Plini, quan digué qu'el Pardal es amich del home y esmentá aquest fet:
un Pardal al veures perseguit per un petit Falcó va á anarse á amagar
dintre l'abrich de Xenocrates."
Plutarch conta que en una sessió del Aerópach, deliberant, arribá un
Pardal portant al bech una sigala; la va fer en dos trossos; un el
llensá sobre la Assamblea y se n'emportá l'altre. Continua que aixó
significá la guerra civil que prompte comensá entre els ciutadáns y els
nobles. Desd'allavors el Pardal simbolisa el ciutadá.
El Pardal es un busca-rahons, un xerraire, bebedor, chafarder, pillet,
desvergonyit, familiar, tossut, esvalotat, cap-lleuger y bon cor.
Al Pardal li agradan molt el saltiró y els fruyts rojos (cirera,
maduixa, etc.). Sembla que li vé de gust l'anar d'aquí y d'allá
cercant son aliment.
El Pardal es molt valent. Una vegada ne vaig veure un en el Palais
Royal, que va fer recular á un petit gos, saltantli á sobre y donantli
cops de bech als nassos, ab grans aplaudiments dels polissóns, y
d'altres pardals que dalt dels arbres ho contemplavan.
El Pardal es capás d'afecte. El següent cas ho prova. Una tarde al
passar per les Tulleries, me cridá la atenció un nombre veritablement
gran de Pardals, que dava voltes al entorn dels arbres ab crits
llastimers. Prompte vaig saberne la causa: era una demostració de dol
per la mort de una vehina del carrer de Rivoli, anomenada Maria Stella,
gran amiga dels Pardals, als que distribuia díariament á les mateixes
hores, menjar no escás: preparaba una espécie de taula rodona á la que
hi concurria sens faltar may, un gran nombre de Pardals. Feya dos dies
que s'havia mort; els balcóns se veyan tancats y els aucells estavan
desconsolats. Aquesta demostració de dol durá 8 dies.
Afejegishi la conmovedora história d'un Pardal que acompanyá á son amo
(un soldat vell) quan el portaren á fusellar. L'aucell se li posá á
sobre una de ses espatlles fins l'instant en que caigué mort.
El Pardal, sens dupte, com altres aucells, sap coneixer la hora en la
qual el dia aváns se li oferí menjar. Un cop, Fourier, trovantse de
visita á casa de una senyora parenta seva, de sopte se mirá el rellotge
y esclamá ab accent desesperat: "¡Deu minuts de retrás! ¡Estic perdut!
--¿Perdut? respongué la senyora ¿y bé que hi ha? --¿Que hi ha?...
(contestá Fourier) qu'els meus pardals están esperantme ja fa deu
minuts y jo no sé quines escuses podré donarloshi per tan imperdonable
falta. --Lo qu'es imperdonable, digué la senyora, es el susto que m'
haveu donat per uns animals com els pardals. ¡Envieulos á passeig, á
vostres pardals!... --¡No es tan fácil ferho com dirho! digué Fourier.
L'altre dia vaig faltarloshi un minut tan sols, y ja vaig tenir que
aguantar sa protesta per més d'una hora."
"El Pardal es pot ésser l'aucell que té el niu més gros, á proporció de
sa grandária. En ell hi podrian niar l'Esquirol y la Garsa."
"El Pardal nudreix á sos petits durant els vuit primers dies ab
papallonets, petites orugues y petits escarabats. Durant tota la
estiuhada, menja insectes barrejats ab grans ó fruyts. De saltiróns ne
fa un gran consúm; aixís es que pera mí el Pardal fa un benefici deu
vegades més gros á la Agricultura ab la destrucció dels enemichs
d'arbres y cullites, qu'el dany que ocasiona ab sa afició al ordi y al
blat tendres; y si s'atén á que aquesta passió no té més que dotze dies
al any pera satisferse, se compendrá clarament qu'els calumniadors del
Pardal que han dit que aquest devorava cada any una quartera de gra, han
dit una tonteria de tant volúm com ells mateixos."
"L'esperit de fraternitat es molt remarcable entre els pardals. Tingueu
dins d'una gávia paradora un Pardalet de quinze dies, y si ho veu un
altre Pardal, sobre tot si es jove, entrará sens pensarshi pera donar
menjar al petit. Es cosa que ho fan els aucellayres pera apoderarse dels
Pardals, com també respecte dels pinsáns. Ab tot hi ésser molt gran la
desconfiansa del Pardal, es mes gran encara l'esperit de fraternitat."
