Els aucells més útils á la agricultura de Catalunya
Emili Tarré
1902
`Aquest text ha estat digitalitzat i processat per l'Institut d'Estudis
Catalans, com a part del projecte Corpus Textual Informatitzat
de la Llengua Catalana.`
## Prólech
De quaranta anys ensá, la Agricultura de nostra terra, com aixís també
la de les altres regións d'Espanya y la d'algúns paíssos d'Europa, se
veu agobiada pel excessiu y creixent nombre d'insectes devoradors dels
vegetals y llurs productes. Aixó succeeix desde que se nota una gran
escassedat d'aucells.
El fet de la desaparició dels aucells ab la vida próspera dels insectes
enemichs de les plantes, va portar al estudi dels primers, que anava
realisantse al compás de les altres branques de la Zoología, una empenta
forta, y els estudis se feren minuciosos en investigacions
multiplicades, totes encaminades á esbrinar y posar en evidencia la
relació qu' els aucells tenen ab la Agricultura.
Altum, Audubon, H. de la Blanchère, Brehm, B. D'Hamonville, Florent
Prévost, Jerbe, Hintz, Lenz, Naumann, Lescuyer, Toussenel, Spallanzani,
Wilson y altres s'han dedicat ab veritable entussiasme al estudi dels
aucells; la major part, al de llurs costúms y alimentació. Avuy es
evident que l'aucell es pera la Agricultura de tota necessitat y que la
falta dels mateixos ha permés l'aument dels insectes destruhidors dels
vegetals; y que per consegüent la falta d'aucells es la causa de que
les cullites resultin delmades ó de que no arribin á terme.
No totes les espécies son de la mateixa importancia pera la Agricultura;
no totes dispensan llurs beneficis d'una manera completament
desinteressada; més cap arriba á exigir una recompensa que no se la
tingui ben merescuda; cap d'ells fa al home més dany qu'el benefici
que li reporta. Molts d'ells travallan sens demanarli al agricultor cap
sacrifici; molts d'altres, tan sols un infim tant per cent, sempre
cinquanta vegades inferior al que exigirian els enemichs dels conreus
que l'aucell destrueix.
Nostre obgecte es avuy presentar als agricultors, els més importants
servidors seus, es dir els aucells més útils á la Agricultura de nostra
terra.
Més aváns, dihém quelcóm sobre els aucells en general.
Els aucells se divideixen en 8 ordres: Aucells nadadors (Oca); Aucells
xancuts (Cigonya); Aucells corredors (Perdiu); Aucells caminadors
(Colom); Aucells de branca (Rossinyol); Aucells enrinxadors (Picot);
Aucells de rampinya (Aliga); Aucells de peu prehensor (Lloro).
Els aucells nadadors tenen sobre la Agricultura poca influencia. Son
eliminadors del peix que ó bé neda á la superficie ó se troba sobre les
roques ó platjes deixat per les marors. Es pera la salubritat en
general, qu'els aucells nadadors travallan, eliminant organismes en
descomposició que alterarian la puresa del aire.
Els aucells xancuts tenen igualment importancia pera la salubritat de la
atmósfera, ab la eliminació dels focos de descomposició dels detritus
vegetals y animals que se troban en les rieres, gorchs y terres
enllotades; no limitantse á la eliminació dels cossos morts, de reptils,
batracis (granotes, etc.), sino qu'els devoran també ab vida, evitant
l'excés en la multiplicació d'aquets.
Els aucells corredors, operan en els terrers ó planures ermes ó en les
prades, cercant escarabats, llagostes, orugues, cargols, cargoles y
llimachs, ademés de llevors vegetals.
Els aucells caminadors, travallan sobre la prada y el bosch,
alimentantse de llevors y de fruyts silvestres.
Els aucells de branca viuen en el bosch, la prada, els camps de cereals,
les vinyes, les hortes, y en els olivers, garrofers, ametllers y cases
de camp; arreu hi troban la vida y serveixen els interessos del
agricultor, ab la destrucció dels escarabats, llagostes, papallones,
orugues, cuques, mosques, mosquits, pugóns y altres insectes, y cargols,
cargoles y llimachs. Son, junt ab els aucells del següent ordre ó dels
enrinxadors, els imprescindibles obrers dels conreus, quina falta es una
de les causes de la aflictiva situació de la producció agrícola en
nostra terra y en Europa en general.
Els Enrinxadors ó aucells que pujan y baixan per les soques y branques,
agarrats ab llurs peus, proveits d'ungles robustes y encorvades y dits
plans llarchs y robustos també, son els indiscutibles defensors del
arbre secular, dintre el que hi viuen y moren, del que no se separan
may, lliurantlo dels insectes que devoran ó destrueixen son tronch ó son
fullám. Son com hem dit, ab els del ordre anterior, aucells
imprescindibles pera la regularitat y seguretat de les cullites.
Els aucells de rampinya tenen influencia: una part d'ells sobre els
aucells en general, limitant llur nombre; l'altra part son eliminadors
dels cossos morts, travallant pera la salubritat pública, y la restant
part, cassa de nits l'enemich terrible dels conreus (el Rosegador.)
El darrer ordre ó dels prehensors, el forman aucells habitants del Asia,
Africa, Amériques y Occeania. Llur missió es la eliminació del excessiu
nombre de llevors y fruyts, quin desenrotllo cap bé faria als vegetals
grossos.
De les 10.000 espécies d'aucells que en número rodó existeixen, n'hi
ha á Europa unes 500 y d'elles son conegudes á Catalunya 386
classificades com segueix:
79 nadadores; 56 xancudes; 23 corredores; 4 caminadores; 165 de branca;
12 enrinchadores; 47 de rampinya.
## I El bosch
Els boscos en un territori, son els moderadors de la temperatura, del
ímpetu de les corrents pluvials, del estat higrométrich del ayre: agents
poderosos, donchs, d'equilibri que tan necessita la Agricultura. Prou
s'es fet evident el paper que en la armonia de la naturalesa
desempenyan els boscos, desde que la destrucció de grans extensións dels
mateixos, ha sigut seguida á molts Reyalmes d'Europa --Espanya un
d'ells-- per la abundor de aygats, pedregades, aixuts persistents ó
cambis de temperatura, ara molt baixa, ara molt alta.
Si els boscos han viscut y prosperat, y viuen encara y prosperan sens la
intervenció del home --certes regions de les Amériques, Occeania y
Africa en son testimoni--, no ho poden fer sense certes espécies
d'aucells encarregades de defensarlos de la acció dels insectes
vegetalíbors.
