Quan el senyor Ginjoan, en el tomb que cada any donava per les
seves possessions de muntanya, eixint de la vila de marina on
vivia, va trobar, en un mas, la Quitèria, bordeta que hi servia
de criada, tot seguit va sentir-se'n agradat. El senyor Ginjoan,
conco aferrissat, gran golafre, gran caçador, home irat, tacany,
i panxacontenta, va proposar a la desnarida Quitèria d'entrar al
seu servei. La Quitèria era una d'aquestes dones que semblen
fetes amb les miques que van sobrar quan ja eren pastades totes
les altres dones del món: tenia una mica de cabell, una mica de
cos, una mica de llavis, una mica mica d'ulls. Aquesta exigüitat
i mesquinesa plaïen al senyor Ginjoan, com si aquell gairebé
anorreament fos obra seva personal, resultat del seu misoginisme
i de la seva absorció egoista. Però el que sobretot plaia al
senyor Ginjoan en la Quitèria era la seva polidesa, la seva
humilitat, la seva docilitat, sos mots plens d'una rústica i
infatigable deferència, sos gestos d'esborrament i d'immolació.
El senyor Ginjoan va anar fent-se vell, això és, va anar inflant-
se i bufant, i la Quitèria va anar fent-se vella, això és, va
anar empedreint-se. El senyor Ginjoan ja no podia caçar, ni
debatre violentament en el Círcol Agrícola, ni regalar-se amb els
grans àpats i el begoteig. La seva passió es concentrà en la
tacanyeria, en la roïnesa. Hom hauria dit que igual li passava a
la Quitèria; ella mateixa suggeria estalvis que no s'havien
acudit al senyor Ginjoan. S'imposava tasques que duraven de les
cinc de la matinada fins a ben endins de la nit, però que havien
permès donar comiat a una dona de feines i a un mosso. El senyor
Ginjoan va arribar a endarrerir-se en el pagament de les mesades
de la Quitèria i al capdavall deixà totalment de pagar-les. El
zel de la Quitèria, però, es redoblava: la seva cortesia s'havia
fet maquinal, però cada dia més abassegadora, com passa amb
alguns tics; i quan la Quitèria tornava alguns sous del magre
pressupost de la plaça al senyor Ginjoan, amb una gairebé
genuflexió, els puntets dels seus ulls tenien, per un moment, una
lluentor de freda joia. Quan el senyor Ginjoan estava malalt,
ella el vetllava, i cada cop que li donava la medicina, li feia
una reverència, i amb una mescla de tractaments característica,
li deia:
-Si és servit, una culleradeta, si us plau, missenyor. -
No solament era polida la Quitèria amb el senyor Ginjoan. N'era
amb el rector, que la feia objecte de bromes gruixudes i
benignes. N'era amb les veïnes més humils. N'era amb els
captaires: amb els que passen en parelles, amb categoria de
coneguts i de parroquians, i amb els escadussers que fan pudor de
vi i parlen llenguatges estranys. N'era amb les coses: tenia una
manera d'espolsar una cadira i de fregar els llautons, que
semblava demanar perdó de la gosadia. N'era fins i tot amb la
llum del dia quan obria les finestres, i amb l'ombra de la nit
quan les tancava, sempre llisquívola i amb la testa decantada.
Una vegada el senyor Ginjoan va voler comprar una gran hisenda,
que un hereu jugador es veia obligat a malvendre. Va fer-se venir
qui sap els diners d'un Banc de Barcelona, i la Quitèria veié com
s'enduia el plec de bitllets a l'alcova. Era una nit de tardor
una mica freda: el dia era ja ben curt, i el senyor Ginjoan, que
sopava d'hora, a les nou ja era a la seva cambra, on es tancà. Al
cap de dues hores, demanà, sentint-se un poc marejat, una tassa
d'aigua de majoles. La Quitèria la hi portà. Un veí pogué veure
com la Quitèria travessava el menjador, enduent-se'n la tassa, de
la qual el senyor Ginjoan havia begut. Després, en el pis de
dalt, veié la flameta del llum d'oli de la Quitèria, i després
tot es va fer fosc.
A l'endemà, el senyor Ginjoan no es llevava. La Quitèria va
trobar oberta la porta de l'alcova; el senyor Ginjoan havia estat
escanyat en son llit. Tota erta i insignificant, va avisar els
veïns, el jutge, el rector. Els diners havien desaparegut. La
Quitèria no havia vist res, no sabia res, no sospitava res. Algú
va dir, tot seguit, que era ella qui havia comès el crim. El
jutge va registrar el recambró de la Quitèria, i després tot el
casal, i la féu detenir sense gaire fonament precís. La Quitèria
repetia sempre, amb reverències, que no havia vist res, que no
sabia res, que no sospitava res. La Quitèria, tan polida amb
tothom, no tenia amistats, no havia intimat amb ningú, no hi
hagué manera de trobar-li connexions, de suposar-li còmplices. A
més, una doneta desnarida com ella escanyar un homenàs cepat! La
cosa tenia un aire inversemblant. I d'altra banda, mai no es va
saber que hagués rondat pel carrer on visqué el senyor Ginjoan
cap inconegut, cap ombra furtiva, cap indefinible sospitós; ni
havia romàs senyal de fractura enlloc, ni cap botó delator, o
cerilla aixafada en el paviment.
A l'Audiència, el procés va ésser llarg i tediós. L'acusador
privat, un senyor obtús i interminable, va dir grans penjaments
de la Quitèria. El defensor, un jove advocat maurí, recomanat pel
rector a la Quitèria, va dir que havia estat _ángel de luz en un
hogar sombrío_. El president va recomanar molt de compte als
jurats, etcètera.
La Quitèria va estar sempre reverent i esborradissa. Va mirar amb
una mena de gratitud els seus guàrdies, i els magistrats, i el
defensor, i l'acusador. Eutrava i sortia de la sala tot saludant.
La deliberació del jurat fou llargota. Un dels jurats tenia una
mala impressió de la Quitèria, perquè s'havia fixat en les seves
mans, i les havia reconegut, minses i tot com eren, estranyament
nervioses, potser d'una energia insospitada. Però no hi havia cap
prova terminant de culpabilitat, i el veredicte era de bon
preveure.
Quan el document solemnial fou llegit, la Quitèria no mostrà en
els seus ulls ni aquell petit lluenteig de freda joia que els
sobtava en retornar els sous sobrers de la plaça. No va tenir cap
commoció, no va fer cap gran respir. Es va girar als jurats, i
tota jupa, amb veu quieta i abnegada, va fer:
-Sento haver-los molestat, total perquè se'n vagin de buit. -