-Com hi riuràs, a casa de la tieta Engràcia,- féu ell, encesot,
espandit. La seva cara era espandida, n'era el solitari de la
seva corbata, i n'era el solitari del seu dit, n'era la flor del
seu trau, n'era el mocador de la seva butxaca, n'eren les seves
mans inelegants de nét de camàlics que havien fet fortuna. Ella,
al contrari, es vinclava fina, gairebé precària; en el darrer toc
de la seva _toilette_ li mostrava la rossa nuca escollada, els
bracets gràcils, el dors sempre ondulant, -sempre, en
l'esgarrifança, en la insolència, en les postureries, en la
meravella o en el simple parloteig enormement voluble. Ell
pensava: -És una criatura deliciosa. M'he casat amb una criatura
deliciosa. Els Caçadors, l'Eqüestre m'envegen.-
I tot amarant-se de la seva felicitat, va recordar, altra vegada,
aquell dia que ell va declarar-se-li (ella havia suggerit de
ballar tots dos, un pericon en vestit de bany, i eixint de
l'aigua, a Caldetes); i gairebé es va enternir.
Va agafar-la per la-cintura, com si fos una ploma, i la va fer
seure damunt sos genolls; ella tirà el cap enrera en un simulat
espaume de petita _apache_; i després, reincorporant-se, fent
veure que se sentia tafanera (en realitat no necessitava altra
cosa que tornar a admirar les seves mitges perla), digué amb veu
manyaga:
-I perquè hi riuré a casa la tia Engràcia?
-Ui! és una casa de l'antigor. La tia Engràcia fa olor de
reumàtic, i la seva tertúlia també. Encara prenen xocolata amb
marcelines. Com la faràs esgarrifar!
* * *
No tant, no tant de l'antigor, la casa de la tia Engràcia. Era,
simplement, una casa Ferran VII: sòbria i tanmateix
impressionant. La sala era tota de domàs vermell: hi havia
gravats francesos emmarcats de negre, una escaparata amb una Mare
de Déu dels Dolors i un gran gerro de marbre blanc, en un recó.
L'escalforeta sòpita que difonia un gran braser barroc, posat al
centre de la sala, dava una mica de rojor a la tia Engràcia, i
als seus tertulians de cada dimecres, gent gairebé tota de colors
opaques, com si habitualment visquessin desats en amagatalls. La
tia Engràcia era una dona senzilla, amb qualitats quietes i
segures de govern: mai no havia tingut cap tribull amb cap
minyona. Serena i amatent, s'havia trobat, òrfena, amb el negoci
de son pare al caire de la fallida, i al cap de dos anys havia
pogut liquidar-lo en sorprenents condicions. Però ella s'hauria
rigut de qui l'hagués tinguda per superior o igual als homes,
perquè totes les coses que ella fos en capacitat de fer li
semblaven elementals. I, a més, trobava una certa delícia en la
saborosa modèstia d'ésser dona: de poder-se confessar més sovint
que no pas els homes, en aquella reconada tan polida de Sant
Felip Neri; de manegar roba blanca; de no tenir més element
crític que el seny natural.
Els seus tertulians eren tots veïns de la mateixa casa: la
senyora Rosa, que havia volgut ésser monja, i després es va
casar, i el marit no li havia viscut sinó dos mesos; d'aleshores
ençà havien passat trenta anys. El senyor Joncar, fabricant de
gèneres de punt, faceciós, i que demanava l'assentiment dels
altres amb un copet de colze; i la seva muller, eternament
afligida de neuràlgies; i llur nebot, que estudiava a la
Universitat, minyó dolç, però decididament interessant, d'una
elegància nadiua, jugador seriós de tennis a casa d'uns amics
seus de Sant Gervasi, i decidit, en guanyar el darrer
_sobresaliente_ de la carrera, a comprar-se una moto. Les
germanes Vidiella, dues solterones boterudes, sempre juntes i
creuant mirades plenes d'al·lusions misterioses; eren
murmuradores benignes: l'una tenia el geni culinari i l'agulla
_li feia venir nervis_; l'altra era una fada en tota mena de
costures i brodadures, i la cuina no era per a ella. El senyor
Torrecasana, músic retirat: una sordera bastant accentuada
l'havia condemnat a l'oci, que ell distreia llegint les històries
d'En Bofarull i d'En Balaguer.
