Quan una dona vol una cosa, fins Déu la vol. Sobretot si la dona
és com la senyora Tereseta. La senyora Tereseta té cinquanta
anys, i ja n'ha passats quinze de viduesa: un hom comprèn que el
seu marit, per esborrat que fos, hi resultés incompatible. Es una
dona decidida. Qualsevol incident de la vida l'engega cap a un
determini, amb una celeritat insuperada pels moderns _howitzers_.
Una persona que tot just li hagin presentat, pot gallejar, la
inexperta, de qualsevol convicció o tarannà; però al cap de cinc
minuts el seu coll mústic ja haurà pres el séc atuït de la
condescendència. La senyora Tereseta, amb els seus ulls negres,
d'espesses celles, amb el seu nas borbònic i un cert arrufament
d'aquest nas que és de mal averany, amb la seva boca sornaguera,
amb el seu rebuf senzill i definitiu, -clàssic, com si diguéssim,
- sembra el pànic entre els cobradors de tramvies, els cobradors
de les cadires a les esglésies, les cuineres que ella té, l'una
darrera l'altra, sota peu, els dependents de comerç i els badocs
que, quan ella té pressa, s'ensopeguen a mirar, compactes, un
lloro escapat que ha anat a raure al cim d'un arbre.
Una prova: -però que tanca de cop- del geni amatent de la senyora
Tereseta: en vint-i-quatre hores organitzà una vetllada artística
a casa seva. El motiu d'aquest esdeveniment insòlit, ningú no va
tenir la gosadia d'arrencar-l'hi. El fet és que manà traginar per
dos camàlics, del tercer pis al seu, que es un entresol, un piano
davant del qual una noia anèmica solia evaporar-se de dia en dia,
com si volgués quedar reduïda a uns dits de procedència insegura
i que percudissin com a hipnotitzats. La senyora Tereseta va
comprar unes quantes flors amb molt de verd; va comprar pastes i
un xerès no pas anomenat així per antonomàsia: va fregar poms i
anelles; va posar a la sala una cadira de braços del seu
dormitori i dos balancins de la galeria tapada; va remetre's, amb
recomanacións especials, a la pentinadora. I, mentrestant, en tot
aquell temps de matí que s'escola des que les criades piquen les
catifes als balcons fins que una olor de sofregit puja de la
porteria per l'ull de l'escala, no cessava de rumiar:
-A quines persones _ben avesades a perdre la nit_ convidaré?-
Aquest era el punt més difícil, perquè la senyora Tereseta no
coneixia sinó gent com cal, d'aquella que posa a taula _sota,
cavall i rei_, i fan la bugada amb cendra i llorer, i tenen com a
entusiasta i alegroia divisa allò de _a la taula i al llit al
primer crit_. Tanmateix, però, quan la pentinadora li va haver
conjuminat les seves _ondes_ -aplanades i encastades- la senyora
Tereseta aconseguí d'adreçar una dotzena de targetes a concos més
o menys coneguts com a calaveres i freqüentadors de cafès, unes
noies catalanistes que tot sovint anaven a veure projeccions al
Centre Excursionista, un senyor molt nerviós que només podia
dormir en els tramvies i de dia, i es passava les nits en blanc,
i una parenta pobra, a mans de la qual anaven a parar enagos
sargits i estres de cuina abonyegats, i que no tenia més remei
que fer de persona manada.
I l'artista? Aquest rai. Va ésser un baríton carregat de
criatures, que vivia de «bolos» i de funerals d'upa; la senyora
Tereseta el va contractar, senzillament, per vint-i-cinc pessetes
i els drets d'endur-se'n les pastes sobreres per a la família;
però amb la condició de cantar fins que ella digués prou. Va
encarregar-li a ell mateix que es portés pianista, i que
procurés, sobretot, que l'acompanyant no fos una ànima freda,
sinó que tustés enèrgicament les tecles, perquè algunes de les
persones de les que havien d'assistir a la vetllada -va dir la
senyora Tereseta- reunien les dues curioses peculiaritats d'ésser
una mica sordes i dalir-se pels acompanyaments. -I vostè, no les
planyi, tampoc, les seves facultats. Canti com en un teatre
espaiós o com en un funeral dels grassos.- El baríton, que era
entusiasta de Puccini, pensà amb amarguesa: -Influències del
wagnerisme!- Però la senyora Tereseta era més ignorant de Wagner
que l'infant, innocent de tot, que duu els primers bolquers.
* * *
Poques metzines no maten. Però aquella vetllada va arribar a
ésser un abús. Ja eren dos quarts de dues, i el salonet de la
senyora Tereseta presentava tots els aspectes de la desolació. El
baríton cantava amb posat i gestos de sonàmbul; havia interpretat
Puccini, Meyerbeer, l'havanera del _Pon-pon, El pobre Terrisser_
i un _Dies irae_, tot rigorosament bisat, a instàncies de la
senyora Tereseta, més entusiasmada com més anava, a diferència
dels seus invitats. Una de les noies, en sentir el _Dies irae_
havia tingut un atac d'histerisme i havia calgut dipositar-la, a
pes de braços, al llit de la senyora Tereseta; el senyor nerviós
havia agafat un tic; engegava violentment cap endavant el dit
índex de la mà dreta, i després, amb un moviment cap a la dreta
de tot el braç, feia com si volgués caçar amb la mà aquell índex
que, no cal dir-ho, havia desaparegut un segon abans. Els concos,
palesament cremats, s'havien arraïmat en un recó, fumant a la
desesperada, contant històries verdes.
La senyora Tereseta, amb els badius ben oberts, inhalava joia.
Sembla inversemblant, però el fet és que ella trobava que aquella
vetllada era un èxit. Cal reconèixer que mai s'havia trobat en
cap festa d'aquella mena i que, per tant, podia tenir una idea
arbitrària de la veritable essència d'un gaudi artístico-social.
El pianista, un home de cara congestionada, bovina, de tant en
tant girava els ulls, ja sense dissimulació, per a veure si els
invitats s'aclarien. El baríton va atacar les primeres notes
d'una barcarola napolitana, però la seva veu, a estones, gairebé
es perdia entre el xivarri de les històries verdes i els crits de
la histèrica a la pròxima alcova.
Acabada la cançó, quan la senyora Tereseta, que l'havia escoltada
amb orgullós embadaliment, demanà, fent-li costat la parenta
pobra, que fes bisada, el baríton s'escurà una mica el coll, i
vinclant-se cap a l'oïda de la senyora Tereseta, va reparar:
-Vol dir, senyora, que fent-ho durar tant no molestarem els
veïns?-
Els ulls de la senyora Tereseta guspirejaren. Era d'ira? Era
d'una alegria infernal? O potser de totes dues coses a l'ensems?
-Sàpiga que els canalles- murmurà, lliurant el seu secret, -ahir
van emmetzinar-me el gos.-