De cop l'Adelaida s'enllità. Dues hores després la febre
l'arborava. Era el tifus. Al cap de vuit dies el deliri que
s'havia apoderat d'ella cedí algunes estones. Una tia seva
s'acostà al llit i digué si no li plauria la visita de Mn. Ramir,
el seu confessor. -Vull combregar- respongué. I, amb lúcida
vigoria, començà a donar ordes a tothom.
-En Llucià que vagi a cercar un cotxe. La cambrera que avisi tots
els veïns i compri una dotzena de candeles. Obriu l'armari, i en
el calaix segon, a mà dreta, trobareu una tovallola brodada per a
posar-la damunt la gira del llençol. Enceneu tots els llums de la
casa i deixeu oberta la porta del saló. Tots vosaltres
arrangeu-vos una mica. Tu, Eulàlia, treu-te el davantal.
Confessà i combregà.
-Pel que pugui venir, doni'm l'extremaunció, Mn. Ramir.
Li feren les creus.
Quan tornaren a restar sols els de la casa, ella els preguntava:
-Qui hi havia, per aquí fora?
Li varen fer la llista.
-Ah, vaja! Veig que ha complert tothom. Els veïns han respost.
Àdhuc la senyora del primer pis, que pateix tant per a pujar
l'escala...
De seguida s'ensopí. Tres dies després, tocant les cinc de la
matinada, traspassava.
Llavors que envaí la casa l'onada de les amistats i de les
coneixences, ja tot era posat en orde. El cadàver, vestit amb un
hàbit carmelità, jeia al despatx, convertit en capella ardent.
Una senyora vídua havia pres, _motu proprio_, una missió
ascètica. Escometia a tots els visitants dient-los:
-Vingui, vingui: ja la veurà. Ha restat molt bé: sembla que
dormi.
De seguida els prenia per la mà, i, vulgues no vulgues, els
conduïa davant del cadàver i els obligava a mirar-lo d'aprop.
La mateixa senyora tractava, periòdicament, aconsolar En Llucià.
-Fill meu, no t'ho prenguis així. Ell te l'ha donat: Ell te la
pren.
En Llucià no plorava gens, en aquell instant: meditava amb
serenitat el caprici d'aquesta afrosa malaltia que feia i desfeia
el seu matrimoni.
* * *
A un quart de cinc arribava el seguici al Cementiri Nou. Les
operacions del sepeli no foren tan breus com desitjava tothom. La
sepultura de la família Montoriol era gairebé curullada: calgué
que els enterramorts recollissin les despulles en un recó de
l'ossera i deixessin en terra un munt de fustes lamentables.
Gairebé tots els acompanyants decantaren els ulls de la fúnebre
maniobra. Alguns els adreçaven al paisatge, cercant-hi una
distracció o un encoratjament. No assolien una cosa ni l'altra.
Vesprejava, i el fred esdevenia agressiu. Les planures del Prat i
del Llobregat, que s'obiraven d'allí estant, eren plenes d'ombra
i de malenconia. Una boira grisenca assenyalava el curs ondulant
del riu.
Closa la sepultura, En Llucià i el seu seguici davallaren amb pas
accelerat fins a l'esplanada on esperaven els cotxes.
Era fosc quan entraven a ciutat. La gentada que omplia els
carrers, la lluminària de les botigues, la gran remor dels
vehicles, l'arrecerament dels edificis, causaren a En Llucià una
mena de confort inesperat.
No gens menys, en arribant a casa abraçà la seva germana amb una
emoció profunda. No deia res: sanglotava i les llàgrimes li
corrien rostre avall. Potser en tota la vida no s'havien abraçat
d'aquella manera, amb tot i haver-se estimat sempre
entranyablement.
Els parents i els íntims que encara romanien a la casa, guaitaven
l'escena amb el cor commogut, però no en capien la significança.
Només l'Angelina, a través d'aquell silenci sanglotant, oïa el
confús penediment del germà que torna a la llar després de dos
anys de viatge innecessari i ple de riscos.
Sentia una tendresa! I renunciava de grat a la satisfacció
d'esperar que ell l'invités amb paraules explícites a rependre el
govern de la casa.
* * *
Des d'aquella hora l'Angelina romangué al costat del seu germà.
De bell antuvi es trobà un poc cohibida. Mentre vivia la seva
cunyada, havia vingut sovint a visitar-la, però no s'havia posat
en contacte amb l'orde interior de la casa. Déu la'n guard! Ara
que ho registrava tot, fil per randa, descobria una mala fi de
canvis i de novetats.
Consultà, abans de fer-les, algunes modificacions. Un cop hagué
comprès que En Llucià no tenia cap afecció especial envers
l'estat de coses que creà la seva difunta muller, l'Angelina
reinstaurà la tradició íntegrament.
En pocs dies, sense fressa ni ostentació, aconseguí que la casa
tomés a ésser la d'abans, la de sempre. Llençols i estovalles
eren plegats segons la pauta antiga. Desaparegueren gran nombre
de coixins llampants que envaïen tots els sofàs i cadires. Es
suprimí la rigorosa clausura d'algunes cambres, com era la de
música i el saló, que l'Adelaida obria únicament els dies de
rebre.
Eren els sabons que feia usar l'Angelina? O el sistema de passar
bugada? O els ingredients que s'esmerçaven en la neteja
domèstica? Àdhuc la flaire peculiar de la casa tornava a ésser la
d'abans, la de sempre.
Aquesta restauració de l'ambient afalagava els sentits d'En
Llucià. A estones hauria dit que acabava de sortir d'una
atmosfera especiosa, com de dormitori tancat o de farmàcia
vilatana, per a tornar a una claror benolent i salutífera.
Tanmateix les exigències del dol atuïen o retardaven els efectes
d'aquesta trasmudança.
Li hauria plagut de tornar a oir una mica de música. No era
possible: el veïnat hauria pres la cosa com a irreverència greu.
I ell era incapaç de cercar a gratcient un blasme d'aquesta mena.
S'acontentà, doncs, amb sospirar prop de l'Angelina i amb
comunicar-li el seu irrealitzable desig. Era ben ridícula,
aquesta interdicció social de fer música durant el dol! Fóra
lleig que, pocs dies després d'esdevenir una mort, la casa
mortuòria s'abrandés de rapsòdies joioses o de vils tonadetes de
carrer; però... Déu meu!... un esperit fi i honrat bé sabria
trobar una música noblement consirosa que acompanyés la dolor en
lloc d'escarnir-la!...
* * *
Dos dies després dels funerals, havent sopat, l'Angelina digué al
seu germà:
-Per què no surts o te'n vas a passar una estona a l'Ateneu?
Estava ben pensat, això: abans de casar-se hi anava cada vespre.
Es posà l'abric. L'Angelina li raspallava el capell. Quan foren
al vestíbul, davant de la porta, En Llucià prengué la claueta del
pis i la col·locà a poc a poc en el seu portaclaus.
L'Angelina (capint tota significança d'aquell acte) mirava el seu
germà i somreia amb una angèlica ironia.