Era enemic de les dones. Ho duia a la sang. Les dones temien
l'arruga de malhumor del seu front. Havia estimat? Era una
decepció romàntica o una inveterada eixutor, el motiu de la seva
duresa, la seva impolidesa, la seva sorda enemistat contra les
figures fines i elàstiques, igualment bones per dansar, per
plorar, per somriure, per ignorar, per endevinar, per guarir i
per malmetre?
De fet, ara no estimava sinó la música. La seva música,
naturalment, i, a més, les suggestions musicals de la naturalesa.
És segur que una bella part del misoginisme li venia de la
relativa freqüència amb la qual el parloteig de la dona torbava
arreu del món les seves absorcions estètiques. Un dia, tanmateix,
hagué de confessar la gràcia física de la dona. -El mal és que
no calli- afegí tot seguit. I, encara, amb més amargor: -Sí, la
dona és una obra d'art, però d'art primitiu: una escultura; i,
com diu Strindberg, l'escultura és la més grollera de les arts,
perquè necessita les tres dimensions.-
Però Kate volgué conèixer el músic, aquest músic extraordinari
d'un país gairebé inconegut, abans de tornar-se'n a la seva
ciutat plena de boira i de fum. Estava avesada, per una pila de
casos hongaresos, polonesos i russos, als músics de noms
estrangers; i el nom de Puigrafegut no li feia feresa. Vam dir-li
els perills que corria, per la rancúnia d'En Puigrafegut contra
el sexe coquet i refiladís: una rancúnia plena d'injustícies i
exabruptes. Kate digué que ella era molt seriosa i reservada, i
que en aquest món no tenia por sinó a l'incivil galanteig dels
madrilenys. Les brusquetats no la intimidaven. Havia tirat per
les finestretes del vagó pipes de fumadors insolents. Sabia com
manegar-se. I, a més, la seva admiració per la música d'En
Puigrafegut era profunda, i, en realitat, les nostres
observacions no havien fet sinó augmentar la seva graciosa
tafaneria inexorable.
A dinar, va arribar primer Kate que no pas En Puigrafegut. Duia
una _toilette_ senzilla, i cap joia. Però una cinteta negra al
coll, pueril, feia ressaltar la frescor divina de son cos, la
transparència del si escarit, en contrast amb la brunor sana i
tota esportiva de la cara i el coll. Sos cabells castanys eren
pentinats amb una primorosa imitació del despentinament,
exquisida a contra claror; sos ulls blaus daven la sensació de
refiar-se, d'implorar, de no conèixer malícia. Tota ella semblava
una cosa senzilla i prodigiosa que acabava de brollar o de
descloure's.
Vam arribar a témer que En Puigrafegut no vindria, i això que li
havíem amagat que hi hauria una inconeguda que desitjava
conèixer-lo, parlar-li. Però, tanmateix, comparegué. Va fer-nos
l'efecte de més desmanegat, més negligit que mai; però la meva
germana va llambregar tot seguit a Kate, i no va semblar-li
decebuda ni seriosament _shocked_. Ell tingué una mirada agra,
rampelluda, en veure el parany, però sense que arribés a
rondinar.
Kate va dir que volia fer-li alguna pregunta sobre interpretació
de música seva. La meva germana i jo, vam aprofitar l'avinentesa
per a girarnos a d'altres invitats. Després vam saber què cosa
havia succeït. Kate i En Puigrafegut estaven vora la finestra, en
una mena de pau armada, quan de sobte se sentí un _crec_
minúscol, però ben definit.
-Aquestes dones!- digué En Puigrafegut -sempre tan fortament
encotillades! Fins que no tenen més remei que esclatar!
Kate estigué admirable. Va somriure i demanà el seu braç per anar
a la taula. Però En Puigrafegut no li digué cap altre mot. La
seva ira era reviscolada; i sobretot l'esperonava la seva
consciència de l'atzagaiada en la qual havia incorregut davant
l'esguard de Kate, d'una naturalitat inexpugnable.
Parlàrem, a taula, de viatges; i, finalment, encertàrem un tema
que donés peu a En Puigrafegut per a entrar en conversa, si
volia, però que, d'altra banda, no constituís un recaptament tan
directe del seu concurs, que el deixés en situació desairada si
ell no hi responia. Vam dir quelcom d'una cançó popular sentida
en un hostal d'Itàlia. En Puigrafegut va fer una cara
absolutament impermeable.
Vam acabar per deixar estar aquell geni impossible. Kate, amb un
tacte infinit, va parlar poc. Però va parlar amb una entonació
tan gràcil, tan ingènuament desentesa, que era un pecat no
estimar-la.
Cap al rostit, En Puigrafegut, finalment, s'adreçà a un veí, i li
digué, a propòsit de res, unes quantes nicieses vulgaríssimes,
ben per sota de sos pitjors abandons. A mi allò va semblar-me
un intent de revenja contra la tàcita victòria de Kate; a la meva
germana va semblar-li un indici de remordiment.
La llum, a fora, semblava una mica fadigada. Les flors de la
taula havien perdut frescor: Ens alçàrem a pendre cafè en el
salonet exòtic. Kate tenia els llavis una mica més vermells, i
els ulls no pas exaltats, sinó més tendres.
En Puigrafegut se li acostà. Tots vam adonar-nos-en, però tots
vam fènyer que no ho havíem reparat. I ens vam posar a conversar
lleugerament, en veu no pas gaire alta, i en veu prou alta,
tanmateix, perquè semblés que no escoltàvem.
En Puigrafegut, amb la testa decantada, amb els braços atuïts,
deia a Kate :
-He de reconèixer que el _crec_ ha estat de la meva lligacama.-