Els arbres sotmesos á la acció dels insectes esmentats, veuen limitat
son desenrotllo en nombre y en grandária, resultantne un efecte
convenient pera llur vida sana y próspera. Més, se comprén que si la
benefactora acció dels mateixos, no hagués sigut contrarrestada per la
dels aucells insectívors, creixent aquells excessivament, al poch
acabarian ab la vida dels arbres.
Els insectes enemichs de nostres boscos son nombrosissims: més de un
centenar d'espécies. Heus aquí d'entre elles, les 56 més dignes de
tenirse en compte.
Coleópters (34 espécies) Agelastica alni. Devora el fullatge dels verns.
Agrilus viridis. Ataca el tronch de la alzina y del faigs.
Antaxia morio. Devora la soca dels pins malalts i romputs.
Antaxia manca. Devora la soca del olm.
Astynomus aedilis. Devora les soques dels pins y altres arbres.
Attelabus curculionides. Devora el fullatge dels verns.
Balaninus glandium. Corch dels agláns.
Bostrichus chalcographus. Devora la soca dels pins y altres arbres.
Bostrichus typographus. Id. id..
Cantharis vesicatoria. Devora el fullatge de les freixes.
Cerambyx heros. La larva devora les velles alzines.
Es l'enemich que dona el cop de grácia als arbres malalts.
Chrysobothris solieri. Devora les soques dels pins.
Chrysobothris affinis. La larva ataca el tronch de les alzines.
Coraebus bifasciatus. Devora branques alzina.
Dorcus parallelipipedus. Ataca les parts més toves del tronch y arrels
de varis arbres.
Galeruca calmariensis. La larva devora el fullatge del olm.
Hylantes ater. Devora arbres rehinosos y vivers.
Hylobius abietis. Sobre els pins.
Hylurgus piniperda. Devora els tronchs dels pins malaltissos.
Hylurgus minor. Id. id..
Lamiatextor. Devora branques dels sauchs.
Lina populi. Devora brots de les albes.
Lina tremuloe. Devora fullatge íd. íd..
Lucanus cervus. Ataca les soques de varis arbres.
Melanophila tarda. Se troba damunt els pins malalts i morts.
Orchestes fagi. Devora el fullatge dels faigs.
Orchestes alni. Devora el fullatge dels verns.
Pissodes natatus. Devora les soques dels pins.
Pighoera bucephala. Devora les soques dels oms, alzines, faigs, sálzers
y altres arbres.
Rhagium indagator. Devora el tronch de varis arbres.
Saperda carcharias. Devora el tronch dels pollancres, polls, albes y
altres arbres.
Saperda populnea. Devora id. id..
Scolitus destructor. Destrueix els tronchs dels olms.
Spondylis buprestoides. Devora pins y abets.
Himenópters (6 espécies) Cimbex betulae. Devora fullatges del bedoll.
Lophyrus pini. Larva devora el fullatge dels pins.
Lyda compestris. Larva id. id..
Lyda pratensis. Id. id.
Sirex juvencus. Larva devora el tronch dels pins.
Sirex gigas. Id. ataca el tronch dels pins, abets y faigs.
Lepidópters (16 espécies) Bombyx neustria. La larva (Cuca peluda) devora
varis arbres.
Cnethocampa processiona. La larva (Cuca peluda) devora el fullatge de
les alzines.
Cossus ligniperda. (Taladre). Devora sauchs, alzines y altres arbres.
Daschyra pudibonda. Devora el fullatge d'alzines y nogueres.
Fidonia pinaria. La larva devora els brots dels abets.
Hybernia defoliaria. La larva devora fullatge roures tells y altres
arbres.
Liparis chysorrhaea. La larva devora el fullatge de varis arbres.
Liparis dispar. La larva devora les fulles d'alzines, sauchs y altres
arbres.
Sphinx pinastri. (Papallona monja). La larva devora el fullatge dels
pins.
Liparis monacha. La larva devora fullatge dels pins.
Lasiocampa pini. La larva devora els brots dels pins.
Larentia hastata. La larva devora la soca dels sauchs.
Smerintus tiliae. La larva devora el fullatge de la alzina, tells y
altres arbres.
Tortrix viridana. La larva devora borróns de varis arbres.
Trachea piniperda. La larva devora brots dels pins y abets.
Trochilium apiforme. La larva devora la soca del sálzer, bedoll y altres
arbres.
Total 56 espécies.
Els aucells que travallan en els boscos de Catalunya pera limitar el
nombre d'insectes enemichs, son molts, sobre tot en la primavera é
istiu. Més els que d'una manera constant, com si diguessim: els
constants conservadors de nostres boscos, son els següents:
El Picot ó pigot vert. El Picot abigarrat gran. El Picot abigarrat
mitjá. El Picot abigarrat petit. El Picot negre. El Picot cendrós. El
Pica soques blau. El Raspinell. El Formiguer. El Cucut.
#### Els Picots
(El Picot vert; el Picot abigarrat gran; el Picot abigarrat mitjá; el
Picot abigarrat petit; el Picot negre, y el Picot cendrós.)
Els insectes xilófachs --sortits dels ous posats en les anfractuositats
del tronch per la papallona, escarabat, etc., y no destruits per cap
aucell ó altre agent-- penetran al interior, obrintse pas ells
mateixos. Una vegada dintre prossegueixen sa obra destruhidora, creixent
á costa del arbre. ¿Quin animal ó agent podria anarlo á cercar y lliurar
al dit arbre? Solsament els Picots, als qui aquesta missió ha sigut
encarregada.
Els Picots --y enteném per tals á totes les espécies que constitueixen
la primera divisió dels Enrinxadors, ó sigui dels aucells quin modo de
marchar es el pujar pels tronchs describint una espiral á benefici de la
disposició de llurs cames y peus, ajudats ab sa qua-- tenen aparellats
els quatre dits; es dir: dos dirigits en avant y els altres dos
endarrera; están proveits de lléngües primes, llargues, flexibles y
cubertes de saliva engafitosa; llurs bechs están destinats á servir
d'instrument pera foradar els tronchs cercant el insecte, á manera de
picots, lo qu'els hi ha valgut aquest nom. Son més de 200 les espécies
--distribuhides en varis géneros que forman la divisió ó sub-ordre--
espargides per tot el mon. A Europa ne tením 8 espécies, segons MM.
