La Isabel era una dona dolcíssima i poruga. El seu marit,
l'Ignasi, era comissionista, i viatjava gairebé tot l'any.
Ordinàriament mostrava un gènit aspriu i malagradós. Trobava
invariablement detestable la cuina dels hotels; els llits,
incòmodes; els criats, negligents. Dins del vagó, es barallava
amb els revisors i ofenia les opinions polítiques de tots els
seus companys de viatge.
La llar, en canvi, l'enternia qui-sap-lo. Les curtes temporades
que hi passava eren una treva d'optimisme. Tot li plaïa. La seva
boca no cessava de lloar les gràcies i providències de la muller.
Plegats anaven al teatre i a tota llei d'espectacles; xisclaven a
chor en el _water-schut_ i en les muntanyes russes; si n'era
temps, es banyaven a la Barceloneta. Dins de casa, jugaven a fet.
En el veïnat hi havia persones que envejaven la fortuna d'aquesta
muller, qui servava, a despit del temps, un marit amorós i
enjogassat. D'altres, en canvi, se n'apiadaven sospitant que
l'Ignasi, per aquests mons de Déu, no era víctima de cap
enyorança irremeiable.
La Isabel i l'Ignasi tenien una filla. L'havien batejada Eulàlia,
però tothom li deia Lalí. Aquest nom, vaga onomatopeia de
trompeta militar, li esqueia força: suggeria una idea prou exacta
del seu tarannà abrivadíssim i desconcertant. La bonesa permanent
de la mare i la manyagueria periòdica del pare eren una atmosfera
gens a propòsit per a esmenar-la. Lalí, a set anys, era una
criatura insuportable.
La seva mare, entre planys abundosos, retreia, vingués o no
vingués a tomb, dues malifetes perpetrades precisament en aquesta
edat, aurora de la raó.
Una d'elles esdevingué en una botiga de la Tapineria. Mare i
filla hi eren per a comprar unes sabatetes a Lalí. El dependent
s'entossudia en fer-li acceptar un calçat evidentment desmesurat.
-Ha d'ésser un parell més petit- li advertia la mare. A la fi,
bo-i-rondinant, el dependent abastà un parell de sabates d'un
número inferior, intentà emprovar-lo a Lalí, i, de seguida, amb
certa pedanteria professional, digué:
-Ho veu, senyora? No li entra. Ha de pendre el parell que jo li
oferia.
Amb una gran amabilitat, la Isabel pregà que li deixés fer una
temptativa a ella. Estirà ben estirat el mitjó, aconseguí que la
nena posés el peu com calia, i la sabata lliscà suaument, sense
violència. El sabater insinuà un somrís de compliment:
s'endevinava, però, que estava una mica vexat. Lalí, que havia
romàs tota encongida, es redreçà llavors, i, mirant de fit a fit
el sabater, exclamà, amb una veu d'espinguet immensament
sarcàstica:
-Ho veus, que n'ets, de ruc?
Un altre dia la Isabel gosà presentar-se amb Lalí a casa de la
seva cosina Mercè, que celebrava el seu sant. Hi havia molta de
gent. La conversa, però, no resultava tan intensa i joiosa com
calia: un ensopiment enutjós s'emparava a poc a poc de
l'assemblea. Lalí, doncs, fou acollida per tothom amb un interès
exagerat: tothom la prenia com a pretext per a eixir d'un mutisme
que cuidava esdevenir absolut. Lalí responia amb llenguatge
desimbolt totes les interpel·lacions que se li adreçaven.
-I que és eixerida!- deia l'un.
-Quin temps li té?- demanava l'altre.
-Només set anys! Ara, vegi! Qui ho diria!
Un chor de lloances percudia l'ambient de la saleta. Es retreien
dites i acudits d'altres infants; es feien comparances. La
conversa prenia volada. Un jove que havia romàs en col·loqui a
part amb una senyoreta molt il·lustrada (mecanògrafa,
precisament), s'adonà que la seva actitud començava a desvetllar
una atenció excessiva.
Abandonà polidament la seva interlocutora, i, girant-se vers
Lalí, digué quatre frases sense solta. Era papissot. En
sentir-lo, la boca de Lalí inicià un somriure burleta, que
ràpidament va difondre's a tots els trets del seu rostre
vivacíssim. La seva mare, que no cessava de vigilar-la, li adreçà
unes mirades que volien dir: -Per l'amor de Déu, Lalí, calla!
Calla! No em comprometis.- Tota la força expressiva i implorant
d'aquelles mirades fou inútil. El jove continuava dient coses a
Lalí i maldant per fer-la enraonar. Al capdavall ho aconseguí. La
nena digué, signant-lo amb el dit per esvair tota llei de dubte:
-Ai! Aquest jove parla aviciat!
Encara que aquestes dues fossin les entremaliadures que la Isabel
contava amb preferència, no eren les pitjors, ni menys les
úniques: cada dia en feia alguna de grossa. La Isabel es
desesperava, gemegava, sospirava: -Aquesta filla serà la meva
mort!- Però no tenia coratge per a pendre cap determini seriós.
