del mateix. Bé pot dírse que en l'aucell, que es l'animal que
desenrotlla més forsa á proporció de son pes, la matéria arriba als
termes de la espiritualitat, si aixís se'ns permet dirho. L'aucell es
l'animal que té la respiració més activa y ab ella la circulació més
rápida y la sanch més calenta. En váries parts del cos y del cap del
aucell existeixen cavitats plenes d'ayre en comunicació ab els pulmons,
els quals son extensos, arribant á la regió abdominal, que no está
separada del tórax ó regió del pit, com succeeix en els mamífers. Les
cavitats grans son anomenades sachs (en nombre generalment de 9) y les
petites, célules ó celdetes. En els aucells més voladors, els ossos que
forman la post del pit, com aixís també els que forman les extremitats
superiors ó ales son neumátichs, es dir plens de ayre. Les plomes en
llur basa ó canó contenen una quantitat no petita d'ayre calent que
ajuda al anterior. Degut donchs al alleugerament produit per aquesta
atmósfera interior del aucell, aquest veu disminuhida sa densitat, es
dir el pes del volúm que representa es menor, y la diferencia d'aquest
ab el pes del volúm d'ayre equivalent es més petita, y ab menys forsa
impulsora, l'aucell s'enlayrará més; volará ab menys gasto d'energia.
Ara bé: aquesta disposició general del aucell, es especialment marcada
en la Alosa. Les cavitats aérees son més grans: hi ha major espay pera
l'ayre calent, major quantitat d'aquest, major alleugerament.
L'activitat de la respiració y calorificació es també més gran que en
la major part dels demés aucells; hi ha més alta temperatura, y ab
aquesta menor densitat, es dir més lleugeresa. Aixó explica el perqué la
Alosa pot mantenirse volant per espay d'una hora sense reposar. ¿Será
qu'el pes del aucell ha quedat reduit de tal modo que sigua poch més
gran qu'el del volúm d'ayre equivalent, y que per consegüent l'aucell
sols ab un leuger bategar d'ales se sostingua en l'atmósfera? Podrá
ésser. Algúns arriban á creure (ho considerém molt aventurat) que en
determinats moments de son vol, el pes de certs aucells queda anulat per
complert y aquets se sostenen al estil d'un globo aerostátich.
La Alosa, que travalla al camp cubert ó no de vegetació, li fou dat el
color terrós pera que no servís de blanch á l'aucell de rampinya,
cobdiciós de ses carns. La finor de les mateixes --nova analogia ab els
Aucells corredors-- es lo que causa la ruina d'aquesta rassa tan útil,
víctima, ademés que dels aucells de rampinya, del home gastronom.
La Alosa --com anavam dihent-- té sa defensa ademés de sa coloració,
ab son vol poderós. "Mireula, diu Naumann: al ovirar l'aucell de
rampinya, si no ha tingut temps aváns qu'ell la vegi d'ajeures sobre
el terrer, ab un esfors desesperat se remonta pels ayres." La Alosa,
quasi bé pot dirse, que no tem á cap aucell de rampinya, sols á un
d'ells: el Falcó de mostatxo negre. Als demés prompte els deixa enrera
en sa marxa ascendent vers els núvols; més el Falcó, ab son poderós vol,
la posa en apur. Més no endevades la Alosa té el privilegi de la
ascensió vertical. El Rapás puja; més l'Alosa puja més, sempre sobre
'l cap de son mortal enemich, que á la fi, cansat, vejent inútil sa
persecució, desisteix de son empenyo y va á cercar á un altre indret una
víctima més fácil.
