castellá la Curruca de los jardines y en francés la Fauvette des
jardins-- es el Curruca hortensis dels naturalistes. Es una espécie del
mateix género que l'anterior; arriba á la segona quinzena d'Abril y
se'n torna pel Setembre; ses costúms son semblantes á les del
Cap-negre.
El Bregadell es un aucell elegant, de 16 centímetres de llargária y quin
cant li ha valgut el tercer número entre els artistes alats d'Europa.
Brehm diu, parlant d'aquest cant, que si no té el valor artístich del
del Cap-negre, en cambi la melodia hi es més marcada.
El Bregadell es de color gris-oliva ab la part inferior blanca. Com la
espécie anterior, viu sobre l'arbre: rarament baixa á terra. Es aucell
molt actiu, y ressegueix tot l'arbre ó arbust cercant les orugues y
demés insectes. Es molt útil á la Horta, donchs, y mereix igual respecte
que l'anterior.
#### La Busqueta Rossinyolenca
La Busqueta Rossinyolenca, anomenada també Llisqueta y Mosqueta --en
castellá la Curruca charladora y en francés l'Hypolais polyglotte-- es
l'Hipolais polyglotta dels naturalistes. Es un petit aucell de 13
centímetres abundant en les hortes y boscos. Té molta semblansa ab les
dos espécies anteriors; com elles, es molt actiu en la cassa del insecte
del arbre y arbust; més en especial fa la guerra als coleópters ó
escarabats y á les mosques. També cassa al vol, al estil del Sit
d'istiu. Li agrada també molt la abella; mes pera el horticultor, aixó
será encara un motiu més d'estimació. Menja també la cirera, y podém
dir d'ell que se li pot molt bé dispensar la eliminació d'unes quantes
d'aquestes, en cambi del gran nombre d'insectes que destrueix.
Respecteu donchs al aucell.
## IV Els garrofers, els ametllers y els olivers
També á Catalunya hi troban sanitós estatge el nervut garrofer ab son
fruyt pera el noble cavall apetitós, l'ametller de sedosa flor y
blanquíssim fruyt y el centenari oliver ab son sever aspecte: que nostra
terra ofereix pera tots els conreus sos plans y ses montanyes, ses
soleyades vessants d'explendorosos horisonts y ses ubagues valls de
dolcissims remoreigs. L'Agricultor es qui, haventse oblidat que no se
poden fer medis apropiats pera determinats conreus, anava fent perdre la
varietat dels mateixos á la que estém tornant altra vegada, pel conreu
únich, com si la Agricultura fos un comers, dependent tant sols de la
voluntat é intel·ligencia, y no hagués de comptar ab la condició del
terrer; com si la Agricultura no sigués una veritable ciencia, quines
lleys han pogut ésser conegudes, més no cambiades.
Es á la Costa ab sos terrers vessants al mar, rebent ses moltes hores de
sol y l'oratge salabrós que tant li plau, hont ha pogut el garrofer
comptar per centúries sa vida y ha pres ab la vinya possessió d'aquesta
alegre encontrada. L'ametller s'hi deixa veure també; més es al vehí
Camp de Tarragona hont hi té sa patria. Y allá, en la regió mitxa, al
peu de les grans montanyes, l'oliver ha conquerit pera son producte una
fama ben merescuda.
Els tres arbres tenen com tots els demés vegetals llurs enemichs. Heulos
aquí:
Coleópters (3 espécies) Apion Vicioe. Devora el fruyt del garrofer.
Hylesinus oleiperda. Negrós; larva blanca. Destrueix les branques dels
olivers.
Phlaeotribus oleae. Negrós. Id. id..
Lepidópters (2 espécies) Elachysta oleella. Gris cendrós; larva verda
moreno; devora les fulles del oliver.
Aecophora Olivella. Corch del pinyol de la oliva. Papalló grís fosch;
larva verdosa.
Hemípters (5 espécies) Aphis amygdali. Pugó del ametller. Verdós.
Aspidiotus ceratoniae. (Cendrosa, Cendrada.) Blanch grisenc. Ataca les
parts verdes y el fruyt del garrofer.
Lecanium oleae. Cotxinilla del oliver. Moreno gris. Sobre l'oliver. Se
multiplica molt depressa.
Lecanium Amigdali. Cotxinilla del ametller. Moreno.
