Mirlo común en castellá, es una de les dos espécies de son género, la
generalment coneguda. Se la troba, segóns l'esmentat naturalista Brehm,
en Europa desde l'extrem Sur fins al 66°. Pochs serán els que no
coneguin l'aucell; ningú que no n'hagi sentit parlar. La Merla es el
representant més gran de la nombrosa tribu dels Bech-fins, insectívors y
baccívors en sa major part, dotats d'instints enlayrats. Pot dirse que
constituheixen la aristocrácia dels aucells. En aquesta tribu s'hi
troban els més remarcables cantors, com el Tayarol de cap negre y el
Rossinyol; aquest darrer excels músich-poeta, joya y orgull del vell
Continent y á la vegada un dels més importants defensors de la Horta,
com veurém més avall.
Com tots els aucells d'una gran utilitat, la Merla se reprodueix molt,
y es sapigut que arriba á fer uns 10 ous anyals en dos postes. Ella es
l'aucell més abundant en nostres encontrades, exceptuant al Pardal, al
Xerroviu ó Gafarró y al Verdúm. Son cant, que comensa ja en el mes de
Febrer, es una nota alegre, dolsa, que ompla la quietut de la Horta quan
cap més veu d'aucell se deixa sentir.
Diu Mr. Lescuyer qu'el cant de la Merla es ple de bon humor y qu'el fa
sentir dolsament al estil d'una flauta desde primers ó mitjáns de
Febrer, quan l'aucell sembla que s'ensaja pel cant de la primavera,
quan els demés aucells están callats. "La Merla es un aucell,
prossegueix, d'una constitució robusta y dotat d'una finíssima vista.
Li agrada la quietut y es molt desconfiada; més quan s'es convensuda de
que se vol estar ab bona armonia ab ella, se mostra més confiada."
La Merla es un gran destruhidor de cargols, y diu el B. D'Hamonville
que es molt curiós contemplar el modo ab que procedeix l' aucell pera
menjarsels. Agafantlos per un cantell, els bat ab fúria sobre una pedra;
al rompres, l'animal retira ab molta habilitat el cargol, deixant vuyda
la closca. Aixis es que es molt usual veure en els boscos y al voltant
de les pedres de terme, cert nombre de closques dels dits cargols. Son
restos deixats per la Merla, que á falta de pedres en el bosch, utilisa
les fites pera la preparació de son aliment.
No es estrany, donchs, veure en les hortes closques de cargol vuydades
per la Merla, y sols pera aquest benefici, deuria dispensarse respecte
al aucell. Destrueix ademés cargoles, llagostes y demés insectes
d'alguna grandária y també les crissálides de papallones y altres y
sobre tot orugues, que tan perjudican á les plantes de la horta; y aixó
ho fa durant tot l'any, ja que no's mou de la horta á no obligarli uns
frets molt rigurosos; llavors se'n va durant algunes setmanes, tornant
després á la Horta. Es veritat que la Merla, qual alimentació insectal
es alternada, sobre tot durant la tardor y primera part del hivern ab
cireres d'arbós y altres fruyts pel istil (bayes), se permet menjar el
rahím y en la primavera la cirera y algún altre fruyt. Més l'aucell que
travalla tot l'any, sense demanarvos res ¿per ventura no té dret á que
se li dongui alguna coseta de lo mateix que sens ell no tindriau pot
ésser?...
La Merla, donchs, deu ésser tinguda com un dels més importants aucells
pera la Horta. Tingueu la seguretat de que si un cargol se posa en
evidencia, l'aucell el veurá y el destruhirá. Lo mateix fará ab la
llagosta de la vinya adossada á la vostra horta y ab la cargola posada á
sobre de la verdura ó la oruga del arbre fruyter, y no contentantse ab
els insectes que se li presentan á la vista, es molt usual véurela al
peu dels dits fruyters, sobre el sembrat de farratge y per entre les
verdures, inspeccionant el terrer cercant l'insecte ó la crissálida del
mateix. Ella vetlla constantment de sol á sol, y son travall un dia y un
altre dia, representa la destrucció de gran nombre d'enemichs de
vostres plantes. Respecteula donchs: no permetau á ningú dels vostres
que destrueixi son niu ni qu'en mati cap. Es vostre dever. Si's pot
consentir que en mitx d'un gran bosch se'n cassi alguna pera no perdre
la punteria ó pera posarla á taula (la Merla, sense ser dulenta baix el
punt de vista culinari, no arriba á poderse considerar com á vianda pera
una fina taula), no's pot aconsellar may á ningú la cassa de la
mateixa. Més per lo que respecta á la horta, l'horticultor no deu
consentir que ni una sola Merla sigui destruhida, si vol procurar la
bona marxa de son conreu: n'hi ha prou que se'n mati una pera que les
altres estiguin á punt d'anarsen de la Horta.