El cant de la Alosa, deyam més avans, es un himne, un cant
d'entussiasme, de glória al astre del dia, al espay ilimitat. La
poderosa alenada de la vida, se reflexa en aquell seguit de notes
vibrants, rápides, esclat de goig, expressió de triomf y de poder. Els
trillos segueixen á les carreres; ja es una nota plena, filada, dolsa en
mitx de sa energia. El cant de la Alosa en son element natural, no en el
migrat espay d'una gávia --pobre presó que al ardit volador l'home
ofereix-- es plé d'alegría, anavam á dir de sublimitat. Aquest cant,
fa infiltrar l'alegría al cor; l'entussiasma y el conmou. L'humil
obrer de la terra ens parla de la grandesa del espay y de la llivertat y
ens enlayra á les regións invisibles, més grans, més explendoroses.
Escolteu lo que diu Toussenel sobre aquest cant: "no té rival en
amplitud, en energia, en volubilitat y en expressió de alegria." Y
segueix dient que la Alosa es un dels més hermosos dons del Creador. La
poesia del camp té un intérpret en l'aucell. Quan la terra reb les
primeres emanacións lluminoses del astre que va acostantse, l'aucell
está ja en vetlla; al poch, comensa á ensajar son cant, y al arribar
sobre la Terra els primers raigs del astre, l'aucell ja en les regións
enlayrades de l'atmósfera, canta á plens pulmóns un himne de glória y
d'alegria. Y continua dient: "La Alosa porta el mantell gris, l'humil
vestit del travall del camp, el més noble, el més útil, el menys
retribuit, el més ingrat de tots. El color de son vestit es el de la
terra: quan el temps es boirós ó molt núvol, es dificil veure l'aucell
á deu passes. Deu la vestida d'aquesta roba igualment que á la llebra,
pera sustréurela á les mirades de sos innombrables enemichs. La Alosa
que cau en tots els paranys, que proveeix á la rapacitat del home y á la
del aucell de rampinya es la imatge fidel del travallador, quin travall
se troba en el cas de proveir al ventre insaciable del Fisch y de la
Usura."
Diu el B. D'Hamonville: "La Alosa es un aucell alegre, de natural bó y
travallador; neteja nostres camps d'un gran nombre d'insectes y de
llevors de herbotes. Paga ab excés la protecció que se li dispensa."
Diu H. de la Blanchère: "Les Aloses, se diu, menjan gran nombre de grans
de blat; més no's té en compte el gran nombre de llevors d'herbes y
d'insectes que destrueixen."
Diu André Teuriet: "Els cassadors de la Alosa la acusan de ésser un
aucell granívor, més aixó es sols una escusa pera menjársela sens
escrúpols. Si aviat no si posa remey, desapareixerá del tot la espécie y
nostres camps no tindrán l'alegre cantor que recrea els ohidos del
terrassá. Els petits naixen en pochs dies y als pochs també surten del
niu, y mentres saltironejan per entre les tijes dels blats, la mare
voleya per sobre de les mateixes y els hi dona orugues, petits
escarabats y llagostetes. El regim insectivor es esclusiu fins á la edat
adulta; allavors es granivor."
Diu E. Trouessart: "La Alosa s'alimenta de petits insectes, de
llagostes, papallones, larves y fins d'aranyes. Al hivern y á la
primavera, hi afegeix grans de sorra que ajudan á sa digestió, com ho
fan els Aucells corredors. La Alosa té nombrosos enemichs: rosegadors,
reptils, aucells de rampinya y mamífers carnivors. Més de tots, es
l'home el més terrible á causa de la cassa que fa á aquest aucell, qual
carn es mol estimada."
Aquesta es la Alosa. Son travall en favor del camp es la destrucció de
gran nombre dels enemichs dels cereals.
Quan vé la tardor, y l'Agricultor llaura son camp pera la sembra, la
arada posa en descubert els insectes amagats, ous, crissálides y larves,
entre els quals se troban les del temible escarabat, melolontha vulgaris
(saltiró), que devoran les arrels. Aquest fet l'han presenciat y el
regoneixen els agricultors; més, en cambi, generalment se dona major
importancia al consúm que durant l'istiu fa del gra. De modo que no's
vol declarar á la Alosa aucell benefactor pera els conreus de cereals; y
no obstant, l'aucell, en la mateixa ocasió qu'els camps están granats,
necessita cassar un gran nombre d'insectes pera alimentar á sos petits
--que solen ésser de 5 á 6--.
