En Genís estava de pastor a un mas que s'escau més amunt de Sant
Feliu de Codines. Tenia una edat indefinible, àdhuc per a ell
mateix. La seva lletjor no era tanta que no traspués aquella
bonhomia que és frec a frec de la imbecil·litat.
Quan es llogà ja va advertir-ho a l'amo: un cop cada mes havia de
donar-li permís per a anar a Granollers. No era pas una exigència
exorbitant: li fou admesa tot seguit, sense discussió.
L'amo del mas, En Tià, era un home sorrudament lacònic. No tingué
esma de preguntar-li què hi havia d'anar a fer, a Granollers.
Pensà que hi tenia parents. De fet, tant se li'n donava que fos
això com una altra cosa. La qüestió era que complís.
Complia a meravella: ni un cap de bestiar se li esgarriava, ni li
prenia mal. Dins la casa no feia mai nosa: hi vivia calladament i
humil com una bèstia de més. Amb prou feines, al pic de l'hivern,
gosava atansar-se a la llar i seure en l'escambell que hi tenia
assenyalat.
Sortia amb la ramada a punt d'alba; tornava a entrada de fosc.
Dormia a la cort mateixa, en un jaç de palla. Hom no li coneixia
cap vici. L'amo n'estava content de debò. Havia arribat a
lloar-lo.
La mestressa, la Rosa, tan bon punt s'adonà de les mensuals
escapatòries del pastor, sentí una incipient tafaneria: què hi
anava a fer, a Granollers? Sis hores de camí (tres per a anar i
tres per a tornar) no es fan per qualsevol futesa. Comunicà les
seves cavil·lacions a la filla gran, l'Anneta.
La filla gran va dir: -Sembla mig tocat. No sé què hi pot anar a
fer. Preguntem-li-ho.
-Fuig, dona!- respongué la mare.- No ens ho diria pas. Inventaria
qualsevol història i començaria a malfiar-se de nosaltres. Val
més que l'espiem. Vejam si descobrim el seu secret.
L'Anneta no trigà mols dies a tenir una conversa amb la pubilla
de can Pinells: li contà l'extraordinari costum del pastor. Totes
dues es posaren a rumiar. Què hi devia anar a fer, a Granollers?
La pubilla, noia maliciosa, al capdavall insinuà una hipòtesi:
-Qui sap! Potser hi té un embolic... alguna donota...
-Vols dir?- féu l'Anneta badant la boca al compàs d'un astorament
progressiu. -Tan lleig com és!
-Ui! Hi ha dones que no miren prim.
* * *
La mestressa del mas, tot anant a mercat a Sant Feliu, trobà una
masovera dels encontorns. Parlaren de les collites, del bestiar,
dels fills. Finalment la Rosa va retreure el fet inexplicable. La
masovera hi digué la seva.
-Jo no estaria pas tranquila. Això em fa olor de cosa dolenta.
Vols-t'hi jugar que fa contraban? L'altra setmana em varen dir
que a una masia, cap a la banda de Riells, hi ha un amagatall de
contrabandistes. Diu que hi entren unes dones primes, i en surten
d'allò més farcides. Ves qui et pot assegurar que el vostre
pastor no sigui de la colla! Parla-n'hi, al teu home.
La Rosa restà vivament inquieta.
En tornant a casa, cercà el seu marit. Era al camp, a fangar.
Mentre l'esperava, confià el seu neguit a l'Anneta. Totes dues,
tan bon punt aparegué en Tià, l'empenyeren cap a un recó de la
cuina. Amb gran misteri li contaren llurs temences. Semblava que
posseïssin algun indici vehement.
-Ja et fum!- s'exclamà l'home. -Una vegada que ensopego el pastor
em sortiu amb aquests romansos! Sempre us deixeu entabanar.
Se les tragué del davant dient quatre sentències ofensives per a
la mare, per a la filla i per a la generalitat de llur sexe.
Tanmateix l'home no romangué tan indiferent com feia veure. Les
inquietuds de la muller i de la filla l'assetjaven estretament:
no les podia esquivar. La visible excel·lència del pastor podia,
fet i fet, no ésser altra cosa que una estratagema per a
despistar sospites. Que tingués una _lloca_ a Granollers, tant se
li'n donava; pero la idea del contraban, diastre!, no
l'assossegava pas. Podia agafar-s'hi els dits sense com va ni com
costa. Sol·licità parer del secretari de l'Ajuntament, que tenia
fama de persona honrada i saberuda.
-Quins dies sol anar a Granollers?- li preguntà.
-Crec que sempre s'escau a primer de mes.
-Doncs, si hi va sempre el mateix dia, pot ésser una cosa
diferent de les que penseu vosaltres. Qui sap si aquest minyó ha
comès un delicte i, mentre li segueixen causa, ha de presentar-se
al Jutjat un cop cada mes!... No fóra res d'estrany. Mireu, fem
una cosa: jo, per la meva banda, escriuré al secretari del
Jutjat, que és amic, i, si hi ha res, m'ho dirà; vos,
mentrestant, feu-lo seguir: això us costarà poc.
Dit i fet. Precisament el dia 30 de setembre el pastor anuncià
que l'endemà aniria a Granollers. En Tià, al vespre, va
conjuminar l'espionatge. El faria seguir pel seu fill petit, un
marrec de tretze anys, llest com la guineu i caminador com cap
n'hi hagi.
-Amaga't bé, Joan. Mira de no perdre'l de vista, però no t'hi
acostis massa. La fariem bona, si t'atrapava! Aquesta nit pots
dormir tranquil: jo vetllaré. Tira't sobre el jaç amb espardenyes
i tot.