Prévost et Lemaire. A Catalunya ni ha sis: quatre conegudes, les dos
restants molt rares. Les quatre primeres son: el Picot vert, el
abigarrat gran, el mitjá y el petit. Les altres dos, el Picot negre y el
cendrós.
A Fransa, Alemanya, Inglaterra y Estats Units, grácies als escrits de
llurs ornitólechs, tots ó al menys la major part dels propietaris de
boscos concedeixen als esmentats aucells llur respecte y consideració. A
Espanya hont desgraciadament la ornitologia es en prou feynes coneguda,
no se coneix tampoch la utilitat que pera els boscos tenen els esmentats
aucells. Se diu qu'els Picots foradan els pins y els roures pera feri
niu; més no s'afegeix que foradin els arbres que se troban atacats del
insecte y no els que se troban en bon estat: de modo qu'el pobre aucell
es considerat com un enemich destruhidor dels arbres. Encara no s'ha
aixecat en nostre país una veu que sortís á la defensa del pobre animal
quins beneficis son desconeguts. Sols d'una manera tímida en alguna
petita obra publicada recentment se diu qu'el Picot, si no porta
beneficis, tampoch vé á causar perjudicis, ja que la quantitat gran
d'insectes que destrueix compensa el mal que al arbre poden causar les
obertures qu'en ell está obligat á fer pera apoderarse del insecte. Y
no obstant, la historia del Picot es honrosísima y l'arboricultor ha de
conéixerla.
El Creador, que ha donat vida als insectes xilófachs pera que causessin
la rápida descomposició dels arbres molt vells ó morts, pera fer lloch
als joves y robustos, ha creat també als Picots, llurs mortals enemichs,
dotantlos de medis apropiats pera que tinguessin á ratlla als dits
insectes, no permetent que creixessin en nombre de tal modo, que
poguessin ésser causa de la ruína dels arbres sans y robustos.
Els Picots donchs, venen á constituir una poderosa máquina de travall
exploradora de les cavitats del arbre malaltís, y un netejador dels
insectes qu'els devoran. Venen á ésser com el Cirurgiá que obra ab son
bisturí una part del cos, y ab la sonda extrau la matéria. El Picot té
un poderós instrument de perforació: es son bech robust, llarch, de
forma cónica, ab punta arrodonida y ab aresta en sa part superior;
convexe en la inferior, quadrat en sa basa. Aquest bech, á la manera de
l'eyna anomenada picot, está unit á un cap constituit per una ossada
groxuda y resistenta, formant aixís el tot una poderosa eyna de
perforació. La sonda, la forma una lléngua prima, flexible, molt
resistenta, provehida en la seva punta de dos ó tres dentetes ó ungles
dirigides cap endarrera y cuberta de saliva engafitosa. Aquesta lléngua
es molt més llarga que la longitut del bech y cap. Pera que ho pogués
ésser, el Creador provehí la basa del crani y una porció de sa part
posterior, d'una cavitat ó galeria, pera que en estat de repós pogués
la dita lléngua encabirshi.
L'animal s'apoya en uns peus formats per quatre dits robustos, llarchs
y plans, proveits d'ungles arquejades y dures, própies pera arraparse
en les escorxes dels arbres; y al travallar, son punt d'apoyo se veu
molt reforsat ab l'ajuda de sa qua, resistenta y elástica en alt grau.
La forsa y la vivor del aucell son grans; y el travall de perforació,
fins en els més durs tronchs, se porta á cap ab rapidesa. Quan la
obertura es feta, l'aucell, treyent sa lléngua llarga y filigarsada,
resistenta y flexible com si fos d'acer, la enfonza dintre la cavitat
plena d'insectes y la retira omplerta, empassántsels desseguida.
Se dirá per algúns pot ser: el Picot per anar á cercar l'insecte té que
obrir la soca, y si bé el lliura del mateix, dona lloch á la entrada de
la influencia atmosférica. Veritat es que el fer una obertura no es bó
pera l'arbre; més si se atén que fentla se li treu al mateix la causa
de nous desgastes y la de sa ruína més ó menys propera, y que per les
mateixes obertures --per altra part no de més fondária que les fetes
pels insectes--, pot l'aucell vigilar la preséncia dels mateixos y
ferlos desaparéixer: se pot veure que essent un mal en sí, vé á ésser un
bé pel benefici que reporta.
Podria pensarse qu'el Picot pot atacar á un tronch mancat d'insectes;
més després de que el bon sentit diu que l'instint no enganya al
animal, qu'el tacte esquisit de son bech al picotejar el tronch li fa
conéixer si hi han ó no insectes al interior, després d'aixó dihém, la
experiencia demostra que l'aucell no s'enganya may; que no forada cap
part del tronch, que interiorment no tingui senyals d'atach de part del
insecte. Pregunteho als asserradors del bosch. El naturalista catalá
senyor Vayreda ha rebut contestació afirmativa de tots quants
asserradors ha interrogat. Mr. Trouessard diu: "Els trossos de tronch
que á terra se veuen procedents de les obertures fetes per el Picot
portan evidentes senyals del insecte." Pot dirse també que l'aucell,
vivint al l'interior del arbre, necessita un lloch relativament gran, y
que per lo mateix pera ferse el lloch ó niu ha de castigar molt
l'arbre. Tinguis en compte que l'aucell no té la mania de cambiar de
casa; (no perque sigui com l'aureneta que el mateix niu li serveix tota
la vida: el Picot se permet el luxo de mudar de casa cada any.) No
obstant, al venir el temps de sos amors, ell sap l'arbre que sihent més
vuyt, li donará menys travall pera acomodarshi; á ell s'adressa y acaba
de arrodonir la seva habitació. De modo, donchs, que may fa el niu en
arbre que no estigui ja corcat. Ho asseguran les observacións de tots
els ornitólechs y os ho poden dir els mateixos travalladors del bosch; y
se compendrá facilment que l'aucell que tan necessitat está de son
temps pera poguer viure, no ha de gastarlo y ab ell ses forses, pera un
travall de que pot dispensarse.