La Alosa, es veritat, podrá causarnos en els pochs dies en qu'el blat,
ordi, etc., son madurs, un perjudici d'algúns millers de grans; més
tingueu per segur que l'insecte qu'ella destrueix no's conformaria ab
cinquanta vegades més.
No destruíu la Alosa. Per un perjudici de un hu, vos beneficiará per
100. No destruíu cap de sos nius: masses enemichs que tenen ab les
rates, taups y altres mamífers. Si no fos la fecunditat de la espécie
(de 10 á 12 petits per any) hauria ja desaparegut.
A aquests enemichs, deu afegirshi com hem dit aváns, l'home, amich de
menjársela. Son á milións les aloses que anyalment se consumen en
Europa. Aquesta golafreria porta un perjudici de quantia, per el gran
nombre d'enemichs dels cereals que deixan de ser destruits; més es
difícil convéncer al home pres de la gola. La Alosa continuará essent
destruhida pera passar del camp á la taula, y l'insecte estará d'
enhorabona. Més la matansa tindrá sa fi per faltar la víctima.
Planyemnos de la persecució que en nostre país se exerceix contra el
simpátich animalet. Segóns se diu, á Catalunya en tot temps se'n cassa,
y en tot temps els aficionats saben que'n podrán menjar. El camp es
obert, y accessible com es á tota mena de perseguidors, no son el
propietari ó el conreador per sí sols, els que poden del tot respondre
del respecte al aucell. La lley hauria de protegirlo y els agents de la
Autoritat haurian de ferla cumplir. Més no hi pensém en tal cosa, quan
en altres paíssos en qu'el respecte al aucell es mès gran, tal cosa no
succeeix, quan en aquests la destrucció de la Alosa es un fet declarat
pels respectius ornitólechs.
La Alosa ha de esperar pera viure en pau --si es que no s'ha extingit
ja la espécie-- qu'el home hagi arribat á un grau més enlayrat, á
aquella época en qu'el mon dels aucells será reconegut com el superior,
en que's coneixerán tots llurs serveys, se gaudirá de llur cant y se
sabrá associarlos á la vida humana; en que serán tinguts y estimats com
els més preuats servidors de la Agricultura --interés vital de les
nacións, font inagotable de riquesa no subjecte al vaivé de les passións
humanes-- y no com regalo d'uns quants paladars aviciats.
#### La Puput
La Puput --anomenada també la Butbut; en castellá, la Abubilla, y en
francés, la Huppe-- es la Upupa Epops dels naturalistes.
La Puput es la única espécie de son género coneguda á Europa, Asia y
Africa. La conformació de sos peus la fa classificar entre l'ordre dels
Aucells de branca, formant part del sub-ordre de la Deodactilia, es dir
el que se distingeix per tenir tres dits en avant y un endarrera. Més
per ses costúms de caminar casi sempre per sobre terra, la Puput té
alguna semblansa ab els aucells corredors.
No obstant no pot confondres ab ells, perqué la Puput pot posarse sobre
les branques ab molta facilitat. Més abundant en els paissos del Sud
d'Europa durant l'istiu, se troba no obstant en els paissos del Nort,
com Suécia. Al hivern se troba sols al Sur d'Espanya en petit nombre,
estant la major part al Nort del Africa.
La Puput, com se sap, es un aucell de la grandária de una Tortra de un
color ros-rosat, que recorda al de les gallines rosses; ses ales son
marcades de negre y blanch. En el seu cap hi té un monyo que abaixa y
alsa á voluntat, constituit per dos rengles de plomes. Son bech es de
uns 53 milímetres de llargária, lleugerament arquejat, de forma
triangular y molt punxagut. Brehm diu que ab ajuda d' aquest bech,
l'aucell sap trobar l'insecte amagat dins la terra, ab la mateixa
facilitat qu'el Picot l'endevina dintre la soca del arbre.