La veu de la Merla es dolsa, pastosa, plena, de poca extensió, un poch
amussada, més en cambi ¡com recorda la veu humana, com se destaca en
ella un esperit seré, reflexiu y valent!
Després de haver sentit á una Merla, no hauria d'ésser possible al home
el matarne cap. El valor material de la carn del aucell no hauria de
pesar tan com l'esperit del mateix. Dixeula viure tranquila; no
permetau á cap dels vostres que toqui cap ou de son niu. Si arribat el
mes de Setembre veyeu faltar algún gra en els rahíms de vostra vinya, ó
allá pel Maig alguna cirera dels vostres cirerers: tanqueu els ulls y
penseu en les closques de cargol vuydades, en les orugues devorades, en
les cargoles destruhides y en la flautada veu de la Merla, que ha
recreat vostre ohido y ha alegrat la soletat de vostra finca.
#### El Xerroviu
El Xerroviu s'anomena també el Gafarró y el canari bort ó de montanya,
y es el Serinus meridionalis dels naturalistes; en castellá s' anomena
el Verdecillo y el Cini y en francés, le Serin.
El Xerroviu es un petit aucell de 11 y ½ centímetres de llargária, més
valent contra els rigors del temps com cap altre, prescindint del Pardal
y del Ull de bou.
El Xerroviu es una de les dos espécies de son género; l'altra espécie
es el canari, conegut de tothóm.
Quan tots els altres son fora, el Xerroviu ab el Pardal y la Merla son
els representants en nostres hortes del regne alat. La mateixa Merla,
essent al cor del hivern y en anys de fret rigoros, fa, com havém dit,
una escursió d'algunes setmanes á encontrades més calentes. El Xerroviu
no's mou (no vol dir aixó que no hi hagi excepcións); es de véurel
allavores al acostarse á la casa de camp, á la llar del hortolá com
demanant unes engrunes pera no morirse de fam, engrunes que casi may se
li donan, ab tot y meréixerles, ya que tot l'any no fa més que
travallar en favor del agricultor.
Diu Brehm qu'el Xerroviu es un aucell actiu y molt aixurit, y Hoffman
diu que encara que son cant es molt uniform no deixa d'ésser molt
agradable. Diu el primer que l'aucell se troba casi per tota la Europa
y parlant d'Espanya, que sols deixa de viure en les terres altes de
Castella la Vella. A Catalunya es abundantissim en la costa y en
especial en ses hortes. Casi no se'n troba cap en que no hi hagin
algunes dotzenes de parelles, y se'l veu fins en els petits jardins.
L'arbre preferit pera ferhi el niu es el taronjer, agradantli molt
també la perera y la pomera. Es un aucell d'instints dolsos que
recordan els del canari y del Verdúm. Sembla que cerqui la companyia del
home, y á ell se entrega sense rezel. Assegura Brehm que ha vist moltes
vegades travallar en un arbre sense que l'aucell sen mogui, aixó
principalment en el temps de la cova dels ous. Es un aucell ignocent,
víctima dels de rampinya y del mateix home, qu'el agafa per millers.
El cant del Xerroviu es una joguina, un seguit de notes brillantes, un
xerroteix delicat, nerviós, finíssim, un microscópich cant de glória á
la llivertat y al sol. Algunes vegades en les altes hores del dia,
hauréu ohit en els ayres un cant especial, que se sent un moment al
passar allunyantse rápidament: es el cant del Xerroviu, que á la manera
de la Alosa, diu el B. D'Hamonville, li agrada ferlo sentir tot
aixecantse en els ayres.
El Xerroviu consúm, com tots els aucells d' arbre, un gran nombre
d'orugues é insectes molls al temps de la cria de sos petits; després,
y durant l'istiu, continua menjant indistintament orugues, petits
escarabats, petites crissálides y llevors de herba de tota mena,
estalviant al hortolá el travall d'arrencarles. No está provat qu'el
Xerroviu s'arribi á les fruytes; més si per cas ho fes ab alguna figa,
cirera ó bercoch ¿no se li pot dispensar en aquells pochs dies en que la
fruyta es madura (l'aucell no menja més per lo general que la madura),
aquella petita lleminadura que os porta un perjudici insignificant, part
ínfima de la vostra cullita?