Psylla oleoe. Vert groguench. La larva ataca les flors del oliver, fent
avortar el fruyt.
Dípters (1 espécie) Dacus Oleae. Mosca del oliver. Groch negre rogench.
Dos generacións per any. La larva (groguenca) devora el fruyt.
Heus aquí ara els aucells més útils als esmentats arbres: La Mallarenga
grossa. La Mallarenga petita. El Reyetó. El Raspinell.
#### Les Mallarengues
Les Mallarengues, en castellá los Paros y en francés les Messanges,
pertanyen al género Parus dels naturalistes.
El género Parus sembla ésser creat pera la eliminació del petit insecte
del arbre, el pugó, la cotxinilla, els petits coleópters y les orugues.
Son bech petit, de forma cónica rectangular molt fort, es apropiat á la
missió de deslliurar del petit insecte els branquillóns, els tendres
brots, els mateixos borróns y les flors.
El género Mallarenga conté moltes espécies espargides per Europa, Asia,
Africa, América y Oceania. A Europa, que'n poseeix menys que les altres
parts del mon, n'hi ha 9 espécies. A Catalunya ne tením 6: la
Mallarenga grossa ó Carbonera (Parus major), la Petita Carbonera (Parus
ater), la Mallarenga petita ó blava (Parus ceruleus), la Mallarenga de
qua llarga ó senyoreta (Parus caudatus), la Mallarenga de cresta (Parus
cristatus) y la Mallarenga Monja (Parus palustris). La Carbonera ó
Mallarenga grossa, anomenada també Estivarola grossa, y la blava ó
Mallarenga petita y també Estivarola petita, son les dos més conegudes y
abundantes. Son elles les més útils als garrofers, ametllers y olivers.
Per llurs petites dimensións, les Mallarengues poden resseguir tots els
recóns dels arbres y donar cassa á tots els insectes. Llurs moviments
son molts y fácils: se tomban en totes posicións, de cap-avall, de
costat; se penjan de llurs peus com á clowns, ressegueixen les flors, el
dret y el revers de les fulles, el borró, les més petites escletxes de
la soca, branques y branquillóns, sempre actives y febroses com els que
tenen fam, com travalladors als quins una tasca llarga está encomanada,
y de poques hores poden disposar. La missió que li toca á la Mallarenga
es de travall. Ses forses grans á proporció de sa grandária y pes (la
Mallarenga petita pesa 7 y ½ grams y té 11 y ½ centímetres de llargaria)
necessita referles ab gran quantitat d'aliment. A Brehm li sembla poden
evaluarse en 1.000 els insectes que diariament necessita; cap altre
aucell el guanya, exceptuant el Magay ó Falsiot pera el que Michelet
anota el mateix número. (Aquest últim aucell es gran cosa més gros que
la Mallarenga, lo que dona ventatja en favor de la mateixa).
En el bosch, la Mallarenga viu al interior de les soques de vells
arbres, en els quals penetra per una petita obertura, justa pera
passarhi, y, com que ordinariament son les obertures massa grans, les
estreny ab fanch.
Les Mallarengues viuen donchs al peu del arbre que está á llur cuydado.
Al bosch, hont se troban tot l'any, hi son uns de sos conservadors; se
troban també en les hortes; més es sobre tot com amichs de garrofers,
ametllers y olivers, qu'els aucells dehuen ésser presentats.
El garrofer y l'oliver ofereixen casi sempre cavitats, hont soplujar
als utilíssims aucells.
Les Mallarengues son els defensors més importants, els especials amichs
dels garrofers, dels ametllers y dels olivers. Entre branca y branca, en
tants recóns, escletxes y anfractuositats, algúns centenars d'insectes
s'hi troban, y als aucells no'ls hi manca past á son delit.
Si un sol arbre no li es suficient á la Mallarenga, va á un altre,
lliure ó no d'aucells; allavors es que la Mallarenga en sa necessitat,
procura ferse amo del vegetal pera tenirlo del tot á sa disposició. La
Mallarenga es forta, y encara que més petita que la major part dels
aucells d'arbre, s'imposa ab son robust bech y son coratge indomable
que may li manca.