El Picot, donchs, es qui s'encarrega de lliurar al arbre de sos
enemichs interiors que cap altre aucell ni el mateix home serian
capassos de ferho. ¡Quants y quants arbres atacats de ferm pel insecte
xilófach, haurán vist allargats llurs dias! ¡Quin gran respecte y
consideració no deurian guardarse per aquest conservador del arbre,
incansable, del matí al vespre inspeccionant, mirant y remirant per
trobar l'enemich! "Mireulo, diu l'esmentat Monsieur Trouessard,
sortint l'aucell de son niu; al ferse de dia comensa sa ronda, anantsen
als mateixos arbres y per el mateix ordre del dia aváns. Mireulo pujar
desde la soca regirant totes les petites escletxes ahont s'amagan
(especialment en les de la part baixa), els ous de certes espécies que
com el taladre, al náixer, convertintse en orugues, penetran en
l'interior del tronch passanti els tres anys que dura son estat de
larva, y adquirint fins á 9 centímetres de llargária."
El celebre Michelet diu: "L'Estat els hi deuria dar, sinó el sou, els
honors de conservadors dels boscos".
M. M. Prévost et Lemaire diuen: "Es als arbres plens d'insectes que els
picots s'adressan: deuen considerarse donchs com aucells útils, ja que
destruín els esmentats insectes, ajudan á la conservació dels tronchs".
El Baró D'Hamonville, notable ornitólech que ha estudiat els aucells en
la mateixa naturalesa, es d'igual opinió y diu, que may foradan els
tronchs en bon estat sinó els corcats, ó els que no sentho en
apariencia, ho son en realitat.
Diu M. H. de la Blanchère en sa obra /Les Ravageurs des Forêts que els
Picots deuen considerarse com uns dels millors defensors dels boscos,
per la gran quantitat d'insectes destruhidors dels tronchs de que
s'alimentan.
El senyor Hoceja al parlar del taladre, terrible per sos destrossos en
els pins, alsines y altres arbres, diu: que no hi ha altre remey que
acudir als Picots.
Toussenel diu que per cada duro que el Picot os pren, vos en posa cent á
la butxaca. Aquesta petita quantitat de gasto vé á ésser la prima
d'assegur. De modo que el Picot travalla constantment pera la
conservació de la riquesa forestal y que per lo mateix es digne del
major respecte y consideració.
Tals son els Picots, tal es llur travall.
Propietaris de boscos de Catalunya: els Picots son vostres amíchs:
respecteulos. No permeteu que se'ls persegueixi; deixeulos en sa tasca
fadigosa guanyarse la vida: que al cercar llur sustent, contribueixen á
la conservació de vostres riqueses. Res pot excusar la persecució dels
esmentats aucells, després que per modo tan evident se's posat en clar
que llur travall es benefactor pera l'arbre. Ells son els enemichs dels
insectes que travallan incessantment pera la ruína del tronch, y ab ell,
la del arbre.
#### El Pica-soques blau
El Pica-soques blau (anomenat per els naturalistes Sitta europea), es
conegut també per Pich bastart y Tápara; en castellá, la Sitela, y en
francés, la Sittelle. Pertany á la segona divisió ó sub-ordre dels
Enrinchadors, es dir la caracterisada per tenir els quatre dits del peu
col·locats á senassos, tres en avant y un endarrera, y pera aquesta rahó
anomenada per els naturalistes de la Imparidictilia (dits á senassos).
El Pich bastart, com tots els aucells d'aquesta divisió, té la lléngua
al estil de la dels Picots; el bech de forma cónica, molt punxagut y
resistent. Es aucell molt viu, robust y está sempre en moviment. Se'l
podria comparar ab l'esquirol, per la vivor de moviments y la
flexibilitat de totes les parts de son cos. Té com ell, una gran
havilitat en obrir els fruyts sechs com atmetlles, nous y pinyóns, de
que se alimenta quan l'insecte, son predilecte aliment, li manca. Passa
tot l'any en nostres boscos. Al hivern s'acosta devegades als poblats,
y se'l veu fins en els jardíns. Es que l'insecte escasseja y cerca en
el fruyt son sustent.
El Pica-soques blau es un actiu destruhidor de tota mena d'insectes,
més d'una manera especial dels ous del insecte fitófach (devorador del
fullám) y del mateix en estat de larva, exceptuant la cuca peluda. El
Pica-soques blau com també els altres aucells d'aquesta divisió,
s'enrinxa per els tronchs com els Picots, describint espirals; més té
la ventatja sobre aquests darrers, de poder baixar pel mateix tronch.
Aquesta diversitat de facultats, per endevant indica la missió
importantíssima del aucell. Es digne del major respecte pel benefici que
reporta al arbre: respecteulo donchs.
#### El Raspinell
El Raspinell es el Certhia familiaris dels naturalistes; en castellá,
s'anomena el Trepador común, y en francés, le Grimpereau. Pertany á la
mateixa divisió de que forma part el Pich bastart. Es un aucell
utilissim pera els boscos; se'l veu en els oliverars, en els
garroferars y en les hortes. Es aucell de tot l'any; sa vivor es
extraordinária, y diu el B. D. Hamonville qu'está tant distret en son
travall, que devegades un s'acosta al arbre en que se trova sens
qu'ell se'n adongui. Les plomes de sa qua, flexibles y resistentes com
les dels Picots, li permeten un bon punt d'apoyo al enrinxarse pels
arbres. No para may en son travall; puja y baixa pel tronch y per les
branques totes, y ab son bech fi y lleugerement encorvat, ressegueix
totes les més petites esquerdes, obertures y anfractuositats de la
escorxa, pera atrapar els ous d'insecte de tota mena, les petites
orugues, pugóns y altres petits insectes. El travall d'un sol
d'aquests aucells es realment d'importancia, ja que totes les parts
del arbre son resseguides per l'aucell. Es esclusivament insectívor, y
res demana de fruyts, ni sechs ni tendres. Respecteulo com un de vostres
millors amichs.
#### El Formiguer
El Formiguer (anomenat també Xurla, Llengut, Dormidor y Aucell de la
pluja) es el Junx torquilla dels naturalistes; en castellà, s'anomena
el Tuercecuello, y en francés, le Torcol.
El Formiguer es el gran enemich de les formigues. Aquestes son
destruhides dintre y fora del tronch y de les branques, pel Formiguer
proveit d'una lléngua prima, flexible com les dels Picots y més llarga
encara. Pertany al ordre dels aucells que se posan sobre la branca del
arbre, ordre anomenat modernament de la Sedipédia. Forma part del
sub-ordre anomenat de la Zigodactília, per tenir les espécies d'
aquesta divisió llurs quatre dits disposats dos en avant y dos
endarrera; ademés tenen la facultat de moure el dit extern d'aquests
darrers, dirigintlo en avant: lo que els hi proporciona una ventatja
més, en llurs posicións y marxes. Encara que no puguin pujar pel tronch
com ho fan els Enrinxadors, poden mantenirse arrapats á ell, quan volant
s'hi adressan pera veure s'hi troban insectes en les obertures fetes
per els Picots; ells cooperan al travall d'aquests aucells, lliurant
d'insectes al tronch. El Formiguer es donchs un aucell utilissim: es un
ausiliar poderós del esmentat Picot, en la destrucció dels insectes
xilófachs, de les orugues qu'es posan sobre les branques, dels ous de
tota mena d'insecte y sobre tot es un gran destruhidor de formigues.
