Les persones madures, que a l'ombra dels quiets carrerons de
Vilada del Puig observen amb melangia i pessimisme la decadència
de les tradicions i la invasió de les demències modernistes,
trobaven almenys un oasi a la plaça de Sant Ramon. Aqueix indret
assolellat i tranquil conservava impol·lut el seu venerable
ensopiment. Ni un anunci, a les parets grisenques, d'adobs
quimics, o de la candidatura d'un diputat provincial. Ni un catau
deshonest i sorollós, com és ara un cafè o un billar; cap botiga
amb rètol, ni targes indicant els preus amb grosses xifres per a
les pessetes, i gairebé invisibles afegitons de dissimulats
traïdors _90 cts_. Els dos únics locals consagrats al comerç -una
graneria i el despatx on s'escolava l'existència d'un subjecte
pigat que era a l'ensems representant de dues companyies
d'assegurances, una fàbrica de sabons i una d'aparells per a
trencats- semblaven d'aspecte furtiu i de clientela evanescent.
Una font pacífica del temps de Carles III, dissimulada sota la
molsa, presidia tertúlies d'ocells; i la pueril dolcesa de les
campanes d'un convent de monges, les quals feien els millors
brodats i les millors confitures de la contrada, completaven
l'embadaliment d'aquell edem. Mai cap noia de les que vivien a la
plaça no s'havia casat amb cap brillant tinent de la guarnició, o
amb cap gosat viatjant de comerç; les que no van resignar-se a
vestir Mares de Déu, generalment mesuraren, amb aquella regleta,
la felicitat opaca d'algun parent calb i feixuc, o d'algun vidu
de cara congestionada i patètica.
No cal dir la sensació que va çausar a Vilada del Puig la sobtosa
arribada d'un jove ciutadà amb molt de cabell, secardí, afaitat,
d'aspecte misteriós, amb armilla i corbata de tipus inconeguts a
Vilada del Puig. El jove frondós es deia Florenci, era elegant i
taciturn. Parlava en to subratllat, que semblava voler deixondir
en la gent una basarda davant aquelles amargueses del seu cor,
que, tanmateix, no revelava. Va comprar algunes coses, va llogar
un principal, va posar-hi mobles de tres segles endarrera i teles
de tres segles endavant, i encarregà a un pintor que li fes, en
colors morada i taronja, un rètol per al seu balcó, que diria:
_Florenci Llordacs, dentista americà_.
* * *
Van passar dos mesos sense que cap viladenc s'entafurés al
despatx de l'incomprensible profanador de la plaça de Sant Ramon.
No va trigar a saber-se que aquell dentista americà d'un luxe
asiàtic era home de passions africanes. S'havia desterrat
voluntàriament a Vilada per a colgar en l'oblit l'amor ferotge
que li havia inspirat una noia pàl·lida i de negra cabellera
torrencial. Per dissort, la noia susdita, després d'haver passat
unes quantes setmanes a Caldetes, havia tornat amb la cara
intensament bruna i els cabells rossos. Florenci va estar a punt
de morir-ne: tan amarg fou el seu destarotament. -Ets una altra
dona, va dir a aquella noia; -si ara em casés amb tu et seria
infidel, és a dir, seria infidel a allò que havies estat.- I
condemnà l'acudit suïcida de la seva ex-amada amb expressions
punyidores en les quals demostrava tant d'anorreament com
d'erudició: -Pèrfida com l'onada! Varies, ergo, no ets la
veritat!
Florenci va passar el primer mes de la seva vida nova en el
silenci i l'allunyament; llegia, dava tombs per bandes insòlites,
i quan algú li adreçava la paraula a la barberia o a la sala de
lectura del _Casino Industrial i Agrícola_, en la qual es jugava
al dòmino, responia vagament, amb l'ànima remota i puntuant la
frase amb un sospir que l'obligava a posar-se la mà damunt el
cor.
Però al cap d'un mes... Va ésser una tarda. Una tarda d'aquelles
dolces, enllaminidores. Florenci, darrera els vidres del seu
balcó, contemplava les casasses de l'altre costat de la plaça.
De sobte, aparegué en una de les finestres enreixades una noia
_blanca com la gardènia i de negra cabellera torrencial_.
Florenci va passar-se la mà pel front. Era un somni o una
realitat, baldament fràgil? La ideal noia, filla del registrador
de la propietat, feia puntes. Florenci va mirar-la de fit a fit -
Puc ésser fidel a la meva amor antiga, essent-li infidel. O a la
inversa... No sé el que em dic. Els meus polsos són una brasa...-
D'aleshores endavant, Florenci tornà a conèixer les alternatives
de tornar-se pàl·lid i de tornarse vermell, les il·lusions
puerils a base d'una nova corbata, les supersticions
sentimentals: -Si demà s'obre aquest clavell del meu test, serà
que ella m'estima... Si aquesta tarda no plou, vol dir que el
registrador de la propietat em serà propici.- De mica en míca la
confiança començà de fer son niu en el si de Florenci. Ell es
passava les tardes mirant la noia, i ella, baldament dissimulés,
no es movia del racó. Ni se'n mogué després d'haver fet ell el
senyal dramàtic i comprometedor d'aviar-li un bes amb la punta
dels dits, closos els ulls, de puntetes. (Cal dir, però, que la
noia, que més aviat tirava per monja, era d'una extraordinària
miopia.)
* * *
Florenci es colgava i es llevava molt tard. Tota la matinada la
passava sospirant per ella.
Una vegada va somiar, fins i tot, que ell era a una prada molt
bella, i que una fada li dava una marguerida, dient-li que hi
trobaria el secret del seu amorós destí. Florenci es posà a
desfullar-la, segons el torn conegut: -Sí, no, sí, no... -Però en
aquell instant anà a trencar-li el son la cuinera, perquè hi
havia un client que exigia immediates sol·licituds. Florenci,
talment, va sentir, de l'alcova estant, esgarips d'alguna trista
criatura a la qual un mal esperit garfia les genives. Florenci va
aixecar-se molt displicent, com un autòmata. Veia la prada, i no
pas el penjarobes ni el rentamans. Va eixir amb una sabata
cordada i l'altra sense cordar, i amb una màniga de l'americana
ben ficada, però amb l'altra pengívola -després d'inútils
esforços- i agafada amb una mà fluctuant.
Al capdavall entrà al despatx. La víctima era no menys que el
massís registrador de la propietat, notable per la seva filla i
per una gran llúpia. Florenci no el coneixia personalment, ni
tampoc l'hauria reconegut encara que li haguessin presentat el
dia abans als salons del Casino Industrial i Agrícola. Florenci
no pensava sinó en la marguerida de l'averany, i mentre el
registrador li contava la història lamentable de les seves dolors
agudíssimes, que començaren a mitja nit i que cap remei folk-
lòric no havia aconseguit de minvar, Florenci, àdhuc agafant els
seus instruments, la tovallola i la tintura de iode, somreia a la
rossa fada del present merave1lós.
I al cap de poca estona, introduint un estre lluent i terrible a
la boca -de primer confiada, després paralitzada d'esglai- del
registrador de la propietat, la despoblava sistemàticament, tot
murmurant, embadalit:
-Sí, no, sí, no... -