A la Mallarenga, li tocá, com havém dit, el travall actiu y sostingut:
res de las delícies del cant, de la contemplació artística, sino el
travall, la activitat, el moviment febrós del que ha de atendre á ses
necessitats y á les de sa nombrosa familia. Aixís es que sa veu
enérgica, breu, sense dolcesa de to ni ritme musical, no es més que uns
espinguets repetits que semblan, segóns Brehm, els griñols del ferro que
l'esmolet afina ó un xerricament que recorda al de la Rata, altre
afamat animal sempre disposat á devorarho tot.
S'acusa á la Mallarenga de fer malbé algún borró d'arbre. Si bé es
veritat que ataca al borró, es solsament aquell dintre el qual existeix
l'insecte enemich, ni més ni menys qu'el Picot, que ataca la escorxa
del arbre en el punt hont hi ha l'insecte que ha de devorar. La
Mallarenga, donchs, pera apoderarse del insecte que devora el borró,
esclar que ha de malmetre aquest; més ningú pot negar que val més que
l'aucell, al perjudicar el borró, mati també l'enemich del arbre que
no que aquest destrueixi al esmentat borró quedant ab vida pera
destruirne d'altres.
Les Mallarengues son, donchs, aucells indiscutiblement útils als arbres
en general y dignes, per consegüent, de la protecció més decidida.
#### El Reyetó
El género Reyetó (en castellá el Reyezuelo y en francés le Roitelet) es
conegut pels naturalistes per Regulus. Dos son les espécies que havitan
la Europa y gran part del Asia: el Reyetó ordinari y el Reyetó de triple
franja (Regulus cristatus y Regulus ignicapillus). Les dos existeixen á
Catalunya. Es tan poca la diferencia qu'els separa y llur travall en
favor de la Agricultura essent igual, podém molt bé aquí considerarlos
com si fossin una sola espécie.
El Reyetó es l'aucell més petit d'Europa: té 9 y ½ centímetres de
llargária y pesa 5 y ½ grams. Malgrat ses petites dimensións, com si el
Creador hagués volgut recompensarlo d'altre modo, es un aucell d'un
gran esperit y d'una presencia plena de dignitat y realesa. El nom de
Rey que porta li ha sigut ben donat pels naturalistes y per l'instint
popular. Brehm diu que per ses costúms, se sembla molt á les
Mallarengues, de les que té l'activitat y el coratge; més per sos
instints, per l'esperit de confiansa y estimació al home, se sembla
molt al Ull de bou y al Pit-roig.
Dalt dels grans arbres de nostres boscos, sobre tot en els pins de les
regións mitxa y alta, en la reunió de dos branquillóns finissims, el
Reyetó ha construit ab tota delicadesa son niuet. Ha anat á cercar
herbes finíssimes, y, entrellassantles ab taranyines, ha unit el peu
dels dos branquinyóns puntals de sa casa. Després, ab els materials més
fins (sedes vegetals), la ha forrada. Sobre aquest interior suavissim y
confortant ha posat de set á nou ous de 13 milímetres de llargária per 9
d'amplária (la grandaria d'un sigró).
Al istiu, l'aucell casi may baixa á terra: viu sobre l'arbre. Els
insectes voladors, en especial els dípters, els pugóns, les orugues, els
ous y les crissálides, son el menjar del aucell. Grácies á son bech
finissim y punxagut, pot resseguir les més petites esquerdes,
anfractuositats y recóns del arbre hont hi té son niu.
A la tardor, els reyetóns de Catalunya baixan á la costa y terres
arresserades de la regió mitja, establintse en hortes y prades y en
especial en els grans arbres. Els garrofers, els ametllers y els olivers
ofereixen al aucell abrich y aliment. Dintre ses soques viurá y,
resseguint tots els recóns del arbre, el netejará d'ous y crissálides
que al venir la primavera donarian naixensa á una munió d'enemichs.
El Reyetó es de la més gran importancia pera els esmentats arbres y es
de tot punt imperdonable la destrucció d'un sol d'aquests aucells.
#### El Raspinell
El Raspinell --que vejerem al parlar dels aucells útils als boscos y
que pertany, com deyam, al ordre dels Enrinxadors ó sigui dels que viuen
sempre en els arbres y poden recorrels en totes direccións-- viu á la
estiuhada en els boscos. Més, quan passada la temporada alegre del any,
l'insecte escasseja, una part dels raspinells baixa á les regións més
calentes y va á demanar també hostatge als garrofers, ametllers y
olivers.