Quan no'n troba en l'arbre, baixa á terra y les destrueix dintre llurs
caus, valentse de sa lléngua, més llarga encara com havem dit que la
dels Picots. Per aixó se l'anomena Formiguer. Es digne donchs, de la
més gran estimació, y deu respectarsel.
#### El Cucut
El Cucut --Cuculus canorus dels naturalistas; en castellá, el Cuclillo,
y en francés, le Coucou-- es un aucell destinat á combatre la cuca
peluda; es l'unich aucell de Europa que la pot destruir. Pertany al
mateix sub-ordre de la Zigodactília de que forma part el Formiguer.
El Cucut es un aucell de una talla de 38 centímetres; de qua llarga, y
cames curtes; ses ales son llargues y punxagudes. La forma de son cos y
la coloració de son pit y ventre, recordan al Esparver, del que té el
vol rápit y rectilini. Es tal la velocitat del vol del Cucut, que al
aixecar un els ulls pera contemplarlo, ja s'es perdut de vista,
sentintse al poch sa veu á un kilómetre de distancia. Aixó esplica la
importancia del travall d'eliminació insectal portat á cab en una
jornada en gran nombre d'arbres de bosch, inspeccionats diariament per
un sol Cucut, el qual, per rahó de sa forma aplanada, pot fer la
investigació de tots els indrets del ramatge.
El Cucut es com deyam, l'únich aucell d'Europa destinat á combatre la
cuca peluda. Cap altre s'atreveix á atacarla; tant sols el Cucut, que
ha sigut dotat de medis apropiats, té la missió de destruirla. La cuca
peluda llensa ó destila per sos pels un humor acre que espargintse per
l'ayre, fa que quan son en gran nombre, es molt molesta la respiració
aprop de dites larves; al tocarles, cada pel causa una picada que irrita
la pell, produint una inflamació que repetida, seria mortal pera
l'individuu. Cap altre aucell pot impunement menjarse una cuca peluda:
sols el Cucut. El Creador proporcioná á son ventrell la defensa contra
els efectes de la picada, cubrintlo interiorment ab un forro groixut,
afelpat, com aixis també el canó de son coll. Ademés té la facultat, una
vegada feta la masseració de la cuca en el such gástrich, de treure ó
vomitar els pels de les dites cuques en forma de pilota.
El Cucut es aucell de temporada; arriba á nostres climas á darrers
d'Abril ó primers de Maig quan aquella ha aparegut. Un imperiós instint
el porta á la vida d'activitat y llivertat.
Singular es la historia del Cucut; ses costúms especials revelan la
classe de travall especial que está destinat á executar. Convenia la
creació de una espécie dedicada á la eliminació de la cuca peluda, y el
Cucut vingué á la vida dotat d'els medis apropiats. Pera que en cap
moment del dia el Cucut hagués de desatendre aquesta missió, fou privat
de les ocupacións anexes á la maternitat: el Cucut es l'únich aucell
que no coba sos ous; els posa, portantlos dintre sa boca, en nius
d'altres aucells, pera que s'encarreguin de la feyna. Aquest fet ha
sigut provat per repetides observacións. El misteri de la história del
Cucut fou ja indicat en 1789 per Jener, l'il·lustre descubridor de la
vacuna, á Inglaterra y Llevaillant, naturalista francés, infatigable
turista del Africa. Els nostres dies, Florent Prévost, preparador del
Museu de París, mort fa una vintissinquena d'anys, ha acabat de posar
en clar la esmentada história, y avuy se sap positivament com la cosa
passa.
La missió donchs del Cucut es clara. No es aquest aucell l'únich agent
encarregat de la destrucció de la cuca peluda; més entre els aucells,
ell es l'únich. Per lo que se refereig al nostre país y á l'Europa en
general, pot assegurarse d'un modo positíu.
Se sap ja qu'els agents encarregats d' acabar ab la plaga d'orugues,
son les espécies d'insectes del mateix ordre de les abelles, anomenats
per els naturalistes Ichneumóns, quines femelles provehides d'agulló,
posan llurs ous dintre de les orugues, desenrotllantse aquells á costa
de la vida de les mateixes. Més en els cassos ordinaris, el nombre de
Ichneumóns es insignificant, no creixent sinó en els cassos de gran
aument de la cuca.
El Cucut, donchs, es l'eliminador constant de la mateixa, y si no hi
fos, ¿quí s'atraveix á dir que la plaga d'orugues no fos en lloch
d'extraordinária, ordinária, es dir que la aparició y desaparició de la
mateixa, no fos seguida inmediatament d'una altra aparició y que
l'arbre sucumbís en molts pochs anys?
Deu considerarse donchs al Cucut com aucell útil, y es necessari qu'el
tingueu per amich vostre.
## II La prada
La Prada ha sigut sempre un conreu de tota necessitat. L'herba es el pa
del herbívor y en especial del Remugador, el gran servidor de la
Agricultura.
La Terra doná y dona l'herba sens el cuydado del home. Més si la Prada
ha pogut subsistir sens sa intervenció, no ha pogut prosperar sens la
del aucell y altres sers encarregats desde la creació de la Prada, de
defensarla de certs altres, encarregats també d' atacarla en una certa
mida que la forsa contrária ó defensora ha de posarloshi.
Aquests defensors aném á veurels. Més aváns, veyám els enemichs.
Coleópters (6 espécies) Apion apricans. Negre-lluent. La larva (blanca)
destrueix les flors dels trébols.
Apion flavipes. Devora flor, trébol blanch.
Colaspidema ater. Negre-lluent. Posa 200 ous sobre fulles aufals.
Destrueix aquest, causant devegades molts danys. La larva idem, idem.
Bruchus nubilus. Negre ab una taca blanquinosa. Sobre váries herbes.
Meligethes aeneus. Vert-bronzejat; larva, blanch-brut, destrueix les
flors.
Othiorhynchus ligustici. Cendrós; destrueix devegades els camps de
vesses.
