a la seva taula, va proferir aquesta sentència:
-Si això dura gaire, acabarem morint-nos de fam tots plegats! Amb
això, germans, no hi ha més cera que la que crema: o tots frares
o tots lladres!-
* * *
Això us vinc a dir jo, admirades amigues. Als concerts hi anem
alguns a sentir música i d'altres hi van a festejar. Ambdues
coses són finíssimes moixaines de l'esperit. Però en el concert
vinent, al qual assistirem de bell nou -vosaltres amb els vostres
capets volubles, i ulls que alternativament intimiden els
jovençans i els prometen delícies, i boquetes atrafegades, i jo
amb la meva maturitat melangiosa i encara indefensa-, o bé
vosaltres escoltareu la música, o bé jo, a la meva edat, i amb
algun cabell blanc (prematur), no tindré més remei que festejar.