El marit, quan llegia les afligides cartes de la muller, no en
feia gaire cabal, coneixent com coneixia el seu natural
impressionable i poqueta cosa. Creia tenir una filla una mica
eixelebrada; però aquesta circumstància més aviat l'afalagava que
el captenia. Déu l'en reguard, d'haver tingut una noia bleda!
Un dia, tanmateix, veient les coses de prop, canvià de parer. Les
festes de Nadal que havia de passar alegrement al costat dels
seus, foren emmetzinades per la visita del director d'un col·legi
de nens.
El director li presentava un veritable memorial de greuges.
Sembla que Lalí, de la galeria estant, pertorbava els jocs dels
nois que es desenrotllaven a un pati proper. La seva dèria
consistia a dominar tots els alumnes, fent-los fer les evolucions
que ella comandava a crits. Algun cop el seu imperi era
reconegut, i les coses marxaven passablement; però llavors que
els infants no la volien creure, s'enfurismava de tal manera que
encontinent començava a insultar-los i a llançar-los terra dels
testos, provocant un rebombori indescriptible.
L'Ignasi, irritat, cridà la seva filla per renyar-la davant del
director mateix. Lalí comparegué amb l'esguard serenament
desvergonyit. Quan el seu pare es disposava a obrir la boca, el
director li posà la mà damunt del braç.
-Permeti'm. La meva professió consisteix precisament a educar, a
corregir, a esmenar les naturaleses puerils.
Amb veu profunda i amb entonació pedagògica, adreçà a Lalí una
exhortació una mica barroca: hi blasmava llargament els excessos
de paraula i d'obra; atorgava al sexe femení una missió de
tendresa, de pau i de concòrdia; retreia, finalment, l'immortal
exemple de santa Teresa.
Lalí havia resistit el sermó a peu dret, sense bellugar-se. El
director l'esguardava amb esguard sol·lícit i investigador. Què
en pensava, d'aquesta lliçó moral? Tanmateix havia colpit el seu
cor infantívol? No sentia un intern floriment de propòsits
d'esmena?
Cal creure que no. Lalí recordava una sessió del Senat la
ressenya de la qual fou llegida anit, en veu alta, pel seu pare.
Digué:
-_No me ha convencido su señoría._
I, corrents, va fer-se fonedissa.
El director s'alçà automàticament de la cadira. L'Ignasi
l'acompanyà vers la porta mormolant excuses i projectes de
càstig. Va anar de poc que no li escapés el riure: el cop de Lalí
feia gràcia.
Feia gràcia, però revelava un desvergonyiment perillós. Resolgué
de tancar la seva filla en un pensionat.
La Isabel, un cop sola, romangué trista, però assossegada. La
resignació trigà poc de temps a visitar-la. Al seu volt hi havia
una quietud, un desenfeinament!... Hauria dit que tornava a ésser
en els primers anys de matrimoni, abans de la maternitat: la seva
única raó de viure consistia altre cop a esperar les irrupcions,
efímeres i arravatadores, de l'Ignasi.
L'hivern s'escolà pacíficament. L'estiu suscità un problema.
Calia treure Lalí del pensionat. Marit i muller acordaren que la
millor cosa fóra trametre-la a l'avi patern, que vivia en un mas,
a mitja hora de Reus. L'isolament i la solitud camperoles tal
vegada ablanirien el seu gènit. De més a més, els perills del
camp els semblaven menys paorosos que els de la ciutat.
Fins que Lalí féu disset anys, aquest règim mixt (hivern al
pensionat, estiu a la masia) reeixí mediocrement. Les monges del
col·legi no arribaven a reprimir les rauxes de Lalí, però se'n
defensaven amb astúcia i energia. L'avi era talment seduït per la
seva néta, que tolerava benignament totes les malvestats que
comportava la seva trepidant presència. Les gallines mortes a
cops de roc, els ous esclafats contra les parets, els gossos
nafrats, les hortes devastades, al capdavall li apareixia com
l'hecatombe deguda al divinal eixoriviment de la noia.
Un estiu aquesta mena de normalitat fou alterada per un succés
absolutament nou. La Isabel rebé un telegrama del seu pare que
deia:
«Lalí desapareguda. Temo sigui Barcelona amb jove de can Rosell.
Estic desesperat. Obre enquesta.»
La mare, després de sanglotar a bastament, sortí al carrer sense
saber on anava. D'esma es dirigí a l'estació de França: passejà
pels molls; interrogà els empleats. Un d'ells li assegurà que
aquest matí havia vist una noieta d'uns quinze anys, rossa,
prima, enravenxinada, amb dues trenes penjants damunt l'esquena i
un canotier de palla verda. En escoltar l'evocació del canotier,
la mare hagué d'arrambar-se a un vagó per no caure esblaimada: la
seva filla era a Barcelona.