Lepidópters Bombyx trifolii. Moreno-marró. La larva devora trébols y
aufals.
Dípters Agromyza nigripes. Petita mosca negra. La larva (blanca) devora
l'aufals.
Gasterópods (Segona clase dels Moluschs) cargol. Várias espécies.
Devoran lo vert.
Llimach. Várias espécies. Id. id..
Els aucells que defensan la prada dels atachs dels esmentats enemichs
son els següents:
La Pastoreta. La Cuscueta. La Cotoliu. El Cóbich de pit roig. La Merla.
El Tort.
#### La Pastoreta
La Pastoreta. Budytes Flava dels naturalistes; Aguza-nieves de primavera
en castellá, y en francés, la Vergéronette --es un aucell de 16
centímetres de llargária, d'ales més que mitjanes, bech primet y recte
y cames robustes ab els dits de sos peus disposats pera la marxa. El dit
posterior está proveit d'una ungla aplanada y llárga com ell; aquesta
conformació recorda la de la Alosa y la de la Cotoliu. Els colors de son
cos son: gris verdós per sobre y grochverdós y blanch per la part
inferior.
La Pastoreta, diu Toussenel, forma part de la colla dels aucells del Bon
Deu, entre els quals se compten la Aureneta, el Pit-roig, el Sit
d'istiu, l'Ull de Bou y altres, veritables amichs del home y dignes
d'una manera absoluta de la més gran estimació.
La Pastoreta es com l'Estornell y la Cotoliu, amiga dels ramats, y es
en la Prada hont son travall se realisa ab més afició. Es amiga també
del home, y quan sap que se la vol, vé á fer son niu sota la teulada de
les cases de camp. Algúns pobles l'anomenan per aquest motiu Teuladí ó
Teuladina.
Més veyám com travalla en la Prada. La Pastoreta, que té les formes
llargarudes, quasi quasi com les de la Aureneta, té el vol rápit, si bé
no tant sostingut com el d'aquest darrer aucell. Aquesta facilitat de
vol la faculta pera la persecució y extermini del insecte volador, en
especial el dípter que tant molesta el bestiar. Prou que ho saben bé els
bous, els cavalls y les ovelles, que viuen en perfecta pau ab els
aucellets y deixan que se'ls hi posin sobre llurs esquenes, pera
lliurarlos de les mosques y altres insectes que s'hi posan pera
col·locarhi llurs ous ó xuclar llur sanch. Els estornells també ho fan.
La Pastoreta, com havém dit, está organisada pera la marxa ademés que
pera el vol. Las cames, com deyam, son robustes; els dits se posan
plans: la marxa li es donchs una progressió fácil. Aixís es que veuréu
al aucell recórrer els prats caminant y corrent, cercant l'insecte, sa
larva, sa crissálida ó son ou, mitx amagats dintre la herba.
No s'acontenta la Pastoreta ab destruir l'insecte parássit del prat ó
del bestiar; sinó que vetlla en les masies --hont havém dit que hi viu
també-- pera la seguretat de la virám y aucells, donant la veu
d'alerta --com ho fa també la aureneta-- quan l'aucell de rampinya
s'acosta. Diu Toussenel que un vell pastor li assegurá que havia
observat com la Pastoreta donava l'avís als ramats quan el llop era
aprop.
"Es curiós, diu Theuriet, contemplar el quadro qu'es presenta en les
pastures. Darrera el ramat hi ha l'exércit dels dípters y més enllá y
molt aprop d'aquest la colla de les pastoretes, fent activa cassa dels
dípters que desapareixen en gran nombre."
La Pastoreta arriba del Africa á nostra terra á la primera quinzena
d'Abril y se'n hi torna pel Octubre. Durant aquesta temporada viu en
els mateixos prats del any aváns. Y son en gran nombre els d'insectes
de tota mena (exceptuant els escarabats grossos y mitjáns) que
destrueix: mereix, donchs, el més decidit respecte, ja que en pago de
son travall res demana al Agricultor: es absolutament insectívora.
#### La Cuscueta
La Cuscueta, que s'anomena també per algúns la Cuareta y la Pastoreta
cuturnera, --en castellá la Lavandera, y en francés la Lavandière-- es
la Motacilla alba dels naturalistes. Es un aucell molt semblant al
anterior per ses formes. No obstant, sa qua es molt més llarga y ho son
també ses ales que li permeten un vol rapidíssim. L'aucell se posa més
sobre les branques que no la espécie anterior. Ses cames no son tant
robustes y la ungla posterior es més curta y més arquejada.
Si bé la Cuscueta se plau en sa permanencia en la prada, ses aficións la
portan als sembrats y fins als encontorns de la casa de camp y de les
viles y ciutats.
En la Europa central sols hi viu com la espécie anterior, en les
temporades de primavera é istiu. A nostra terra, si bé no en tant gran
nombre, s'hi veu també al hivern; llavors baixa á la regió de la costa
y encontrades més calentes, cercant son aliment. Aquest consisteix
esclusivament en insectes, ous, crissálides y larves, desdenyant, com
diu Trouessart, tota mena d'aliment vegetal.
En la prada, si bé no té tanta importancia com la espécie anterior, son
travall es molt apreciable: insectes de tota classe, exceptuant els
escarabats mitjáns y grossos, son destruits pel aucell. Se posa també
sobre la esquena dels remugadors, lliurantlos d'un gran nombre de
parássits, y es també el vigilant de la prada que dona als demés aucells
l'avís de la aproximació del de rampinya. Y no s'acontenta ab aixó:
plena de coratge, refiada de son vol rápit y undulat, la colla de
cuscuetes s'adressa al aucell de rampinya, llensant grans crits,
logrant esquivarlo de per allí. Sols el Falcó de mostatxo negre
consegueix atemorisar á la Cuscueta.
La Cuscueta es casi per tot arreu de nostra terra respectada; en algunes
encontrades es venerada com aucell de la Verge María, y sos graciosos
moviments y sa figura elegant la fan de tots estimada.
#### La Cotoliu
La Cotoliu, anomenada també Titit, Tititet y Titerella, es una de les
tres espécies que del género Anthus se coneixen á Europa.
El género Anthus se caracterisa per son bech semblant quelcóm al de les
aloses, si bé es menys robust y recorda al dels Bech-fins.
La espécie Cotoliu es la que se troba en els prats, y allí es una de les
que la preservan dels atachs de molts insectes y la recrea ab son cant.
