Es diu Lola, un nóm ben espanyol, i és clar, té els ulls negres
com el pecat -Déu nos en guard!- i el cabell igual. Però és
barcelonina, i això vol dir que posseeix una naturalitat
graciosa, per tant, sense l'aire tràgic de la _Dolorida_ de Vigny
ni el contrast negre i rosa de la Lola de Baudelaire.
Més aviat us confiaré que la Lola que dic té una certa cara
d'ocell. A Barcelona és indiscutible que hi ha una mena de dona
bonica amb cara d'ocell. Mil noms se m'acuden que és inútil
estampar. Però no us cregueu que la retirança a un ocell sigui
penyora de versatilitat. Precisament el menys observador repararà
que les dames i donzelles d'aquest aire es caracteritzen, no per
deixar d'arribar a la fi, sinó, al contrari, per arribar-hi tot
d'una, per la supressió de l'obstacle.
El ver senyal de l'ocell no és pas saltar de branca en branca: és
volar. -Els homes per a suprimir l'obstacle han de fer-se
aviadors... i encara! Les dones en tenen prou amb fer cara
d'ocell. I, com no tot ço que és vivament actiu, les dames
d'aquell aspecte gentil, fins endevinen de vegades, assolit llur
propòsit, un secret de metafísica original i elevat, un cant
d'ocell entre el brancatge, que ens lleva el dol d'haver estat
vençuts -perquè, generalment, l'obstacle suprimit... érem
nosaltres, cal confessar-ho.
* * *
Per exemple: una nit xafogosa (una nit d'aquestes que la gent va
amb aire de tant-se-me'n dóna pels carrers, i les porteres
inauguren llur tertúlia de l'estació roent, i adés i ara es veu
en algun balcó de terç pis un home en samarreta que surt un
moment i enlaira un càntir), tornava ella del braç de son marit,
tan esmaperduda de la calor que no pensava en res absolutament.
Sos ulls eren com extenuats, la seva espatlla es decantava
harmoniosament en una protesta vana.
I s'esdevingué que una altra parella, venint en sentit contrari,
passà ran d'ells. Eren un home minso i menut i una dona que
bufava. Impossible donar-ne cap altre esclariment, car llurs
siluetes es perderen tot seguit darrera un massís de flors -això
era a un dels poquíssims indrets de Barcelona que tenen massissos
de flors. Si aquest Ajuntament!... Només, com a rastre de llur
pas deixaren, suspesa en l'aire, una paraula sense nex ni
explicació.
-...l'armari.-
Lola repetí dintre seu, maquinalment:
-L'armari.-
Però aquesta paraula no li suggerí cap imatge. Com si hagués dit
un mot persà. Marit i muller seguiren avançant cap a llur casa, i
els hauríeu sentit que picaven, i com el vigilant responia amb un
crit modulat, que s'allargava en la nit.
* * *
Una paraula és llançada a l'esperit, i ell, sense altra
intervenció de la consciència, pot començar la seva tasca. El
verb fa prodigis. -Lola s'adormí pregonament i plaentment, i cap
a la matinada, en aquells somnis de ninfes delicades i optimistes
que s'esvaeixen com les boirines de l'alba, tingué una visió
clara i amable de la seva alcova, la mateixa alcova de cada dia,
però feta opalescent, dolçament lluminosa, com una cambra
d'encís. D'on li venia aquell nou prestigi a l'alcova?
En resseguí les parets una per una i reconegué, encara que una
mica volatilitzat en claror, tot l'aparellament habitual:
solament -i vet aquí la clau del misteri- a la paret quarta hi
havia, inconegut, un armari. Qui havia portat allí aquell armari?
Era caigut del Cel com la pedra de la Kaaba, o creat allí mateix
per les fades matineres? Lola no ho podia endevinar, però un amor
estrany i infinit es desvetllà en son cor per aquell nou auxiliar
de l'endreç domèstic. L'armari era el sol radiant de la cambra,
el carboncle lluminós que la feia excepcional i paradisíaca...