Així que fou retornada sortí de l'estació i se n'anà a casa per
tal de madurar un determini. Pel camí va deturar-la un gran amic
de l'Ignasi. Després de demanar-li noves del seu espòs, afegí:
-Per la seva filla no li'n demano, perquè acabo de veure-la al
Pla de la Boqueria.
La Isabel hagué de vèncer un tremolor que amenaçava tirar-la a
terra, i mormolà d'esma, gairebé afònica:
-Ah! sí... És fàcil...
Cuidava preguntar-li: -Sola o acompanyada?- Però capí a temps la
delatadora transcendència d'aquesta pregunta, i tractà de pendre
comiat immediatament.
Al cap d'una hora d'ésser a casa pregant la intercessió de tots
els sants i santes per a la reconquesta de Lalí, Lalí comparegué.
No venia amb el cap cot, ni amb els ulls entelats de llàgrimes;
tampoc reté el cos amb defalliments de culpable, ni abraçà els
genolls maternals amb un anhel de perdó: el seu posat era
d'assegurança. Quan la mare, tota trontollant i gemegant, anà per
abraçar-la, va dir:
-Mamà, estalviem escenes. Sé que acabo de fer un disbarat; però
no es capfiqui: abans d'una hora vindran a demanar-me.
Ajudà la seva mare a seure en un sofà, i cridà la minyona perquè
li fes una tassa de til·la. De seguida va tancar-se a la seva
cambra amb pany i clau.
La pronòstiga de Lalí no trigà a complir-se. Un senyor d'aspecte
honorable va presentar-se a la Isabel sota el nom de Jaume
Rosell. Li contà que tenia un germà de nom Jordi, que feia dos
mesos que vivia en una masia prop de Reus. No hi vivia per gust,
sinó a desgrat per guarir d'una colla de malalties
indiscutiblement engendrades per la disbauxa i el desori. Adés,
que tot just s'iniciava la seva convalescència, conegué Lalí.
S'engrescaren... i avui, en el primer tren han vingut plegats a
Barcelona. El seu germà li ha pregat que anés a demanar la mà de
Lalí; però ell no es veu amb cor de complir semblant comesa. El
seu germà Jordi és un tarambana, un tabalot, un tros de carn
abjecta. No té salvació física ni moral. Val més, infinitament
més, que, de comú acord, tractin de separar-los que no pas que
consentin una unió monstruosa. La seva honradesa no li ha permès
d'usar un altre llenguatge.
En Jaume Rosell ha estat digne i patètic. La Isabel li estreny la
mà amb gratitud i una emoció que, encara que fossin expressables,
ella no les podria pas expressar.
Una porta s'esbatana i apareix Lalí. Diu: -Aquesta noia de la
qual vostè parlava suara sóc jo. Jo sóc Lalí, i desitjo dir-li a
soles quatre paraules.
La mare, es retira com si acabés de rebre un manament inexorable.
Al cap de dos minuts li diuen que ja pot entrar. Aleshores En
Jaume Rosell fa aquest raonament:
-El que m'acaba de comunicar la seva filla és tan greu, que em
veig obligat a canviar de parer. Fóra convenient casar-los. Sí,
fóra convenient. Però no de seguida. No: cal que prèviament fem
un assaig: cal que provem fins a quin punt el meu germà sent
vocació d'home honrat. Li aconsello que tanqui la seva filla en
un pensionat. Mentrestant jo exhortaré En Jordi perquè reprengui
el bon camí. Si d'aquí a un any la seva conducta és honesta i la
seva salut és satisfactòria, els casarem. Aprova aquest pla,
senyora?
-Sí... vostè mateix...- gemegà la Isabel.
El visitant es retirà parsimoniosament. Era un home d'uns trenta
cinc anys, ben rasurat, ben vestit, traspuant en tot una visible
aspiració vers l'estil britànic. Era, innegablement, un home
honrat. Tanmateix, en les seves paraules i en els seus gestos hi
havia un xic d'afectació. Sentia amb claredat les suggestions de
la consciència, però així mateix escoltava una veueta interior
que li deia: -Manoi, que ho interpretes bé!
No hi fa res: la Isabel, que no té prou serenitat per a esbrinar
aquests matisos, l'ha judicat favorablement: resta un poc
alleujada. Almenys té una norma de conducta, un programa. Surt
amb la noia, lloga un cotxe i es presenta al col·legi. La noia hi
roman, i ella torna a casa. Entre dos degotissos de llàgrimes,
escriu al seu marit, que precisament a hores d'ara viatja per la
república de Colòmbia.
Jaume Rosell tenia cura d'enviar mensualment a la Isabel una mena
de report policíac relatiu a la vida que menava el raptor de
Lalí.
El del primer mes deia: «Excel·lent conducta. Es colga a les deu
de la nit; es lleva a les set del matí. No pren cafè ni alcohols.
Treballa al meu despatx. Li he encarregat la secció de
correspondència».