Horticultors: estimeu al vostre petit hoste, al petit Xerroviu. Diu
Brehm que en certs punts d'Alemanya hont el Xerroviu s'hi coneix tant
sols desde uns 50 anys, se consideran els horticultors molt afortunats
de poguer comptar ab el petit més eficás colaborador, amich fidel de la
horta. Segóns el mateix autor, está provat qu'el Xerroviu no abandona
el punt que ha escullit pera viurhi. Respecteulo donchs y estimeulo com
un dels més importants servidors vostres. Si cada arbre de vostra horta
pogués comptar ab una parella dels dits aucells, se veuria lliure de la
major part de sos enemichs.
#### El Verdúm
El Verdúm, anomenat en castellá el Verderón y en francés le Verdier, es
el Clora hortensis dels naturalistes. Aquests classifican al Verdúm com
una espécie del género Clora, pertanyent á la família dels Pasérits (de
la que n'es el género Pardal el típich) y formant part de la tribu dels
Bech-groixuts.
Després del Pardal y del Xerroviu, es el Verdúm l'aucell més abundant á
nostra terra. Se'l troba sempre en les hortes é hi es molt útil tot
l'any (el Verdúm no emigra) per la destrucció d'insectes y llevors
d'herves.
El Verdúm, com el Pardal, se fa pagar quelcóm per sos serveys en favor
de la Agricultura: demana als conreus de naps, rabes y canem, alguna
quantitat de llevor d'aquestes plantes, de modo que allavors sembla
l'aucell de que tractém ésser perjudicial. Més en cambi d'aquell
consúm de llevors útils ¡quantes llevors d'herbotes destruhides durant
tot l'any, quants insectes eliminats, especialment durant la cria dels
petits! El benefici reportat pel aucell á les hortes es molt superior al
dany; es, donchs, útil, y mereix el respecte del horticultor.
#### El Pit-roig
El Pit-roig ó Rupit (Rubicola familiaris dels naturalistes) s'anomena
en castellá el Petirrojo y en francés, le Rouge-gorge.
El Pit-roig es, com la Merla, un dels Bechfins; pot dirse qu'es, com
ella, conegut per tothóm. Sel troba, com ella, en els boscos, en les
riveredes, en les torrenteres y en les hortes: per tot alli hont hi hant
arbres.
¿Qui no coneix al gentil aucellet, un dels millors cantors del bosch, el
primer en despertarse y el darrer en adormirse com diu Naumann, el més
amich del home segóns Toussenel, valent y entussiasta, desafiant els
rigors del hivern pera no deixarnos? Algúns posats en llivertat á la
primavera, han tornat expontaneament á sa gavia al venir la tardor. El
Pit-roig ha sigut anomenat pel naturalista Gerbe ab molt bon acert,
Rubicola familiaris. La familiaritat ab l'home es sa dominant y
l'instint popular ho ha comprés aixís. La noblesa y la ingenuitat units
ab el coratge, son qualitats que tothóm ha sapigut veure en ell. Y més:
se li ha reconegut un esperit de compassió, un sentiment de caritat
envers del pobre, del travallador y del humil. Els ornitólechs os dirán
qu'el Pit-roig en el bosch vé á posarse al costat del carboner y del
llenyater, y els hi modula son cant com pera recrearlos en son dur
travall. Més lo que demostra la convicció que en l'esperit popular
existeix d'aquest sentiment de caritat, diguém d'amor, es la tradició
bretona, llegenda d'aquest poble, bressol de la Germana de la Caritat,
la que diu qu'el Pit-roig acompanyá á Jesús al Calvari y que, portat
d'un sentiment d'amor al Diví Mártir, empleá totes ses forses pera
arrancar del front de Jesús una espina. Y afegeix que fou recompensat ab
el color roig de son pit, que la sanch de Jesús li marcá.
El Pit-roig deuria ésser donchs, venerat per l'home. "Ell es un dels
aucells del Bon Deu" diu Toussenel. Ell es qui al cor del hivern, y en
dia de sol, canta, com parlantnos del temps de la primavera que ha de
venir. A les primeres nevades, ell es qui s'acosta á la casa de camp,
picant als vidres de la escalfada llar com demanant aculliment. ¡Quantes
vegades l'aucell entraria si l'home li des acullida y s'habituaria á
viure entre parets durant els dies de mal temps!