Heus aquí ara lo que'n diu Brehm: "El Pardal es tingut per molts com un
aucell perjudicial, y, no obstant, el benefici que'ns reporta es molt
superior al dany que'ns causa. Es veritat qu'es molt aymant dels grans
y dels fruyts; més el consúm que fa dels esmentats grans y fruyts,
representa sols una part del benefici causat per la desaparició de molts
y molts insectes. Els camps y les hortes son protegits pels esmentats
aucells y els arbres dels passeigs de les capitals hont els aucells hi
sont, se veuen lliures de les orugues y altres insectes enemichs. Tinch
al Pardal, donchs, com un aucell útil y digne per consegüent del major
respecte."
Diu E. Deyrolle lo següent: "¿Es el Pardal un aucell útil ó perjudicial?
Es aquesta una qüestió moltes vegades tractada: El Pardal té sos
defensors y sos adversaris. Uns y altres tenen rahó, baix el punt de
vista en que col·locan la qüestió: perque considerant la acció del
Pardal en determinats cassos, se dona el fet de ésser en uns un agent
perjudicial y en altres apareix del tot benefactor."
"Al sembrar un camp de blat prop de vostra casa hi acudirá la pardalada
dels encontorns: llavors un tret d'escopeta no matará més que lladres."
"Més, durant la primavera, ni els fruyts son als arbres ni els grans als
camps. ¿Qué portará llavors á sos petits el Pardal? Insectes, sols
insectes. El saltiró abunda y els pardals ne farán un gran consúm. Y
tingueu en compte qu'el Pardal sols menja del esmentat insecte una
petita part. El Pardal es un bon gurmet; menja sols del saltiró el bossí
millor, el ventre ó abdómen, deixant lo demés per insubstancial; aixís
es que necessita un gran nombre d'aquests insectes. En aquesta
temporada el Pardal es, donchs, un benefactor indiscutible. Ara se dirá
que lo que convé sapiguer es si el benefici de la desaparició dels
insectes es tant gran com el perjudici en fruyts y grans. Pera mi el
Pardal es acreedor nostre y de molt."
El Pardal es, donchs, un aucell digne de tot respecte. Tots els conreus
li son acreedors per el benefici positiu que representa la destrucció de
millers de llurs enemichs. L'agricultor pot, en determinats cassos, fer
els possibles pera allunyar als esmentats aucells, més no matarlos; ja
que els mateixos que en aquells moments poden ferli un petit dany, son
els que li proporcionan en moltes altres ocasións la destrucció dels
enemichs de son conreu.
## VIII La casa de camp
Si els conreus tenen els aucells qu'els defensan, á la Casa de camp no
li mancan tampoch sos defensors: son les Aurenetes y la Oliba. Més veyám
primerament quins son els enemichs de la casa del Agricultor.
Coleópters (5 espécies) Butalis cereatella. Alucita dels cereals. La
larva devora el forment, el séguel y l'ordi. Devegades causa molts
danys.
Dermestes lardarius. Devora el llar.
Sithoplilus granarius. Corch del blat. Devora el gra.
Tenebrio molitor. La larva (cuch de la farina) devora la farina.
Tinea granella. Corch del gra. La larva (groguenca) devora els blats.
Lepidópters (1 espécie) Asopia farinalis. Arna de la farina.
Himenópters Formigues. Váries espécies.
Dípters (14 espécies) Calliphora vomitoria. Mosca de la carn;
blau-fosch. Posa sos ous en els talls de carn.
Chrysops caecutiens. Mosca d'ulls daurats. Molesta als ulls del
bestiar.
Aestrus Ovis. Estre del Moltó. (Gris-rogench-negre). La f. posa els ous
en els nassos dels moltóns. La larva viu en la part posterior de les
fosses nassals. Devegades causa la mort al animal.
Gastrofilus equi. La f. posa 700 ous entre el pelatge del cavall, ase ó
mula. La larva irrita la pell; l'animal se llepa, y aixó ocasiona la
entrada de la larva al ventrell hont queda agarrada, produint
ulceracións. Arribada al terme de sa creixensa surt al exterior per la
vía intestinal.
Gastrophilus hoemorroidales. Mosca gris-negre. Molesta al bestiar
cavallar d'igual modo que l'anterior.