La Puput es molt aficionada á les larves y ous del dípter, que moltes
vegades se troban en els femers, escombraries ó matéries orgániques. Se
sap aquest fet, y se sap que l'aucell no es molt cuydadós de son
plomatge, cosa per altra part casi bé impossible, atés el servey que
desempenya. Es molt útil, donchs, perqué molts y molts dípters (mosques
y mosquits), deixan de venir á la vida.
La Puput es un aucell débil: son llarch bech es sols un instrument de
travall, unes pinses pera agafar l'insecte amagat, com hem dit. Ses
ales son poch apropòsit pera el vol sostingut; la seva defensa no pot
consistir donchs en la fugida com la Alosa: la vigiláncia es lo que li
toca. Y aixís la veureu estar sempre ab la por al cos. Al menor soroll,
al ovirar un aucell de rampinya qualsevulla que siga ó un gos, s'ajeu á
terra entr'els sembrats fins que ha passat el perill ó ha comprés que
sa por era infundada.
La Puput per lo mateix que se sent débil, procura sempre que pot viure á
prop de la casa del agricultor; allí sap que está més á salvament de la
au de rampinya y que també trobará allí modo de alimentarse. En efecte:
el niu ó casa de la Puput se troba moltes vegades á sota de les teules
de la mateixa Casa de Camp ó prop d'ella, en algún tros de paret ó á
terra dels sembrats més propers.
Escolteu lo que diu Toussenel sobre la Puput: "Es l'aucell més poruch,
més poltró de sobre la terra. La presencia d'un gos, d'un gat ó d'una
garsa l'esporugueix, y procura ferse invisible jayentse sobre terra
fins que ha desaparegut l'animal causa de son temor. Aixís es que
l'aucell viu solitari y procura cercar un lloch ben amagat pera viurhi:
tal es l'interior d'una soca d'arbre ó el d'una paret, á vegades el
sot ó coveta d'una roca. Quan s'ha convensut de que l'home la vol
respectar, arriba á fer son niu á prop de sa casa."
La Puput devora tota classe d'insectes que están sobre terra ó
s'amagan á una fondária d'uns quants centímetres, en una escletxa,
sot, etc.. Ab el seu llarch y encorvat bech li es fácil atraparlos.
La Puput es utilíssima pera els camps, prats y sembrats; com á defensora
dels cereals es importantíssima. Arriba durant el mes de Mars, y comensa
son travall d'eliminació dels insectes que dintre terra se troban:
Coleópters y ses larves, les dels Lepidópters, crissálides dels
mateixos, larves de mosques, tot li agrada. Fa un consúm molt gran de
les larves, dels escarabats anomenats pels naturalistes Melolontha
vulgaris (saltiró), Pollyphylla fullo, Zabrus gibbus y altres, que tant
perjudican á les arrels dels cereals.
Respecteu donchs á la Puput. Es l'enemich especial de la larva que
rosega les arrels, com el Picot es l'enemich del insecte que devora el
tronch y el Cucut de la oruga peluda que devora el fullám del bosch.
Quan la veuréu tranzitar per sobr'els sembrats, penseu qu'está cercant
á vostres enemichs pera devorarlos. Cap gra de vostres cullites es
sacrificat per l'aucell.
### II Els obrers nocturns
El Xiboch, la Oliba y el Gamarús
El darrer resplandor del sol ponent ha brillat sobr'els camps, y ja les
vesllúms del capvespre, missatgeres de les ombres, van poc á poc
envolcallantlos. Es el moment en qu'els enemichs dels cereals, sortint
de llurs amagatalls, van á atacar als mateixos. Més... espereu. En
aquells mateixos instants, apareixeren sobr'els camps vostres amichs,
qu'els atacarán decidits, fentne llur aliment y preservant á la planta
y ab ella vostra propietat. El Xiboch atacará als insectes voladors, y
els demés, la Oliba y el Gamarús, cuydarán d' exterminar als enemichs
terrestres. Aném á veurho.
