El del mes tercer contenia aquests mots: «L'he atrapat bevent una
copa de cognac. Començo a malfiar-me. M'ha promès de no
tornar-hi. Veurem».
El quart report era així: «Hi tornem a ser. Ha fet fonedís
l'import de dues lletres. He descobert un amagatall d'ampolles de
cognac al seu armari. Passa la nit fora de casa. Deixem tota
esperança. Negoci perdut».
L'altra notícia que va rebre la Isabel era insuperablement
nefasta: Jordi Rosell havia mort. L'esquela mortuòria era en les
seves mans, sota els seus ulls. -Quan Lalí ho sàpiga!- Ella no es
veia amb cor d'assabentar-la personalment d'aquest malastre:
temia una escena aclaparadora.
Li escriuria... No: tampoc. El seu estil epistolar era incapaç de
graduacions preparatòries: si agafava la ploma li ho diria tot
d'una.
A la fi, la seva imaginació, torturada, ensopegà amb un
procediment subtilíssim: embolicà bombons amb l'esquela
mortuòria.
-Quima! Vesteixi's i vagi a dur aquest paquet a la senyoreta.
Pregunti-li com està i si vol alguna cosa.
L'ominós paquet va produir instantàniament el seu efecte: Lalí,
sense temps de tastar un sol bombó, sabé la mort del seu possible
marit.
No es trasbalsà gens ni mica. Esguardant la nova des d'un punt de
vista estrictament pràctic, va dir a la minyona:
-Ah! En Jordi és mort! Doncs jo què hi faig, aquí dins? Ja pot
dir a la mamà que demà sens falta vingui a recollir-me.