Hypoderma bovis. Mosca negre-gris-groch. La f. posa sos ous en la
esquena dels bous, produint tumors en els que hi viu la larva.
Hypoderma equi. Moreno-gris. Atormenta als cavalls, bous, gossos y
homens.
Melophagus ovinus. Blanch-ferruginós. Sobre les ovelles.
Musca domestica. Mosca vulgar.
Stomoxys calcitrans. Mosca grísa semblanta á la vulgar. Propaga el
carbuncle y altres mals. La larva (blanca) se troba en les dejeccións
del bestiar.
Tabanus bovinos. Tábach dels bous. Moreno-negrós. La f. posa de 3 á 400
ous en les herbes dels prats. Xucla la sanch dels bous y cavalls.
Tábach negre. Iguals costúms que l'anterior.
Tábach de tardor. Id. id..
Culex pipiens. Mosquit.
Mamífers Rates y ratolíns. Váries espécies.
Les Aurenetes Aureneta de camp ó de chemeneya y aureneta de vila ó de
finestra. Les Aurenetes d'Europa ó sigan les nostres son la Aureneta de
camp y la de vila ó de ventre blanch. En castellá s'anomenan Golondrina
de chimenea y de ventana. La primera té 18 centímetres de llargária y es
negra per sa esquena ab reflectimens blavenchs y morats y blanca-rogench
per son pit y ventre. Aquesta espécie es la que extén á més distancia
ses emigracións al Africa: Brehm l'ha trobada als 11 graus de distancia
del Equador. Ens arriba en la tercera desena de Mars y s'estableix en
les cases de camp lluny de poblat, y ens deixa en la mateixa desena de
Setembre. La segona espécie té 14 centímetres de llargária y es negra ab
reflectimens blavenchs y morats per sa esquena y blanca per son pit y
ventre. Ens arriba en la primera desena d' Abril procedenta com
l'anterior, del Africa, y se n'hi entorna en la primera d'Octubre.
Viu en les Cases de Camp properes á les poblacións; en les cases
d'aquestes, y en els turons més ó menys espadats; en qual cas fan son
niu en societat.
Quan el Pinsá, l'entussiasta cantor, y l'Estornell, l'aixurit
turista, hivernadors de nostre pais, han marxat ja á sa residencia
estival, el centre d'Europa, á pendre possessió de sos arbres de
primavera é istiu sens temor á les gelades tardanes, aváns que les neus
dels cims de les montanyes s'hagin fos del tot y els arbres s'hagin
vestit, y la Merla, el constant amich de nostres hortes, de nostres
prades baixes y de nostres jardins, s'ha sentit venir á la boca les
notes dolses y alegres qu'el amor ha fet brollar en son cor, y quan el
sol ha traspassat el Cercle equatorial, arriban allavors els graciosos
aucells de vol delicadíssim y de dolsos instints, les Aurenetes, com
missatgers de la primavera; y al ocupar llur niu del any aváns, sembla
qu'ens diguin: alegreuse, cors: obriuse á la esperansa: ja es aquí el
bon temps.
Tothóm sabrá alguna cosa de les Aurenetes. Les Aurenetes son eminentment
emigradores, y sa sona de espargiment es, com havém dit,
considerablement més gran que la de tot altre aucell, exceptuant el
Falsiot ó Magay que les guanya y l'Estornell y la Guatlla que les
igualan, segons Toussenel.
¡Quina perfecció de sentits! ¡quina noblesa d'instints en l'aucell!
Les Aurenetes son les espécies voladores que ho son en grau eminent.
Llurs ales son llargues y punxagudes; llurs cames son curtes y primes;
el coll es també curt y el bech s'obre fins á ran dels ulls. La
Aureneta es un model de lleugeresa y de elegancia, y qui s'ha fixat en
son modo de volar no pot confondrel ni compararlo ab cap més. La gracia,
suavitat y amplitut dels moviments continuats fan del vol de la
Aureneta, un dels més elegants, capritxosos y esbelts de tots. La missió
de la Aureneta es la persecució y captura del insecte alat, y son vol
podría ésser considerat com el d'un insecte y en especial del dípter.
La vista del aucell es finíssima y telescópica; Belon diu que á 100
metres veu una mosca en l'ayre. Aquest sentit es el més desenrotllat,
exceptuant el tacte que, com en tots els aucells, ho es, pot dirse, en
grau admirable. Més no el tacte directe com l'enteném nosaltres, sino
un tacte especial, més espiritual y sutil qu'el nostre.
