I
Abans de la guerra, En Jordi Molines treia de la seva fàbrica de
gèneres de punt un profit mediocre. I volent, de totes passades,
arreconar cada any algun miler de pessetes, la seva llar tenia un
aire força elemental i la seva família--muller, fill i filla--
feia la viu-viu amb una llangor malencònica.
Menjaven a bastament, mes sense fantasies. Anaven al cinematògraf
un cop a la setmana i al teatre un cop al mes. Tenien una minyona
per tot. La Natàlia, la filla, duia capell sempre que sortia al
carrer; la seva mare en comprava un cada temporada, però no el
solia dur amb persistència. Si li calia fer alguna cosa dins del
seu barri, al·legant pretextos variats, usava mantellina. Totes
les robes de la muller i la filla es feien a casa, amb auxili
d'una cosidora de poques pretensions.
La guerra enderrocà tot aquest sistema prudentíssim. La fàbrica
Molines experimentà de sobte un increment de feina absolutament
fora de llei. Quan, arribada l'hora del balanç, En Jordi
verificava en xifres radiants l'importància exacta del benefici,
sentí una mena d'embriaguesa que el trasbalsà de cap a peus. No
solament era esbalaït del que tenia, sinó de la enormitat del que
podia tenir. «L'any vinent -mormolava- faré tres vegades més.»
Al retornar a casa, la seva veu pregonà amb entusiasme
l'esdeveniment d'una edat d'or.
-Dues centes mil pessetes, benefici net! Dues centes mil,
benefici net!
Altre temps, per cap cosa del món hauria deixat anar davant de la
família la xifra exacta del seu guany. Si la muller li demanava
directament, ell mentia, deia una xifra més petita de la
veritable. Aquesta ocultació li semblava profundament salutífera.
Per la seva virtut, evitava que la imaginació naturalment pròdiga
de Rosa, sa muller i de Natàlia, sa filla, s'engegués per
viaranys perillosos. De més a més, el seu posat d'home poc sortós
li servia per inculcar al fill una moral austera i per a
repel·lir amb energia les seves peticions pecuniàries.
Avui no tenia forces per a fingir. Prou havia fet callant fins
ara la pluja de comandes ultra-pirenenques que queien sobre el
seu despatx. Es sentia freturós de comunicar la seva joia;
moriria si no ho feia.
-Dues centes mil pessetes, benefici net!
El seu crit estentori retrunyí en tots els àmbits del pis i àdhuc
s'escampà pels celoberts. Sense adonar-se'n, pare, muller i fills
es besaven i s'abraçaven, amb llàgrimes als ulls. Hom diria que
el senyor Molines tornava de fer fortuna en qualque terra
equatorial eriçada de perills. Estava content, boig, delirant.
Alguna cosa sospitaven la mare i els fills, però la declaració
entusiasta d'En Jordi els féu entreveure un panorama que no
gosaven esguardar ni en somnis. La família s'abandonà durant
llarga estona a una xerradissa incongruent. Ànsies, projectes,
enveges, il·lusions, tot el bagatge impulsiu que adés portaven en
llurs dintres, sufocat per la sordidesa de l'ambient, ara
esclatava amb tumult. Ningú tenia prou serenitat per exposar amb
orde el que volia.
A la fi, en mig de l'aldarull, el pare féu una proposta.
-Anem a sopar fora de casa, a un bon restaurant, voleu?
Per començar la vida nova tots trobaren bé la proposta paterna.
Les dones es travestiren amb una rapidesa sense exemple. Als set
minuts eren dispostos a sortir de casa.
-Beurem xampany?- preguntà la noia.
-Tant com en vulguis, filla- respongué En Jordi, amb una veu
profundament commosa.