Les qualitats d'investigador del ou, de la crissálida ó del petit
insecte amagats en la escorxa, fan molt estimable al Raspinell y el
benefici que reporta als arbres esmentats el fan digne del major
respecte.
## VII Tots els conreus
Havém vist als servidors especials dels boscos, de les prades, dels
camps de cerals, de les vinyes, de les hortes y dels garrofers,
ametllers y olivers. Més per son insuficient nombre ó per la limitació
de llur travall, no podrian per sí sols atendre d'una manera complerta,
á la eliminació dels enemichs de la producció agrícola. Calia, donchs,
la creació d'aucells dotats de gran poder y ensemps petit tamany, que,
per son nombre, activitat y medis de locomoció, poguessin trobarse en
tots els conreus y completar ab els demés aucells la tasca reguladora
necessária pera la bona marxa de la Agricultura.
Aquests aucells son, per lo que se refereix á Europa, els Falsiots y el
Pardal. Els primers son els poderosos agents de la eliminació dels
insectes voladors diurns que voleyan per sobre tots els conreus y,
d'una manera marcada, per sobre boscos, sembrats y vinyes. Son travall
es de moltíssima importancia, ja que un sol d'aquests aucells dona
cassa durant la estiuhada á més de cent mil insectes voladors, lo que
representa el guany no petit de cullites salvades del atach de les
larves que d'aquests insectes haurian provingut. El segón, el Pardal,
per sa resistencia, sa fecunditat y sos medis de locomoció, la robustesa
de son bech, de son aparell digestiu y de sa astúcia, fa, durant tot
l'any, un benefici positiu ab la eliminació d'insectes, crissálides y
ous dels mateixos y petits cargols y llimachs. Bé es veritat que en
certs moments l'aucell se fa pagar son jornal; més aquest es sempre
inferior al benefici que reporta, quan el nombre dels aucells no es
excessiu com succeeix á les hores d'ara en nostra part de mon.
Aném, donchs, á presentar els aucells y á anotar llur travall.
#### Els Falsiots
El género Falsiot, Cypselus dels naturalistes, comprén tres espécies: el
Falsiot negre (Cs apus), el de ventre blanch (Cs melba) y el nan (Cs
enanthe.) El primer y el segón son coneguts per tota la Europa. El
Falsiot nan es conegut tan sols pel interior del Africa y té catorze
centímetres de llargária; el Falsiot negre en té 21 y es d'un hermós
color negre rogench. Se troba per lo regular en els grans plans havitats
de les regións baixes y mitjes. El segón té 22 centímetres y es
gris-fosch per sa part posterior y anterior, exceptuant la gorja y el
ventre que son blanchs. El Falsiot negre arriba á nostra terra en la
segona quinzena d'Abril y se n'entorna á derrers de Setembre. El segón
arriba un poch avans qu'el anterior, trobantse en les montanyes; emigra
al mateix temps.
Els Falsiots pertanyen al ordre dels aucells de branca --encara que may
s'hi posan-- tribu dels Bech-fesos (Fissirrostres dels naturalistes)
de la qual forman part les Aurenetes y els Xibochs, tots ells
destruhidors especials dels insectes voladors.
Els Falsiots tenen á son cárrech la eliminació dels insectes que voleyan
á gran alsária: cap altre aucell podria donarloshi cassa. Per aixó es
qu'els Falsiots han sigut dotats d'un vol poderosissim y d'una vista
sorprenenta. El naturalista italiá Spallanzani, segóns esperiencies, ha
trobat ésser de 400 kilómetres per hora la velocitat del Falsiot y de
100 metres la distancia á que l'aucell veu una mosca. En una cosa y
altra no té rival.
Les cames del aucell son molt curtes, més robustes al mateix temps. Son
peu está format de quatre dits disposats en avant com els d'una ma; son
robustos y proveits d'ungles molt arquejades y fortes. Aquesta
disposició especial revela, en l'aucell, la locomoció y modo de viure
que veurém. Els Falsiots no baixan may á terra: casi sempre están
suspesos en l' ayre, agarrats d'un caire de paret, roca, etc., ab
ajuda de sos robustos peus que ab més exactitud podrian ésser anomenats
mans. Aixís l'aucell se troba preparat sempre pera llensarse á la cassa
del insecte.
La vista del aucell es com havém dit extraordinária. Sos ulls son molt
grossos y li permeten la cassa dels insectes en les nits de lluna plena
ó molt grossa.