#### El Xiboch
El Xiboch, que s'anomena també el Siboch y l'Enganya-pastors, es el
Caprimulgus europeus dels naturalistes. En castellá se l'anomena el
Chotacabras y el Papavientos, y en francés, l'Engoulevent. El senyor
Vayreda anota la existencia á Catalunya del Xiboch de collar vermell
(Caprimulgus rubicolis). Aquesta espécie sembla es abundant á Andalusia.
Els insectes alats nocturns --y en especial els del cap-vespre y de la
matinada-- tenen en el Xiboch l'enemich qu'els destrueix de ferm. El
Xiboch es un aucell de la grandária d'una Merla, ab el vestit de la
Becada. Sos ulls grossos y sa boca extraordinariament gran junt ab son
vol incansable y silenciós, indican el travall qu'el Xiboch realisa.
Volant, arreplega dins de sa gran boca, oberta sempre, l'insecte,
papallona, dípter, himenópter, exceptuant els proveits d'agulló com
l'abella, vespa y altres. Al cap-vespre, á la vesllum, quan la fosca de
la nit no está encara estesa, el Xiboch veu perfectament l'insecte, y
son travall es profitós. Més no sempre el nombre d'insectes es gran:
allavors no'n té prou ab les hores del cap-vespre y ha de perllongar
son jornal. Llavors els ulls del aucell no bastarian á veure l'insecte,
y per aixó es que sa gran boca, oberta sempre, ajudada d' uns quants
pels que en sa basa hi té, li facilita la cassa del insecte volador.
El Xiboch es un aucell esclusivament insectívor igual que la Aureneta.
Si en mitx del istiu sobrevenen uns quants dies seguits de pluja (algúns
recordarán el Juliol de 1883), els insectes voladors restan amagats en
llurs caus; llavors cap aliment pera el Xiboch, com tampoch pera la
Aureneta. Aquest pateix fam y arriba á morirne, segóns ho testimonia
Toussenel. El Xiboch del qu'ens ocupém ara, passa sos travalls; més si
la Aureneta, emblema de les virtuts femenines, resignada en son niu,
mort en les angoixes de la fam, el Xiboch, plé d'astúcia com tot aucell
nocturn, va al encontre del pastor ó del guarda-bosch, y fingintse mitx
mort, y trobantse en veritat molt apurat per la fam, se posa á mercé
dels esmentats com demanantloshi ampar, y aquests, sentint compassió de
sa situació, donan al aucell la alimentació apropiada. Després, quan
l'animal se troba ab forces ó ha passat el mal temps, desapareix
totduna. El nom d'Enganya-pastors que l'aucell té, pot molt bé
regonéixer son origen en aquest fet, conegut sens dubte desde la
aparició del aucell.
El Xiboch, com hem dit més aváns, es aucell de temporada. Quan vé la
primavera, es dir: quan se presenta l'insecte volador, arriba el Xiboch
de les terres més al Sur y s'entorna á darrers d'istiu, igual que la
Aureneta.
Agricultors: Respecteu al Xiboch, que es una garantia pera vostres
conreus de cereals. Al acabar vostre jornal; quan post el sol, les
primeres vesllúms del cap-vespre s'extenen misteriosament sobre el
camp, veuréu passar el Xiboch: respecteulo. Ell es el protector de
vostres espigues que han de pagar vostres afanys: respecteulo y
estimeulo com un dels més preuats eliminadors del insecte alat que ha
sortit de son amagatall per anar á posar sos ous sobre el gra ó la tija
de la planta. Respecteulo y estimeulo. Que cap dels que dependeixen de
vosaltres matin á cap d'aquests utilíssims aucells, indiscutiblement
benefactors. No tingueu por que son nombre sigui excessiu, perqué cap
gra de vostra cullita ha de ésser sacrificat per l'aucell.