La Cotoliu es un aucell de 17 centímetres lleugerament més petit que
l'Alosa. Es menys voladora qu'ella; son cant es més suau si bé no tant
variat y ardit, y, com ella, es un gran eliminador de tota mena
d'insectes, en especial del escarabat, llagosta y oruga; com ella,
menja el gra, millor dit la llevor, més en molta menor quantia.
La Cotoliu té com la Alosa la ungla del dit posterior llarga y plana, lo
que afavoreix sa marxa ó carrera sobre el prat ó terrer en general,
locomoció quasi exclusiva del aucell; vola, no obstant, quan cassa el
dípter ó el papalló, si bé no ho fa ab facilitat. La carrera es sa marxa
havitual, com havem dit. "La Cotoliu no se posa á sobra l'arbre més que
accidentalment y encara per breus moments" diu Brehm. No hi ha més que
contemplarse el peu del aucell, pera compendre que aquesta posició no li
es cómoda. En efecte: els dits no clouen més que lleugera ment y ab aixó
la Cotoliu se dona la ma ab la Alosa.
Caminant sobre el prat, la Cotoliu investiga constantment la herba,
cercant l'insecte, y menja també la grana ó llevor d'herba ó planta
silvestre. Durant la primavera y part del istiu, es el cantor dols y
melodiós de la prada; sembla que la bellesa d'aquest cant estigui en
armonia ab la frescor y apacibilitat del conreu.
La Cotoliu se troba al istiu desde el Nort de la Europa al Centre y
Noroest del Asia; al hivern extén sa emigració fins al Sur de la Europa,
al Centre y Noroest del Asia. A nostra terra, es sedentária, si bé al
hivern baixa á les regions més calentes.
#### El Cóbich de pit roig
Els naturalistes clasifican el Cóbich de pit roig com una de las
espécies del género Pratincola. Aváns se'l considerava com pertanyent
al género Saxicola, del que forman part les dos espécies de Cóbich
propiament dites, anomenades pels naturalistes Saxicola stapazina y
Saxicola enanthae. Més les diferencies que presenta en la forma de son
bech, son suficientes pera posarlo en un género separat, anomenat com
havém dit, Pratincola, en el que s'hi aplega el Bitxach.
El Cóbich de pit roig es un aucell que viu en els prats en els que hi
han algunes bardisses y algun xaragall ó escorredor d'alguna font. Es
un insectívor casi esclusiu; fa us no obstant del fruyt silvestre. Té 14
centímetres de llargária; son cap es negrós; d'un gris fosch sa
esquena, y de color de rovell son pit; son ventre es blanch. Ses ales
son mitjanes, son bech curtet, ample y de color negre. Aquest bech li
permet la cassa del petit y mitjá escarabats y tota mena de llagostes,
orugues y demés insectes voladors y terrestres. Ses cames son també
negres. Es un aucell utilissim als prats.
El Cóbich de pit roig es á Catalunya sedentari, com en el rest
d'Espanya. Tot lo més que fa es baixar al hivern, als prats de terres
més calentes que les en que acostuma á viure. Fa el niu dintre la herba
més alta y espessa, ó bé en un sot del terrer que li ofereix més
garanties de seguretat contra els rosegadors y altres petits enemichs
seus, als quals diu Brehm, la espécie paga un tribut no petit. L'home
acostuma á respectarlo. A Suissa conta l'esmentat Brehm, que existeix
entre els agricultors, la crehencia de que si se mata á un dels dits
aucells, totes les vaques de la montanya hont l'aucell hi vivia, donan
la llet roja del color de son pit; y aixís es que un respecte general se
té envers del mateix.
Posat sobre el branquinyó més alt d'una bardissa ó á sobre d'un
turonet observa tots els indrets, y quan un insecte volador ó terrestre
se presenta á sa vista, volant ó corrent s'hi adressa, el devora y
se'n entorna á son lloch d'aguayt. Diu Brehm que moltes vegades passa
hores en observació sens moures, igualment qu'el Sit d'istiu en la
Horta y el Cóbich en la Vinya.
El Cóbich de pit roig es molt actiu; encara la Prada no reb les primeres
claretats del auba, que ja está en vetlla y canta y travalla fins que
s'es fet nit sobre la mateixa. Infatigable enemich del insecte, es
digne dels més grans respecte y estimació.
#### La Merla
La Merla (V. la Horta), es un dels aucells més útils á les prades, per
la destrucció de llimachs y cargols, de orugues y altres larves, y de
llagostes y petits escarabats. Mereix el respecte del praticultor.
#### El Tort
El Tort es el Turdus musicus dels naturalistes: el Tordo en castellà y
la Grive musicienne en francés.
Encara qu'el Tort es un aucell d'hivern, temporada en que l'insecte y
altres enemichs de les prades son escassos, es no obstant digne de
respecte, ja que, en les prades baixes hont s'hi veu á la hivernada, no
deixa de beneficiarles, destruint algunes larves, escarabats y
llagostes, y també algún cargol y llimach, que sap trovar gratant la
terra al estil de la Merla. El Tort fa, donchs, un benefici positiu: en
cambi res més demana sinó que se'l respecti. Més, desgraciadament el
Tort ha caigut baix l'imperi de la gastrosofia (la ciencia de les
viandes); aixís es que se li fa una guerra decidida.
El Tort posseeix un dels cants més distingits, y els naturalistes li han
donat per aquest motiu, el nom de músich. Pertany á la familia dels
Túrdits, la mateixa de que forma part la Merla, una de les que composan
la tribu dels Bech-fins. Es un aucell elegant, ab plomatge fí y de 24
centímetres de llargária; son color es terrós, blanch y gris.
Ademés dels esmentats aucells, son útils á les prades: la Alosa y la
Puput (V. els cereals). A tots ells deveu respetar y estimar.
## III Els cereals
El Conreu dels Cereals es el més antich é important dels conreus dels
camps. El cereal es el conjunt providencial que conté tots els elements
que integran l'organisme humá. Ab aixó, donchs, se comprén qu'el
cereal superior, el forment --en el qual se conté més que en cap altre
la necessária proporció dels elements que entran á formar part de la
economia humana-- sígui, junt ab l'element líquit ó áygua, suficient
pera sostenir la vida del individuo, quan aquest compta ab l'element
atmosférich ó ayre de una gran puresa.
A Catalunya tením tots els cereals, y certes encontrades ofereixen
condicións especials pera llur conreu.