Son vol es com havém vist superior al de tot altre aucell d'Europa.
Sols els aucells-mosques de les Amériques poden competir ab ventatja ab
els Falsiots. Aquesta preeminencia de vol els hi donan la forma y
extensió de llurs ales y la disposició de son cos. Si contempleu un
Falsiot ab les ales desplegades, os semblará que l'aucell no sigui més
que una máquina de volar de la que ocupan les ales la major part de la
superficie; cap altre aucell té més superficie d'ala á proporció del
pes de son cos. La disposició interior del Falsiot li permet contenir
una bona quantitat d'ayre calent que alleugereix el pes: en efecte, els
ossos de son pit y de sos brassos ó ales son completament vuyts y prims,
encara que resistents.
Ab tot lo dit se veu qu'els Falsiots son aucells molt actius y de
poderosos medis pera la cassa dels insectes voladors diurns. Brehm diu
qu'es incalculable el nombre dels esmentats insectes qu'en un dia tant
sols, fa desaparéixer. Son vol s'enlayra fins á una alsária de
centenars de metres, si l'insecte s'hi enlayra com succeeix ab les
formigues alades en la época de llurs amors. Cap insecte, donchs, pot
escaparse de la persecució del aucell.
Els Falsiots arriban á nostra terra procedents del Africa (ahont hi
emigraren á darrers del istiu anterior) en la segona quinzena d'Abril.
El Falsiot negre s'estableix ab preferencia en les grans planures
havitades, allí hont existeixen els regadius y fruyterars. En nostre plá
de Barcelona, acostuman els esmentats aucells á tornar del 10 al 15
d'Abril, establint llurs nius en les parts superiors dels edificis
públics (Catedrals, Iglesies, Campanars, etc.). La altra espécie
s'estableix, com havém dit, en les montanyes y turons espadats. A la
arribada del Falsiot, la primavera regna ja sobre nostra terra;
l'insecte alat voleya pels ayres ab abundor y l'aucell comensa son
travall d'eliminació. Desde punta de dia fins á posta de sol, ab alguns
ratos de descáns, la cassa del aucell representa la destrucció d'un
gran nombre dels enemichs dels conreus. Quan á darrers de Juny, com
havém dit aváns, hi ha nits de lluna plena ó molt grossa, l'aucell
--que necessita cassar molt pera la alimentació de sos petits en
vigílies de sortir de niu-- cassa els insectes nocturns (papallones y
altres).
Els Falsiots son, donchs, aucells utilissims pel gran nombre d'insectes
voladors que fan desaparéixer. Les hortes, les prades, les vinyes, els
camps y els boscos son deutors als esmentats aucells del benefici
representat per la destrucció de millers de llurs enemichs.
#### El Pardal
¿Cóm? dirán alguns, pot ésser molts ¿havém de veure en el Pardal un
aucell útil pera la Agricultura? Sí; y ho es tant que sens ell, sens
aquest utilíssim obrer pot ésser les plagues insectals privarian que les
terres donguessin cap fruyt. Es cosa provada. Tots els aucells que havém
vist son segurament menys exigents qu'el Pardal en ferse pagar un
salari pera sos travalls; més tots plegats, tingueho per entés, no
bastarian á protegir la planta contra l'exércit destruhidor perque son
nombre es relativament petit y son travall no pot exercirse arreu com
succeeix ab el Pardal dotat d'estructura robusta, petit tamany y gustos
omnívors, es dir gustos ó aficións á tota classe d'aliment, llevor
d'herba, insecte alat, escarabat y oruga.
Sí; el Pardal que camina, corre y salta sobre el terrer; que vola per
entre els cereals y sobre la prada; que viu en la horta y tranzita per
la vinya; que visita els garrofers, ametllers y olivers y que neteja
d'insectes els encontorns de la casa del Agricultor; el Pardal que,
dotat d'una gran fecunditat y resistencia als agents exteriors de fret,
calor y vents, se reprodueix é hi es per tot en gran nombre, quan els
altres aucells tots plegats no son més que una part de son contingent;
el Pardal que, com se vejé á Alemanya, fou proscrit per ordre
gubernativa y que al cap de dos anys y en vista de la pérdua de les
cullites devorades per la oruga é insectes, vejé alsada sa condempna,
¡gloriosa página de la história del Pardal! ¡Página vergonyosa pera la
del home!