#### La Oliba
La Oliba --en castellá la Lechuza y en francés l'Effraie-- es el
Strix flammea dels naturalistes.
La Oliba deu ésser presentada com un dels servidors dels interessos
agrícols soplujats en la Casa de Camp. Més endevant donchs, quan parlém
de la Casa del Agricultor, farém la história de la Oliba, una de les
víctimes de la preocupació humana. Més com l'aucell obrer nocturn del
exterior de la casa, no acontentantse ab aquest reduhit cercle
d'operacións, fa excursions als camps de cereals més propers de la
casa, devém parlarne aquí com un de sos defensors.
Nostra Oliba, donchs, no trobant prous mosquits, escarabats, grills y
ratolins, se'n va al conreu del cereal, y allí devora els insectes á
sobre terra ó els voladors y els petits rosegadors. La Oliba es donchs
útil, y mereix la confiansa y el decidit respecte del agricultor.
#### El Gamarús
El Gamarús --anomenat també Xibeca y Cabeca-- es el Syrnium aluco dels
naturalistes. En castellá s'anomena el Alucón y el Mochuelo de los
bosques y en francés, le Chat-huan y la Hulotte. El Gamarús es un aucell
de rampinya nocturn de 41 centímetres de llargária, de color bru ab
taques fosques per sobre y més clares per davant.
Encara qu'el Gamarús haviti ab preferencia el bosch hont té sa casa
dintre la soca d'un vell arbre, no's queda reclós al mateix. Quan la
nit regna ja sobre els camps de cereals, s'arriba á ells: va á trobar
en els rosegadors son plat escullit.
Mentres l'agricultor dorm, el Gamarús devora á sos enemichs més
temibles, els que d' altra manera impunement farian gran destrossa en
la cullita.
Més pot ser diréu: ¿cóm es possible estar convensut de que el Gamarús es
qui devora als rosegadors?
Escoltéu. El Gamarús, com tots els aucells de rampinya, s'engoleix la
presa ab sos ossos y pell. Al cap de poch, y en forma de pilota perboca
els ossos y la pell dels animals devorats. Donchs bé: algúns ornitólechs
han examinat aquestes rejeccións; y altres, obrint el ventrell de
gamarussos morts, han pogut veure que en sos ápats l'aucell consumeix
més que tot, el rosegador. Altum examinant 210 pilotes vomitades, trobá:
1 armir, 48 rates, 296 campanyols, 1 esquirol, 33 mussaranyes, 48 taups,
18 aucellets y 48 insectes, ademés d'un gran nombre de saltirons
(escarabats). Se veu, donchs, qu'el aliment preferit pel aucell es la
rata y el campanyol y que si menja l'aucellet y la mussaranya (petit
mamífer insectivor) será sens dupte á falta dels primers.
El Gamarús mereix, donchs, la confiansa absoluta del Agricultor, y á ell
deu la part de la cullita que ha salvat de les dents dels rosegadors que
ha devorat y que pujan á alguns centenars ó millers durant l'any. A ell
deu també la eliminació de un sens nombre d'insectes, escarabats y
papallones. Diu Trouessard: "El Gamarús, més que tot altre aucell
nocturn, deu ésser respectat, ja que les experiencies demostran que es
el rosegador casi son únich aliment, devorant també gran nombre
d'insectes y fins les serps."
El Gamarús es el defensor del camp contra els rosegadors. Respecteulo.
## IV La vinya
Desde llarch temps la Vinya ha sigut un dels conreus de nostra terra. Sa
assoleyada costa ab ses vessants mirant al mar, y certes valls de la
regió mitja, han produit y produeixen anomenats vins de esquisit
paladar.