L'agricultor després de conrear sos camps empleant un travall ben
dirigit y ab les preparacións ó elements qu'els vegetals demanan,
necessita tenir en compte el servey que cers aucells li fan ab la
destrucció d'altres sers quina missió es la destrucció de la planta.
Tothom sap qu'els enemichs dels cereals son temibles, sinó pel gran
nombre d'espécies, per lo nombrós d'aquestes, veritables legións que
han causat devegades la pérdua de la major part de les cullites. Son
aquests enemichs els insectes que veurém, y els rosegadors anomenats
ratas y campanyols. Son els amichs, els aucells que se dirá.
Els aucells moltes vegades han sigut objecte de la desconfiansa y de la
persecució del mateix agricultor, per creures aquest que la destrucció
del producte de son camp era deguda á ells, quan justament ells son els
constants eliminadors de tots els enemichs.
Aváns de dar á conéixer aquests protectors de vostres cereals, aném á
veure els enemichs dels mateixos.
Heulos aquí:
Insectes Coleópters (7 espécies) Agriotes lineatus. Nocturn. Devora la
espiga y sa larva les arrels.
Anisoplia horticola. Idem, idem.
Calamobius marginellus. La larva devora la tija de la espiga, cayent
aquesta á terra.
Elater sagetis. La larva devora les arrels superficials.
Melolontha vulgaris. Saltiró. La larva (cuch blanch) devora les arrels.
Pollyphylla fullo. Semblant al anterior. La larva devora també les
arrels.
Zabrus gibbus. Nocturn. Devora les espigues y sa larva les arrels.
Ortópters (1 espécie) Stauronotus maroccanus. Llagosta. Devora la
planta.
Lepidópters (4 espécies) Agrotis tritici. Noctuela del blat. La larva
devora el blat.
Falena del séguel. Nocturn. La larva forada la tija de dalt á baix.
Falena forficule. La larva devora la espinada de la espiga.
Hadena basilinea. La larva devora la espiga.
Himenópters (3 espécies) Aphenogaster structor. Formigues segadores.
S'emportan els grans de blat.
Barbara subterranea. Id. Id..
Cephus pygmeus. La larva devora la tija dels blats y dels ordis.
Hemípters (1 espécie) Aphis granaria. Pugó del blat. Vert y roig. Sobre
les espigues.
Dípters (5 espécies) Cecidomia tritici. La larva devora el gra.
Clorops lineata. La larva devora la tija. Dos generacións per any. La
larva de la darrera devora les arrels de la sembradura nova; devegades
causa molts danys.
Clorops del séguel. Devora les tijes. Causa devegades molts danys.
Musca lineata. Mosca del ordi. La larva devora la tija.
Oscinia vastator. La larva devora la tija del ordi.
Total: 21 espécies.
Mamífers Rosegadors (6 espécies) Arvicola agrestis. Rata dels camps.
Devora les arrels y espigues.
Arvicola rutitus. Campanyol rossench. Devora planta y espiga.
Mus decumanus. Rata grossa ó de paller. Devora plantes y grans.
Mus ratus. Rata mitjana. Id. id..
Mus sylvaticus. Rata dels camps. Devora arrels, plantes y espigues.
Mus minutus. Rata de les cullites. Id. planta y espiga.
Son en total 27 les espécies enemigues, totes prou actives en sa obra de
destrucció dels cereals.
Els que s'encarregan de combátreles reportantvos un benefici positiu
sens cobrarvos cap jornal ó tot lo més algun d'ells un infim tant per
cent, son els següents amichs, del tot dignes de vostre regonexement y
estimació:
La Alosa. La Puput. El Xiboch. La Oliba. El Gamarús.
Els dos primers son els obrers de dia; els tres derrers son els obrers
nocturns.
### I Els obrers de dia
#### La Alosa
La Alosa, anomenada també Alova, Xirlu y Titella, es la Alauda Arvensis
dels naturalistes; en castellá s'anomena la Alondra de los campos, y en
francés, l'Alouette des Champs.
La Alosa es un aucell de 18 centímetres de llargária. La conformació de
sos peus la obliga á caminar per sobre el terrer al estil de les
gallines. Les ales no obstant li permeten un vol fácil y sostingut. La
Alosa es un veritable obrer del camp; casi sempre son niu se troba á
terra, y pot dirse qu'el travall en favor dels cereals es de molta
importancia per el gran nombre d'insectes que devora.
La Alosa es en nostre país sedentária y tot lo més que fa es baixar al
hivern á les encontrades més calentes.
Pochs son els aucells de més esperit que la Alosa; sos instints son
nobles, y afecciona la companyia del home; son cant comensa á deixarse
sentir quan encara la primavera se troba lluny, y molt avansada la
tardor, encara el fa oir. La qualitat dominant del aucell es l'amor al
Sol y á la llivertat; ses ales infadigables y sa gorja poderosa, li
permeten, segóns diu Toussenel, sostenir el vol á mil metres sobre la
terra y cantar al mateix temps sens interrupció per espay d'una hora.
¿Quín aucell, segueix dient, pot atrevirse á tant? Sembla que la
Providencia que doná á la torrentera y al bosch el dolcíssim cantor de
la nit, el Rossinyol, volgué dotar al camp durant el día del gran
artista anomenat Alosa.
Els llatíns inventaren pera aquest aucell el nom de /Alauda, volent
significar ab ell, segóns Toussenel, que la Alosa es com l'aucell
encarregat de cantar les alabanses del Senyor entre els camps.
La Alosa es classificada pels naturalistes com un dels aucells d'arbre
(que's posa sobre les branques). No obstant podrias' dir que vé á
ésser un aucell corredor, ja que casi may se posa sobre una branca,
perque en prou feynes pot ferho. En efecte; son peu el forman uns dits
que no abrassan, es dir que no clouen. El dit posterior está proveit
d'una ungla plana y tant llarga com ell mateix, que contribueix á la
estabilitat del animal sobre el terrer, y la marxa rápida sobre el
mateix es sa locomoció usual, casi bé la única durant la major part del
any. Més assegura Toussenel que la Alosa se posa sobre la branca del
arbre accidentalment, en la temporada dels amors. Més si li tocá al
aucell trepitjár gran part de sa vida la terra, li fou compensat ab la
facultat d'enlayrarse volant á gran alsária. La Alosa té la ala
extensa, y ademés té á son favor una disposició especial en sa
organisació, que li facilita el vol á gran alsária. Més aváns dihém
quatre paraules sobre el vol del aucell en general.