El Pardal se troba per tota la Europa y en el Nort del Asia y del
Africa. En la América del Nort, hont ha sigut importat en 1850, s'ha
propagat de tal modo en els Estats Units, que després d'haverlo
considerat fins á 1868 com un aucell útil, s'han vist obligats en 1889
á cercar els medis pera limitar sa reproducció.
Manca molt pera que aixó passi á Europa, hont la espécie tendeix més bé
á disminuir com la major part dels aucells.
A Austrália y Nova-Celandia s'han hagut d' importar nombroses colónies
de pardals, á fí de destruir les moltes espécies d'insectes
transportades ab les plantes y llevors europees.
Es sens dupte l'instint de sociabilitat lo que ha impulsat al Pardal á
cercar la companyia del home, instalantse en ses mateixes cases. Cerca
les ciutats y poblacións; més prefereix les planures extenses: ja may
viu en els grans boscos, encara qu'estiguin havitats. Es evident que
cerca sobre tot una alimentació abundanta y fácil, com la que pot trobar
al costat del home. Es sols en la temporada de sos amors, que viu en
parelles y no en colles. Més de tots modos llurs nius se troban formant
societat, uns al costat dels altres. La forma y disposició d' aquests
nius varian segóns les localitats: un forat en una paret, una coveta en
la soca d'un arbre, un niu d'Aureneta abandonat, la bifurcació d'una
branca, una bardissa d'algúns metres d'alsária son els llochs en que
aquests nius se troban. No son més que una pila de palla, d'aufals, de
petits branquillóns, de llana, de paper, etc., forrat sempre per una
capa de plomes. Quant la estació es bona, comensa la covada pel Mars (de
5 á 6 ous, rarament de 7 á 8.) Els petits son alimentats desde el
comensament ab insectes molls (formigues, orugues, papallonets, mosques,
etc.); després, ab grans mitx mastegats; finalment, ab grans sencers y
fruyts.
Quinze dies després d'haver els petits sortit del niu, la mare fa una
segona covada. Solen ésser aquestes tres y en el mitxdia d'Europa (en
nostra terra, en les encontrades calentes), arriban á quatre.
Per la tardor, els pardals s'aplegan en colles de vint, trenta,
quaranta y cent, y de encontrada en encontrada se deixan caure sobre els
sembrats, sobre els patis y eres de les masies y pels camíns, pera
apoderarse dels grans caiguts ó dels que se troban á mitx digerir en les
dejeccións dels herbívors.
Tothóm coneix les costúms del Pardal; sa familiaritat no exenta de
desconfiansa y astúcia, sos instints de rampinya que li han valgut una
mala anomenada, son crit monoton molt poch agradable sobre tot á la
matinada quant un vol dormir.
Heus aqui ara lo que'n dihuen del Pardal algúns dels més importants
ornitólechs moderns.
Diu Lescuyer: "El Pardal es un gran insectívor. Es cert qu'es molt
aymant del gra (blat, ordi, etc.); més menja ab afició les llevors
d'herbotes que creixen entre els sembrats y tan travall donan al
agricultor, entr' elles la Poligonum aviculare. En quant als ous y
larves insectals, li agradan moltissim; destruhint d'aquest modo un
gran nombre d'insectes."
"He trovat dins del ventrell de pardals, fragments de saltiró, trossets
de closques de cargol, llagostes, orugues y cuchs. Es ab els insectes y
llurs larves qu'el Pardal nudreix á sos petits, preparantlos aixís pera
la eliminació del insecte. Sos instints y medis de travall están
apropiats pera aquesta missió: té la jovialitat del segador, la energia
del cassador y sa alegria y familiaritat; mes també un gran tacte. En
sos moviments, se mostra d'una vivor y desvergonyiment que li han
valgut el nom de Pierrot. Sobressurt en l'art de posarse sobre les
branques; algunes vegades al saltar de l'una á l'altra, pren ayres
d'equilibrista no desproveits de grácia. Son ventrell, segóns la
esperiencia confirma, es de forsa tal que paheix fácilment els grans y
els insectes, y en menja gran quantitat."
"Son bech es molt punxagut; sa part superior sobressurt en son extrém
sobre la inferior: aquest bech té 11 milímetres de llargária y 8 de
grossária."