Escena: Un vagó francès, de segona, a la frontera. És de nit. La
claroreta del vagó es perd, temorenca, en una immensitat de la
fosca.
El primer a pujar és un francès que fa cara, com tants de
francesos, de cambrer de cafè. Podria ésser un rendista
provincià, un professor d'arqueologia, o un germà bessó de M.
Poincaré. Col·loca sos estres, s'asseu i s'abstreu. El posat de
la seva cara és de calcular alguna operació fructífera.
Tot seguit puja un català de celles espesses, de mans
sarmentoses, que fa a penes una inclinació de cap. Però, com que
immediatament es gira a encabir dues maletes, ni sap si ha tingut
resposta. S'asseu, amb franca tendència a una forma travessera.
És un català que no està per brocs, i s'ha proposat dormir, i
dormir tot seguit.
Ve un altre català. És un barceloní que fa cara de viure al
carrer del Bruch. És un home discret, suau. No ha donat mai cap
empenta per a pujar a una plataforma de tramvia; mai no ha fet el
bót amb la seva muller. S'asseu. Es treu les ulleres, i en frega
el vidre. Es treu el rellotge, mira l'hora i en frega el vidre. I
resta galrebé embadalit, amb aquell embadaliment de l'home ben
afaitat, vestit amb una elegància seriosa d'un excel·lent règim
digestiu.
Finalment puja un castellà. El castellà és ben plantat, i, encara
que no passa de simple comissionista de vins, té un aire
magnífic, imponent. És un Greco tauròfil i que fa comentaris, a
l'orella de les menestraletes que passen, sobre les seves
abundors. Naturalment, és francòfob, i, en pujar al vagó francès,
té un posat altívol, inconscientment imitat d'un Daoiz que una
vegada va veure en una apoteosi d'una sarsuela pornogràfico-
patriòtica a l'Apolo. Fins que el castellà ha arribat al vagó el
silenci hi ha estat absolut. Però, de cop i volta, la parla
estirada, quadrada, dogmàtica de Cervantes, sona, amb aquella
forta injoncció de bàndol:
-_Buenas noches, señores_. -
El francès no contesta.
El català que vol dormir, arrufa les celles i emet un so indecís,
amb una vaga inflexió de ressentiment:
-Mmm. -
El barceloní que fa cara de viure al carrer del Bruch, se sent
una mica cohibit. Admira, en certa manera, la magnificència del
castellà, i, en certa manera, se n'espaordeix. Retorna la bona
nit, en un castellà opac.
El castellà ja sap, doncs, quina ha d'ésser la seva presa.
S'asseu al costat del barceloní hospitalari, i amb un aplom de
_Jefe Superior de Administración_, que és cosa de la raça,
pregunta:
-_Va usted a París?_ -
El barceloní és un home púdic. No defuig pas l'intercanvi social,
però no està gens avesat a escampar tresors de confidències amb
el primer vingut, a la barberia, o al tren, com fa la raça
privilegiada i abassegadora. I és que el barceloní és home
d'intimitat, i en canvi el castellà és home de patxoca, per al
qual les paraules de qualsevol tema són, com la polseguera
daurada per a l'antic atleta, aurèola de glòria. Tanmateix el
barceloní ha de respondre, i diu, amb un aire mig dòcil, mig
evasiu, que va a Londres.
El castellà té un moment de dubte, i el resol tot seguit a la
seva satisfacció. Dóna un tustet insinuant a l'espatlla del
barceloní, i li diu que ell es proposava d'aturar-se a París i
després a Anglaterra, però que no té cap inconvenient en fer
passar al davant la seva estada a Londres.
-_Porque_- diu, enterament feliç i confortable, -_yendo con un
amigo..._