Heu's aquí la frescoreta. Les pluges han rentat polidament el
cel, que sembla més pregon; la llum del sol ara és finament
argentada. Les acàcies, la copa de les quals encara és verda,
comencen però, de mostrar en llur tofa algunes fulles seques,
llàgrimes d'un or molt dolç. Hem anat a parlar sobre aquest tema
sensacional: la primera exquisida esgarrifança, amb alguns
coneguts, per deure periodístic, i ens plau de traspassar llurs
dites als nostres amables lectors:
_Parer d'una casada jove_
-...?
-És el temps més deliciós de l'any: el de comprar-se pells. Les
pells vesteixen. Són l'única cosa que vesteix, fora l'escot. A
més, enguany, la moda de les pells és tan perfecta, que podrem
fer accionats i posats meravellosos amb cos, braços i flancs.
Quan ve la primavera, poden donar-se les pells per una almosta de
diamants, però quan ve la frescoreta, poden donar-se tots els
diamants per una gran pengerella peluda, damunt la qual les
espatlles, el coll, la faç, s'inunden divinament del tint rosa de
la felicitat. -
_D'un col·legial_
-...?
-Ara, a tornar a estudi! Anar en rengle, explicant mentides
boniques de l'estiu, als altres nois; veient les botigues totes
plenes de coses noves, i portant uns llibres nous, que encara fan
una olor tota crua. Menjarem castanyes, i, petant la guardiola,
comprarem un ganivetet per fer tallades al pupitre de la classe
nova. -
_D'un vell_
-...?
-Mor molta de gent. S'ha d'anar molt amb compte. Però, vaja, ara
és el temps que la gent no trigarà a venir amb mi, a reconèixer
que pendre el sol és una cosa agradosa. I és que, ho tinc
reparat, en aquest trist Barcelona, cada any hi fa més fred. -
_D'un pollanc_
-...?
-Vaig quedant-me calb; però ningú pot negar-me que continuo tan
ben plantat com sempre. La frescoreta m'inspira idees ascètiques,
en les quals sóc més sincer que no pas el xiprer, perquè jo em
despullo de tot abillament i de tota murmuració. A més, ara que
hi ha aquests nuvolets prims i llargs, moltes vegades puc fer-hi
una creu perfecta, en reflectir-me damunt l'aiguadís que tinc a
mos peus. -
_D'uns rovellons_
-...?
-Per ara no ens podem queixar d'aquest temps. Descolgats de la
molsa, al so d'una riallada, hem estat precipitats dins una
cistella; hem baixat precipitadament, per dreceres, d'una
muntanya moradenca. Hem perdut d'obir els pins, per on salta
l'esquirol. Ens han tapat amb un drap blanc. Hem passat temps,
temps, i finalment, després de molts xiulets, i olor de fum i
bolves de carbó que ens ofenien, sembla que hem arribat a algun
indret: una dona frescassa ens traginava; un home tot pelut amb
una gorra del Govern ha alçat el drap blanc. Ens han deixat
passar. Hem arribat a una casa. La dona frescassa ha exclamat:
-Rovellons, rovellons!- Ens ha mostrat, rogencs, terrosos i
encara embrinats de molsa, a un manyà, a un carter, a un forner i
a una portera. Hem tingut un èxit extraordinari. Després ens han
pujat escales amunt. La dona frescassa ens ha deixat en una bella
cambra amb rajoles de València, aigüera i escudeller.Ens ha anat
posant damunt unes rajoletes totes vermelles. Més enllà ha deixat
créixems i pinyes, que també havia portat. Però dels créixems i
les pinyes sembla que a ciutat no se'n fa pas gaire cabal.
Després la dona frescassa ens ha rentat: la impressió és una mica
sobtada, però hem quedat com una patena. Ara, aquesta dona
extraordinària, agafa un ganivet tot ample. Quan anava a
servirse'n, no sabem contra quin invisible enemic, han entrat uns
nens que semblen fills de la dona frescassa, i s'han posat a
cridar: -Rovellons, rovellons!- I el més petit, ha fet: -Mare,
deixeu-me'n guardar un per al pessebre!-
_D'unes boles de naftalina_
-...?
-Sabem la sort que ens espera. Púdiques verges, ens hem passat
primavera i estiu, època dels esclats i les expansions felices,
amagades en el mateix si de les llanes i espesses draperies,
tancades amb pany i clau. La nostra virtut ha preservat el
parament de casa i els vestits de l'any passat de corrupció i de
traus fatídics. I ara, en el temps de la frescoreta, els armaris
són badats, les peces de roba desplegades: caiem en terra, sota
una claror viva que ens ofusca, i el peu groller de la cuinera
ens esclafa. I els cortinatges abundosos, els abrics
confortables, els còmics pantalons i les elegants armilles
fantasia, tot penjarà a la barana per tal que s'esvaeixi el
nostre aroma; car el nostre dolç aroma de pies recluses ofèn la
grolleria dels mundans, com si es tractés de la campaneta
esquerdada d'un conventet o una antífona cantada amb veu de nas.-