No hi ha molts anys en qu'el vi se cotisaba á preus que may s'havian
vist; tot el que se cullia era venut. Allavors vingué d'un cantó la
fabricació de vins que del cep res ne tenían; d'altra part, l'aument
del conreu de la vinya. De la costa y terres arreserades de la regió
mitja, son veritable terrer, s'extengué á tots els indrets d'aquesta
darrera regió, y fins aná á invadir les encontrades de la regió del
bosch á alsáries de 5 y 600 metres! El cereal, la lleguminosa, l'arbre
secular y els pastos, vejérense proscrits, y pot ser se consolaren
pensant que podrian, á no tardar molts anys, tornar á ocupar els llochs
dels que injustament sels havia tret.
Poch després unes quantes malures apareixeren, y la vinya se vejé
atacada de mort. En pochs anys ha desaparegut una gran part dels conreus
del cep, y, avuy en dia, sols els terrers apropiats al mateix son els
que ofereixen ab el cep americá son rich producte. Més la vinya sobre un
terrer empobrit no podrá prosperar, y la vitalitat del nou cep s'ha de
veure acabada á no tardar, si un conreu ben dirigit del mateix no sigui
el que se fassi. El travall de la terra, l'adob, l'ausili d'un
suficient nombre d'aucells y una regularitat de plujes, que no pot
venir sens un aument de boscos en Espanya y fins en els altres paissos
d'Europa, son els elements necessaris pera una llarga vida del cep.
En quan als dos primers elements, més ó menys l'agricultor pot
obtenirlos; en quan als dos darrers, es impotent pera conseguirlos. Sols
li toca esperar. Quan s'hagin repoblat les boscúries, fa cinquanta anys
desaparegudes, les inundacións no hi serán, y l'ayre sech enemich de la
pluja, no's passejará per moltes encontrades de la Península Ibérica.
Ab la boscúria y una sábia lley de cassa, rigorosament feta cumplir, hi
haurá aucells. Més... pel dia aquest, encara han de passar algúns anys,
y pot ser á la agricultura li tocará encara passar una llarga temporada
de penes y travalls.
Sense aucells --els aucells que visitan la Vinya cercant son aliment--
¡quantes y quantes espécies d'insectes y de moluschs no se propagarán
lliurement! Y si bé es veritat que respecte als segóns pot l'home
eliminarlos quan no son molt abundants, respecte als insectes casi res
pot fer, perque llurs petites dimensions y llur gran nombre fan la
persecució molt dificultosa y económicament, impossible. L'aucell es
sols qui pot fer la guerra als insectes: l'ou amagat en la escorxa ó
esquerda del terrer, el papalló ó la mosca volant, l'escarabat á terra
ó el pugó sobre les fulles y la oruga sobre els rahíms ó sarments, son
trobats y destruits. Més aváns de presentarvos els aucells amichs de
vostres vinyes, convé que sapigueu les espécies enemigues. Heules aquí:
Coleópters (11 espécies) Altica Ampelophaga. Pussa de la Vinya. 5
generacións per any; forada les fulles.
Cetonia hirtella. Destrueix les flors.
Eumolphus vitis. Las larves devoran les arrels; l'insecte les fulles y
els rahíms.
Euchlora vitis. Ataca les fulles y sarments.
Otiorhynchus sulcatus. Nocturn; id. id..
Opatrum sabulosum. La larva devora els borróns dels empels.
Peritelus griseus. Nocturn; ataca els borróns.
Rhizotrogus marginipes. Nocturn; ataca les fulles y els borróns.
Rynchites Betuleti. Les larves devoran les fulles.
Vesperus Punctatus. La larva devora les arrels de les vinyes americanes.
Vesperus Xatarti. Posa de 3 á 500 ous en la escorxa. Les larves devoran
les arrels.
Ortópters (4 espécies) Acridium migratorium. Llagosta. Devora lo vert.
Ephippiger vitium. Devora les fulles, sarments y rahíms.