El cant del Pit-roig es la expressió fidel de son esperit; se composa de
varis trillos alternats ab notes de diferenta extensió llensades ab
forsa; el so té l'esclat, la forsa y la dolcesa de la flauta. Toussenel
ha dit que aquest cant havia entrat més en son cor qu'el del mateix
Rossinyol. Dirias ésser el primer la cansó popular que fa vibrar les més
íntimes fibres del cor, y el segón, la sinfonía del gran Mestre
compositor que parla ab el llenguatge de la ciencia sentida, noble, més
no expressió tant expontánea del ánima.
En la Horta, si bé el Pit-roig no es sedentari com la Merla y el
Xerroviu, es dir que's permet entrar y sortir d'ella, son travall no
deixa de ésser important, per la eliminació de varies espécies
d'insecte, enemigues del arbre fruyter, de la verdura y de les llegúms,
y per la destrucció de llimachs y petits cargols.
El Pit-roig --com casi tots els Bech-fins-- acostuma á cercar son
aliment saltironejant per terra. Els petits cargols y cargoles son, pot
dirse, el menjar predilecte del Pit-roig que cassa també la formiga,
l'escarabat y la mosca posats sobre l'arbre, el fruyt ó la flor.
Respecteu, donchs, al Pit-roig com un de vostres millors amichs y
servidors de la Horta.
#### Les Aurenetes
La Aureneta de Xemeneya (Hirundo rustica dels naturalistes; en castellá
la Golondrina de chimenea y en francés l'Hirondelle de cheminée) y la
Aureneta de finestra (Chelidon urbica dels naturalistes; en castellá la
Golondrina de ventana y en francés l'Hirondelle de fenêtre) son les dos
espécies de son género conegudes á Europa y á nostra terra. La primera
es de color negre ab la part inferior blanch-rogench; la segona la té
enterament blanca. No creyém necessari extendrens aqui sobre cada una
d' elles en particular (V. la Casa de Camp); sols dirém que en les
hortes del camp, lluny de poblat, hi es la primera coneguda, y la segona
ho es en les hortes properes á les poblacións. Com llurs costúms son
molt semblantes, considerantles aqui com á obrers de la Horta, parlarém
en nom de les dos. Elles son els eliminadors del insecte alat en regións
més ó menys altes de la Horta.
Ab les aurenetes entran els obrers temporals de la horta, es dir els que
hi venen á passar una part del any, allavors que sa presencia hi es
necessária. La Aureneta arriba á nostres hortes uns pochs dies aváns ó
després de la tercera desena de Mars, allavors quan l'insecte alat
comensa á deixarse veure. La Aureneta pot dirse qu'es, junt ab el Magay
ó Falsiot, el més temible enemich de la mosca, mosquit, formiga alada y
papallona. Heus aqui, donchs, un dels auxiliars més importants del
agricultor, un dels més dignes de respecte y consideració. La Horta que
li dona axopluch, se troba al cap-de-vall del any ab una porció de
fruyts que haurian sigut devorats pel insecte.
En el regne animal, la noblesa d'instints ha sigut donada á les
espécies, pera utilitat del home. Entre els aucells, la Aureneta
representa un tipo superior: l'instint de associació al home es pot
ésser lo que sobresurt en ella, la qualitat que la caracterisa. La
Aureneta representa junt ab el gos, la vigilancia de la casa de camp y
la seguretat de les provisións: si el gos vigila la persona y la casa
contra els malfactors y evita tota sorpresa, la Aureneta avisa á la
virám quan l'Esparver s'acosta, y ella ab sa guerra als dípters
(mosques y mosquits), perfidiosos asaltants de rebostos, cellers y
estables, procura la conservació de llets y viandes, la tranquilitat del
bestiar y el repós del mateix agricultor. A la Horta també hi acudeix.
Si el hortolá li dona aculliment en sa casa, tindrá, ademés dels
beneficis de la defensa de la mateixa contra l'insecte dípter, un
destruhidor de la papallona diurna ó sigui de la mare de les larves ú
orugues que rosegan ses plantes.