La nova nebodeta de la senyora Engràcia -que havia de
conquerir-la perquè la bona tia era propietària d'algunes
agradables casetes,- prou s'havia imaginat l'estil de la casa on
anaven, però, en pujar l'escala, de marbre fins al primer pis,
plena d'una espessedat monacal de silenci, ja havia sentit una
mica d'opressió, i, instintivament, s'havia tret el fermall de
brillants i se l'havia posat una mica més amunt, amagant una mica
més la perfumada gorja escarida. Amb la pressa, es va punxar, i,
com quan era col·legiala, féu un nus al mocadoret subtil i
s'apretà ben fort el capciró rosat del dit.
* * *
Però el que és ella no hi havia rigut gens, al cap d'una hora, a
casa de la tia Engràcia. Tota aquella gent eren, sens dubte, uns
infeliços; les dones duien vestits evidentment elaborats a casa
mateix, per cosidores del temps de la picor; entre els homes
només un, el Joncar jove, procurava dar correctament una estreta
de mà. Era gent ridícula, d'aquella que surt a les comèdies de
Romea, d'aquella que potser no existeix sinó perquè puguin
guanyar-se vagament la vida mitja dotzena de dramaturgs casolans.
Però el fet és que la bona gent era en el seu lloc, amb tota
l'espontaneïtat que permet l'hàbit d'un ambient i amb tot
l'estímul de plaure que dóna la presència de persones estranyes i
decoratives. La tia Engràcia va ésser dolça, maliciosa. La
senyora Rosa va dir una breu paraula sentimental, sense
exageració, que la va deixar dolçament nimbada. El senyor Joncar
acollí una teoria encarcarada del jove marit sobre l'especulació
dels francs, amb una petita anècdota espiritual que tingué un
èxit evident i merescut. La senyora Joncar va alabar el vestit de
la princeseta de Caldetes amb un comentari precís, dels que
indiquen una tècnica segura (sembla que la seva mare havia estat
modista!). Les germanes Vidiella van parlar d'una manera fina i
senzilla de la boniquesa de Caldetes. El senyor Torrescasana, que
resultava gran amic de pesqueres, contà coses agradables de cales
perdudes, i costums dels peixos. El jove matrimoni anà restant
cohibit a base dels encerts dels altres.
El jove matrimoni començà de sofrir una penosa sensació de
rigidesa. No podien, en efecte, moure amb gràcia les mans. Les
celles els feien una mica de mal. Provaven de dir coses gentils
o entretingudes, i elles es convertien, en passar sos llavis, en
vulgaritats que a ells mateixos els feien llàstima. Un hom és
intel·ligent amb En Pere, estúpid amb En Pau, optimista amb En
Joan, pessimista amb En Ramon. Plecs espiritua1s que un hom ha
contret en el primer tracte amb ells, per qui sap quin atzar,
duraran tota la vida, imposaran a un hom a una mena de múltiples
fats psicològics irreductibles. El jove matrimoni no solament es
dava compte del fracàs sinó que tenia el pressentiment somort
d'haver de fracassar-hi tota la vida en aquell estatge arcàic, de
gent insignificant. Aleshores vingué la provatura desesperada. El
jove marit començà de perseguir amb sarcasmes, dins la conversa
general, al senyor Torrescasana. La jove muller començà de jugar
la seva brillant coqueteria contra el cor, possiblement tendre,
del jove Joncar. De mica en mica tothom va anar callant, deixant
les veus de marit i muller, cadascú en el seu cercle,
absolutament soles. Soles, i amb una falsa brillantesa que
revelava una certa extrema desesperació. A tots dos els feia
l'efecte que parlaven d'esma, d'aquella manera que hom parla a
les dues de la matinada de la segona nit que no es dorm.
Gairebé simultàniament, però, es clogué aquell exercici penós.
Quan ell es creia d'haver arribat a una nota definitiva en son
humorisme vulgaríssim de nyèbit d'automòbil, el senyor Joncar
va dir:
-Dispensi: el senyor Torrescasana no l'ha sentit de res. Vostè
està a la seva esquerra i ell només sent la persona que té a mà
dreta.-
Ella havia deixat caure el seu mocador tan perfumat que semblava
una estranya flor tropical masegada. Encara tenia el nus de quan
s'havia guarit la punyida del ditet. El jove Joncar li collí, amb
una seriosa promptitud.
-Ai, té un nus al mocador!- féu una de les senyoretes Vidiella.
-Potser- digué tot mirant de reüll a la tia Engràcia, evidentment
aliada seva -potser és per a recordar-se que és casada.-