L'ohido sembla no distingirse del de la major part dels aucells.
La elegancia y lleugeresa de sos moviments y la finura de sos sentits
van acompanyades d'una distinció y noblesa d'instints que en pochs
altres aucells se troba.
La característica de la Aureneta es la docilitat. Cap altre aucell
s'entrega al home ab més desprendiment; cap altre vé á viure á sa
mateixa casa ab menys recel y ab més bona voluntat. Aquesta sumissió al
home, qualitat eminentment femenina, no es més que la resultant d'un
aplech de qualitats morals, dignes y hermoses, demostrades per la
observació, evidentes, may dubtoses. La Aureneta, prescindint dels
mérits contrets com á servidora dels interessos del home, es, per la
excelencia de sos instints, digne del més gran respecte, de la
consideració més enlayrada y de la estimació més merescuda. Toussenel
l'ha presentada com un model d'esposos, y diu que la fidelitat
conjugal se troba més generalisada en elles que en la espécie humana.
Molt rarament se contrauen entre les Aurenetes segones núpcies: moltes
vegades la mort d'un dels esposos precedeix de poch á la mort del
altre. Es en la família, fórmula superior de la vida, que les Aurenetes
poden ésser preses com á model; es comparat ab elles que una gran part
dels homens ha de declararse inferior, per la puresa y solidesa de la
més alta institució.
L'amor maternal arriba en l'aucell de que parlem, al grau més
enlayrat.
Heus aquí lo que'n diu E. Menault: "L'esperit de maternitat se revela
en la Aureneta com en les dones, desde sa primera edat. ¿Quí no ha
admirat aquests graciosos capets obrint ses boquetes á la vora del niu
pera rebre l'insecte que sa mare els hi porta cada minut tenint molt
cuydado en fer una repartició justa pera que no hi hagi gelosia entre la
germanor?"
Boerhaave assegura que un dia vejé á una Aureneta atravessar les flames
pera portar el menjar á sos petits.
La Aureneta ha donat proves de gratitut al home: heus aquí un cas que ho
demostra y qu'el naturalista Dionís de Montfort referix com succeit en
sa casa: "Una parella d'aurenetes feren niu en una paret propera á una
escala. Un dia al pujarla Montfort, la Aureneta femella, en el moment de
sortir de son niu, fou agafada per un gat. A les amenasses del
naturalista, el gat deixá anar al aucell, el qual va ésser colocat per
son salvador en el niu ab sos petits. Desd'aquell dia, cada vegada que
Montfort pujava la escala, la Aureneta se li posava sobre una de ses
espatlles, deixantse acariciar. Aquesta prova d'afecte la extengué á
tots els individuus de la família. Durant quatre anys, la parella
d'Aurenetes vingué á la casa; després la mort ó el cassador la degué
aturar, ja que Montfort no la va veure més."
Heus aquí ara un cas que prova l'esperit de fraternitat y la
inteligencia del bon aucell. Toussenel assegura en sa obra /Le Monde des
Oiseaux, t. II, que Isidor Geoffroy, Saint Hilaire, Roullin, Dupuy y
Dupon de Nemours vejeren en un passeig de Paris que unes quantes
Aurenetes varen treure de la cama d'una altra un lligám vermell que
algú li degué posar com á senyal, y, una vegada conseguit, váren
celebrarho ab gran content y cridória.
Al arribar la Aureneta á la Casa de Camp, lo primer que fa es
inspeccionar son niu del any aváns. Si ha sigut destruit ó malmés, ne
fará un altre en el mateix lloch. Més si el dany sufert es de poca
importancia, el restaurará. Aquest niu estará penjat en l'alt d'una
paret ó sota la cornisa, com el de la Aureneta de ventre blanch, ó sota
el porxo y fins en l'interior mateix de la casa del Agricultor, com el
de la Aureneta de Camp. El construirá de fanch barrejat ab palles pera
darli més solidesa. Les parets en sa part mitja no tindrán més que de 1
á 2 cents. y de 5 á 6 en son punt d'apoyo ab la paret. L'interior
estará omplert ab palles fines, en les que hi posará sos ous.