La Aureneta fa un gran consúm d'insectes voladors. Son travall ó cassa
al vol es sostingut per espay de moltes hores, y, després
d'observacións repetides, ha dit Mr. Florent-Prévost que una sola
Aureneta fa un consúm per dia, d'algúns centenars d'insectes alats.
La Aureneta es un dels més remarcables dons del Creador al home, un ser
ignocent, que's complau en travallar constantment en profit del mateix,
sens demanarli res més qu'el respecte y consideració necessáries. La
rahó natural indica, donchs, al home que deu procurar obtenir la
companyia del esmentat aucell; més no succeeix pas que les cases de camp
ó d' horta comptin ab un contingent suficient pera qu'el travall
representat pel mateix pugui portarse á cumpliment.
La Aureneta es generalment respectada per nostres horticultors. Saben de
positiu que cap fruyt ni producte de la horta es sacrificat per
l'aucell. Més no tots, pot ésser, haurán procurat l'aument de llurs
Aurenetes privant á la gent que intervé en la Horta que destruheixi cap
de llurs nius y que les matin.
No es al horticultor á qui se pot dar la culpa del poch aument que en
nostres hortes en general s'observa. La culpa la tenen certs cassadors,
dotats de sentiments poch delicats, als qui res endonántselshi la
Agricultura, tenen llur divertiment en agafar la Aureneta per centenars
ó millers y matarles; per divertiment, es dir per dar satisfacció á llur
gust, ab despreci de la Lley de cassa, sens que les Autoritats
intervinguin pera privarho.
#### El Sit d'istiu
El Sit d'istiu, que algúns anomenan segóns Vayreda aucell de la pluja,
es el Muscicapa grisola dels naturalistes; en castellá es anomenat el
Papamoscas y en francés, le Gobe-mouches gris. El Sit d'istiu es una de
les quatre espécies existents á Europa; les tres restants son molt rares
á Catalunya ó son de pas.
A mitjáns d'Abril, el Sit d'istiu arriba del Mitjdia y s'estableix
fins á darrers de Setembre en les hortes y en els jardins y parchs de
les capitals, cercant ab preferencia els punts en que abunda l'insecte
alat. Es un aucell de formes llargarudes; sa talla es de 15 centímetres,
ses ales son llargues y son vol, rápit y sostingut. Té semblansa ab les
Aurenetes y ab la Pastoreta; son bech es pel istil del dels Bech-fins:
més sa basa té més amplária.
Com les Aurenetes, en aquesta basa hi té uns quants pels, que li
facilitan sens dupte la cassa del insecte alat. Se posa al cim dels
arbres; quant veu un papalló, una mosca, un mosquit, un burinot ó altre
insecte alat, s' adressa á ell; si es petit com una mosca, sel menja
tot volant; si es gros, s'entorna á son lloch y alli se'l menja á
trossos. Es molt amich del home com la Aureneta y, com ella, molt
atrevit contra l'Esparver y altres aucells de rampinya.
Diu el B. D'Hamonville: ""Cada any torna al mateix punt. Pochs serán
els jardins y parchs que no'n tinguin alguna parella. He observat
tornar cada any al meu jardi una parella pel mateix temps. Els meus
rosers son defensats del insecte y netejats de petites orugues, lo que
m'ha obligat á respectar als aucells, privantme d'agafarne cap.""
El Sit d'istiu es, donchs, un poderós eliminador del insecte alat y un
company de la Aureneta en sa guerra al insecte que vola. Respecteulo y
feulo respectar del tot.
#### El Rossinyol
El Rossinyol es el Luscinia vera dels naturalistes; s'anomena en
castellá el Ruiseñor y en francés, le Rossignol. Hi ha una altra espécie
de més grandária, el Rossinyol dels grossos (Luscinia major); més
aquesta espécie per lo regular se la troba en els llochs solitaris. Es
la primera espécie, donchs, quin cant es superior al de la segona,
qu'es l'obrer de la horta. Ens referím, donchs, á ell, encara que
podria dirsen lo mateix de la altra espécie.
En la segona quinzena d'Abril, entrada ja la primavera, quan la
vegetació se troba ja exuberanta de frescor y hermosura y les orugues
devoran les plantes, arriba el Rossinyol pera demanar son lloch d'obrer
en la Horta; més aváns de veure son travall, diguém alguna cosa del
Rossinyol considerat com cantor.