En el vell rellotge de la casa havien tocat les tres de la
matinada. En Tià va sentir com llevaven la barra d'una porta
forana. Era la de la cort: no calia que ho mirés. Cridà en Joan,
qui, d'un bot, va plantar-se a l'aguait vora el portal del barri.
Quan el pastor havia desaparegut drecera avall, eixiren pare i
fill amb una cautela considerablement exagerada. Parlaven en veu
molt baixa.
-Apa, Joan. Ull viu! Ja portes l'esmorzar? No tindràs pas por?
-Fugiu, home!
El vailet havia rebut amb passió aquella comanda extraordinària.
Les ànsies d'aventura que flotaven, imprecises, en el seu
imaginar d'adolescent, ara es congriaven al volt d'una actuació
concreta. Hi havia un principi de perill, un fons de sorpresa, la
nit, la presència d'un crim inesbrinable...
-Ja hi som - mormolà el marrec en començar la persecució. I una
tènue esgarrifança li seguí tot el cos.
En l'enorme silenci sentia els còdols que s'esllavissaven sota
les passes del pastor. Ell curava de posar els peus en les vores,
damunt la pols o damunt les clapes d'herbei, per tal d'esmorteir
el seu trepig. De tant en tant aixecava els ulls. Els ombrívols
brancatges s'estenien i aprimaven sobre el firmament: hom veia
els estels entre les fulles, com uns fruits bategants.
Travessà un fondal on creixien pollancres i falgueres; una
alenada humida li besà el rostre.
Algun cop s'aturava per escoltar les passes del pastor. El cor li
anava de pressa: semblava que li glatís a la gorja.
Llavors que l'alba aclaria el camí, les emocions d'En Joan se
simplificaven força. La rara embriaguesa que li havia encomanat
la tenebra, s'esvaïa sobtadament. L'espionatge esdevenia més
fàcil. Caminava amb una joiosa descurança. S'ajupia per beure en
les fonts, gosava llançar rocs a unes granotes cantants en un
safaretx.
A quarts de set entraven a la vila de Granollers. El vailet sentí
una impensada angúnia: la gent no descobriria la seva missió
persecutòria? Tot i això, la seguia complint sense defalliments.
Voltaren una colla de carrers. El pastor s'aturà un moment en una
fleca: en sortí de seguida amb mitja lliura de pa. Després comprà
a casa l'adroguer alguna cosa que, de lluny, hom no podia
endevinar. Encara féu parada en una taverna. A peu dret esmorzà i
begué deu cèntims de vi. El vailet, del carrer estant, no el
deixava d'ull.
Finit l'àpat, el pastor adreçà les seves passes vers una
barberia. En Joan arribà a temps d'arrimar-se a la porta i sentir
com el saludaven. Hom comprenia que era client antic. L'afaitaren
i li tallaren els cabells. En acabat li passaren pel cap un
d'aquells enormes raspalls cilíndrics que el barber fa girar amb
totes dues mans. El pastor exhalà un profund sospir que arribà
clarament a oïdes d'En Joan. La _toilette_ era enllestida. El
pastor pagava la despesa feta. El vailet apretà a córrer fins a
la cantonada més propera. Pensà que s'acostaven els moments
tenebrosos. El presumpte criminal faria adés alguna cosa
reveladora.
Estava tip, afaitat i clenxinat de fresc. La precoç
intel·ligència del minyó s'inclinava a témer una amor
clandestina.
La seva expectació fou successivament burlada. El pastor prengué
el camí de retorn. Al cap de tres hores i mitja eren a la masia.
Tan bon punt el vailet s'esquitllà dins la casa, tots els seus
l'enrotllaren.
-Què has vist?
-Què ha fet?
-On s'ha deturat?
El noi contà la història amb nombre de detalls ociosos.
-Res més? Vols dir, que no has badat? Vols dir?
Les dones no ho podien creure. Havien viscut massa dies amb
l'esperança d'esbrinar un misteri esborronador. Els simples
esdeveniments que els reportava En Joan les indignaven gairebé.
En Tià es decantava de nou vers l'optimisme. Sabia ja per
confidència del secretari, que al Jutjat de Granollers no
coneixien ningú amb les entresenyes del pastor. Estava frisós per
a sortir de dubtes.
Cridà el pastor i entrà vigorosament en matèria.
-Genís, estic content de vós; però, vatua Judes! si no
m'expliqueu pel clar el que us porta a Granollers, us ben juro
que a casa no hi fareu gaires dies!...
-Vaig a tallar-me els cabells- respongué el pastor amb un poc
d'esporuguiment.
-I ara! Per a tallar-vos els cabells, heu de fer sis o set hores
de camí? Que no hi ha barber, a sant Feliu i a sant Quirse i a
Castelltersol?
-És clar, que n'hi ha... però no es igual... no és igual...- deia
el pastor, somrient amb una vergonya pueril, -A Granollers, quan
acaben, em passen pel cap aquell raspall que sembla un corró...
Em fa un plaer, una delícia!... M'hi fonc.
En Tià no era un psicòleg massa fi; però els trets d'aquell
rostre expressaven una recordança tan indiscutiblement dolça, tan
palesament voluptuosa, que els dubtes li fugiren tot d'una.
Rondinà encara, amb sornegueria:
-Vaja! Alabat siga Déu!
I se n'anà a l'encontre de les dones, alegrat per la selecta idea
«d'esbroncar-les».