Quin desengany, quina angoixa en obrir els ulls! L'armari era
desaparegut. A desgrat de dues teles i una tauleta _aquella_
paret semblava gemegar de nuditat. També Lola exhalà en un sospir
la seva amargor infinita i girant-se de boca terrosa sobre el
llit, caigueren sos cabells aixoplugant-la com el fullam d'un
salze plorador.
* * *
Ben tornada a la realitat, oblidada fins i tot d'aquell moment de
feblesa en desvetllar-se, Lola anava en un _saut de lit_ ple de
manyagueries, donant ordres precises de bon govern casolà a la
cambrera, a la cuinera i a la mainadera. Potser ni es recordava
del somni de la nit. Tota la casa s'airejava sorollosament: se
sentia picar moltes coses. Un infant reia, un altre plorava, i
això s'unia a cridòries de venedors ambulants, sons virolats
d'una murga i modulacions de trompes d'automòbils que venien del
carrer.
Lola passà davant del seu marit que es pentinava el bigoti davant
el mirall del paraigüer, abans d'anar-se'n al treball.
-Saps que se m'acut?- li digué ella. -Que al retorn de fora
haurem de comprar un armari; la roba blanca vessa en els que
tenim. És clar que comprar-lo ara fóra una ximpleria, tampoc
corre tanta de pressa; però a la tardor sí que no hi haurà més
remei.
-Un altre armari! Però si en tenim deu, deu armaris! I tres
almenys farcits de coses inútils. I després, amor meu. -aquí un
petit esplai conjugal ben sincer i de bon gust- on voldries que
el poséssim? La casa és un cop de puny! És una casa de nuvis, que
no més hi cabem ben juntets.
-Sí, sí, tens raó. Haurem d'esperar a canviar de casa. Tens raó,
que ara ni sabríem on ficar-lo. No sé com t'ho fas que sempre
tens raó, amor meu!- i aquí li retornà la cortesia amorosa de fa
un instant.
-Sortiràs aquest matí?
-No; tinc molta feina, i amb aquesta calor!
-Doncs adéu, i...
-Ui! sort que encara no estic pentinada. -
Patapam! un cop de porta, i Lola queda tota sola. Mira al balcó.
-Quina solellada i quina calor! Sortir! ni que m'arrosseguessin!
Dolça caseta meva!- Un sospir de felicitat.
* * *
A dos quarts de dues, el marit troba la muller traient-se el
capell.
-Com! has sortit?
-Sí, una mica. Cap allà a les dotze. Mai diries què he fet?
El marit la observa. Està il·luminada, triomfant. Els seus ulls
xisclen d'intensitat. Un somriure contingut la transfigura.
El marit dóna un cop de puny sobre la taula:
-Has comprat un armari!
Ella, amb veu immaterial:
-Sí!
-Però, desgraciada, i a on l'entafurarem?
-És ben senzill: la calaixera de casa la teva tia la posarem a la
_nursery_; la tauleta groga pot anar a la galeria; l'armari blanc
de la galeria a la cambra de la dida; els prestatges de la cambra
de la dida al dormitori de les minyones; els prestatges del
dormitori de les minyones al recambró del dormitori dels nens;
les maletes del recambró del dormitori dels nens...
-Prou! m'hi perdo. Però, mira que és inaudit! Un armari més! I
deies que no t'apressava, i que et podies esperar. Quina
criatura!
Lola no ha sentit cap més paraula.
-Vina,- diu amb veu estàtica. -Ja és aquí! Te l'ensenyaré!-
I gairebé defalleix, enternida: és el monument predilecte de la
llar! Digueu el que volgueu: una bona barcelonina, quan és molt
barcelonina, que vol dir molt enraonada, troba més voluptuós
l'armari que no pas l'alcova.