El Rossinyol es el rey dels aucells que cantan, y sols la dona artista
pot atrevirse á disputarli sa supremácia en aquest punt. Tothóm ho sap y
no hi ha que dirho: tota la Europa está pendenta de sa veu en els
darrers dies d' Abril y primers de Maig; els boscos, torrenteres,
hortes: tots els punts hont se troba l'arbre ramut, la ombra, la
quietut: alli hi es el Rossinyol á fer sentir son cant, á delectar. Diu
Brehm qu'el Rossinyol sembla tenir conciencia de son valer y que's
complau en ferse admirar per l'home. Lescuyer diu que sovint els
rossinyols de més fama son els que se troban en els parchs de grans
palaus; afegeix qu'el talent musical de l'aucell es molt variable y
devegades patrimoni durant algunes generacións de la mateixa familia;
siga com siga, es evident que en el Rossinyol se troba un alt grau
d'inteligencia y una finor de sentits inductable, y son cant demostra
una superioritat de talent artístich molt per sobre del de tot altre
aucell. No es aquest lloch el propi d'una presentació del aucell com
artista: l'havém de considerar com humil obrer de la horta; més creyém
que interessarán les següents noticies sobre son cant. Bechstein, qu'es
pot ésser el qui més bé l'ha estudiat, diu que un bon Rossinyol té en
son cant de 20 á 24 estrofes, sens comptar les petites variacións
finals; qu'en la quietut de la nit sa veu se sent á un kilómetre de
distancia y que sa extensió es com la de la veu humana (una octava y
mitxa.)
Com obrer de la Horta, el Rossinyol es de gran importancia per la gran
quantitat d'orugues y larves en general que devora. Diu Brehm que gasta
molt delit y necessita molt menjar. Son modo principal de cercar
l'aliment es caminant per la terra; aixís, y grácies á sa vista fina y
penetrant, lliura á les verdures y petites plantes de les orugues que
les devoran, com també de les crissálides y larves de coleópter y altres
insectes que s'amagan en la superficie de la terra. Rarament marxa per
les branques del arbre: deu, donchs, ésser considerat més bé que com un
eliminador dels enemichs del mateix, com un defensor de les petites
plantes.
Sembla que sols per son cant hauria ja de meréixer aquest aucell el
respecte més gran: més no es aixís. Se'l cassa y de debó; en les
mateixes hortes, no se li dona la seguretat necessária, y, no obstant,
se confessa que's un aucell ignocent. Encara que no fos més que pera
assegurarse l'animació de la Horta durant els dies de son cant, deuria
meréixer l'aucell una decidida protecció per el gran nombre d'orugues
y altres petits insectes que elimina.
#### El Tayarol de cap negre
El Tayarol de cap negre es anomenat també Cap-negre y Carbonera. En
castellá s' anomena la Curruca de cabeza negra; en francés la Fauvette
á tête noir, y es la Curruca atricapilla dels naturalistes.
¿Qui no ha sentit á parlar del aucell, que baix el punt de vista
artístich ocupa el segón lloch entre els cantors alats? El Tayarol de
cap negre es un aucell de 15 centímetres de llargária; elegant; d'un
plomatge gris més clar en sa part inferior; que té al damunt del cap una
taca negra més ó menys gran, lo que li ha valgut el nom de Cap-negre.
Arriba en la primera quinzena d'Abril. Dihuen tots els ornitólechs que,
al estil del Rossinyol, afecciona el mateix punt en que passá la
temporada anterior. Es d'instints sumament dolsos y dona proves de
confiansa y estimació al home. Arriba á viure en els jardíns de les
ciutats populoses. Pot dirse qu'es un dels defensors especials de les
flors y arbustos de jardí, més se troba en la Horta, y com á obrer de la
mateixa devém presentarlo.
El travall d'aquest aucell en la Horta, vé á ferse sobre els arbres
fruyters, especialment les pereres, pomeres, presseguers, pruneres y
altres. Sembla afeccionar, segóns Toussenel, els pugóns y les petites
orugues de les flors y fulles. Més ó menys també, y al estil del
Rossinyol, cerca la oruga sobre les petites plantes.
Tots els autors convenen en que al aucell li agrada el fruyt silvestre y
pot ésser també la cirera y algun altre. Més suposantho aixis, y per lo
que respecta á la Horta, hem de dir lo mateix que diguerem al parlar de
la Merla y del Xerroviu: si algun fruyt es sacrificat, no es més que una
ínfima part del benefici qu'en cambi l'aucell ha reportat al
horticultor.
#### El Bregadell ó Rossinyol bort