A l'arribada del aucell, el dípter comensa á veures al entorn de la
casa del Agricultor. La Aureneta ha comensat sa persecució. Desde punta
de dia fins que's pon el sol, ab algúns descansos, son travall
representa la destrucció d'un gran nombre d'enemichs. Florent Prévost,
el distingit preparador del Museu d'História Natural de París (quins
interessants travalls sobre la alimentació dels aucells de Fransa tanta
llum han donat sobre la missió qu'en la Agricultura tenen els esmentats
animals) ha dit que una Aureneta, al acabar sa jornada, té en son
ventrell de 200 á 250 insectes voladors, y qu'es provable que aquest
nombre se renovi algunes vegades cada dia. Afejegishi el sobrepuig que
durant el temps de la cria representa la alimentació dels petits, y
comptant qu'el travall del aucell se realisa durant sis mesos, se podrá
calcular el nombre d'insectes que la Aureneta fa desaparéixer y ensemps
el benefici que reporta á les provisións, cullita, bestiar, horta y
demés riquesa aplegada en la casa del Agricultor.
Més no paran aquí els serveys del bon aucell: Toussenel assegura per
haverho observat, que la Aureneta es el vigilant que dona l'alerta á
les aus de corral y als aucells dels encontorns, quant l'Esparver ó el
Falcó s'acostan. Unes y altres deuen moltes vegades la vida al
fraternal avis de la Aureneta. Més no s'acontenta ab aixó, sinó que
refiada de son vol sostingut y capritxós, s'en vá, junt ab ses
companyes, al encontre del aucell de rampinya, molestantlo ab sos
xisclets y evolucións que l'aucell de rampinya no pot seguir,
marejantlo y fentlo fora de pera allí.
Més... la estiuhada toca á son terme y la Aureneta se prepara pera
deixar la Casa de Camp. Cumplí sa missió: l'insecte alat ja no's veu
voleyar pels encontorns de la casa y els fruyts de la horta acaban
d'ésser cullits.
Un matí, ja les Aurenetes no s'han vist: han marxat envers llur
residencia hivernal, pera tornar sens falta quant torni la primavera, si
es que la mort ó l'aucell de rampinya no les hagi sorpreses ó el
cassador no les hi hagi deturat el pas. Perque la Aureneta, ab tot y sos
inestimables serveys, malgrat la estimació ó el respecte del poble y la
protecció de la lley, no pot encara veure assegurada sa vida contra la
barbária humana.
¡Vergonya pera els traydors cassadors que la deturan en la época de ses
emigracións ó de sos retorns! ¡Vergonya pera els pobles que ho
consentan!
La Oliba Els moderns naturalistes divideixen l'ordre dels aucells de
rampinya en quatre tribus: la dels Corbs, la dels Mussols, la dels
Voltors y la de les Aligues. La primera comprén als aucells encarregats
de la destrucció de grans insectes no voladors, moluschs, petits
rosegadors, y de fer desaparéixer els petits animals morts, en benefici
de la salubritat pública; la segona comprén als aucells encarregats de
fer la guerra als rosegadors, terribles enemichs nocturns de tots els
conreus; la tercera, la forman els aucells quina missió es la eliminació
de grans animals morts, travallant per la puresa del ayre y per
consegüent de la salut pública; finalment, la quarta, la composan els
aucells que tenen á son cárrech la eliminació d'altres aucells, pera
que son nombre no aumenti excessivament.
Els més importants pera la Agricultura son els aucells de la segona
tribu, els Mussols, y dentre ells, els Mussols propiament dits y la
Oliba.
Vegerem, al tractar dels Cereals, al Gamarús que no es més que una de
les espécies dels Mussols, la més coneguda y abundanta, per trobarse tot
l'any entre nosaltres. Indicarem allavors que la Oliba era també un
aucell útil als Cereals, més que devia ésser presentada al parlar de la
Casa de Camp.
#### La Oliba
La Oliba es coneguda per totes les parts de mon. Malgrat sos
indiscutibles beneficis en favor dels interessos del home, es un dels
aucells més perseguits y aborrers. La causa principal d'aquesta
antipatia del home envers d'aquest útil aucell, es la preocupació de
que ell es el missatger de la mort, quan justament al destruir els
rosegadors y els insectes, no fa més que salvar de la destrucció molts y
molts elements de vida. Com que la Oliba viu molt aprop de la casa
(devegades sota sa teulada ó dintre de la soca d'un vell arbre proper y
es allavors que les ombres de la nit arriban quan l'animal comensa son
jornal precedit de sos ahuquets ó veus que no son ni més ni menys que
son cant d'alegría per haver arribat la hora de sos ápats), no es
estrany que la fantasia popular hagi pogut veure arrelada dintre
d'ella, la crehencia de quelcóm misteriós en la vida de la Oliba. Més
avuy no hi ha motiu pera seguir conservant aquesta crehencia, y després
de les esperiencies sobre el travall del aucell, ha d'ésser aquest
considerat com un dels més importants servidors de la Agricultura y
digne, per consegüent, del més gran respecte y estimació.
La Oliba té 36 centímetres de llargária. Es de color blanch y gris, quin
to es més ó menys variat. Segóns Brehm, aquests colors y finura de
plomatge s'acentuan més en les Olibes del Sur de la Europa. La Oliba es
pot ésser l'aucell de rampinya nocturn que té mes llargues y punxagudes
les ales, y aixó explica son vol rápit y sostingut, que tant li facilita
la cassa dels insectes voladors.
Quan la nit vé, l'aucell, que durant el día ha estat amagat en son
domicili havitual dintre el qual la llum del día no hi penetra, va á
cercar son aliment: els insectes voladors, els escarabats y les orugues,
els ratolíns y petites rates. Aquests darrers, que son pot ésser els més
terribles enemichs dels conreus, son els preferits per l'aucell: es
quan no'ls troba, que arreplega lo demés.
En molts punts d'Alemanya, convensuts els agricultors de lo que dihém,
han donat aculliment en les mateixes cases de camp als esmentats
aucells. Al efecte han obert entrada á sota de la teulada y en la
fachada de llurs esmentades cases, donant pas á una espécie de corredor
d'uns 40 centímetres d'alsária per uns 20 centímetres d'amplária,
formant ángul recte y acabant en una cavitat un xich més espayosa.
Bailly diu que la veu de la Oliba se composa tan aviat de sons forts com
els produits per una persona borratxa que dorm ab la boca oberta y que
poden traduirse per xei, xei, xei, y que l'aucell repeteix durant una
hora dalt de la teulada de la casa hont viu ó en les hortes, arbrats,
jardíns y torrenteres, ó be també de crits forts, precipitats, dins del
bosch ó sobre els camps. Aquests crits poden traduirse per els mots
grei, grei, grei.
La Oliba es un actiu volador que s'apropa al home, passantli molt arran
de son cap sens temor. A les nits de lluna, vola totes les hores de la
mateixa y baixa á terra de tant en tant, pera reposar ó apoderarse del
rosegador ó insecte. En les nits de fosca, sols pot cassar durant el
cap-vespre y la matinada.
Se diu que la Oliba fa grans danys en els colomars; més aixó es molt
difícil creureho, al veure la indiferencia ab la que els colóms veuen
que sels hi acosta l'aucell. Naumann assegura que un parell d'ólibes
se vingueren á establir dintre un colomar. Al arribar la nit sortían les
ólibes per fer sa cassa. De dia se podía veure les aus de rampinya
dormint mentres els colóms anavan y venían. Aquest fet prova de sobres
que la Oliba no fa cap dany als colóms.
La Oliba porta á son domicili totes les preses que li es dable trobar.
Aquestes provisións li son útils pera les nits de fosca ó de mal temps,
en les que l'aucell no pot cassar. Naumann parla d'una Oliba captiva,
á la que se li davan 15 rates cada nit.
Diu Lenz: "En tots indrets deuria procurarse atraurers' á les ólibes.
En la meva casa, y en ses quatre fatxades, he practicat una obertura que
dona pas als esmentats aucells, els que troban al interior de la casa,
lloch á propósit á modo d'uns caixóns, en els que hi viuen."
"Els terrassáns de Holstein (Prusia), diu el Doctor W. Claudius, se
guardan molt bé d'inquietar á les ólibes que viuen sota les teulades de
llurs cases, conseguint aixís veures lliures dels atachs dels
rosegadors."
El B. D'Hamonville diu que en ses cases de camp hi té construits
estatges pera les ólibes que en elles hi viuen desde molts anys,
conseguint qu'els conreus propers se vegin á salvo dels atachs dels
rosegadors, encara que hi hagin en la encontrada fortes invasións dels
mateixos. El dit naturalista afegeix que la Oliba es, per ell, un dels
aucells més útils á la Agricultura y digne del més gran respecte.
Fi