Dos mesos després de tornar de fora, l'Adelaida es declarà
víctima d'una malaltia gastrointestinal.
El Dr. Gay la visità repetidament i la subjectà a un règim
estret. Ella el seguí amb una fidelitat aferrissada. No s'ajupia
mai, volent evitar tota compressió de les vísceres malaltisses.
Menjava una llista exigua d'aliments, cuits d'una manera
invariable. Bevia aigua d'Evian. Després de cada àpat jeia dues
hores, sense rebaixar ni un minut.
Malgrat d'aquest rigorisme, el guariment no venia. Decebuda del
Dr. Gay, consultà el Dr. Roure.
Aquest famós especialista, format a Alemanya, creia que els
estómacs malalts havien d'ésser reeducats. El tractament que els
convenia era més aviat de lluita, d'oposició, que no pas de
complaença. Després d'analitzar tots els sucs i secrecions del
seu organisme prescrigué a l'Adelaida un formidable pla de
sobrealimentació: mantega, il·limitadament; cacau amb malt totes
les tardes; farines copioses en cada àpat; ous a desdir, rosbif.
Al cap de tres mesos l'Adelaida abandonà el Dr. Roure amb una
irritació general de totes les mucoses.
Les experiències fallides la posaven de mal humor, però no li
llevaven la fe. Insensiblement, es submergia en una mena de
misticisme mèdic, en les pràctiques del qual consumia una aspra
fervor teresiana. Entre les amistats i les coneixences descobrí
aviat un veritable museu de persones amb malalties parelles de la
seva. Foren els seus correligionaris. No cessava d'interrogar-los
i fer-los confidències minucioses. Les persones gaudint bona
salut no l'interessaven gens: en fugia. El seu marit precisament
es trobava en un període de benanança física. Això vol dir que no
coincidien en res. S'asseien a la taula plegats, però no
compartien ni el pa. Ell, en front d'ella, engolia les menges
ordinàries amb una mena de vergonya, com volent dissimular la
seva gormanderia. Ella el mirava menjar amb un posat de fàstic o
de displicència. Llurs àpats eren tristos com una litúrgia
funeral.
* * *
Un dia l'Adelaida ha sentit contar els miracles del Dr.
Maristany. Els hi ha reportats la seva amiga Ferrer, dona grassa,
propaganda vivent. Un any endarrera no assimilava res: era magra
i s'aflaquia encara; tothom la dava per morta. El Dr. Maristany
l'ha salvada: ara ho paeix tot amb una energia d'estruç i és
robusta com una torre.
-Toqui, toqui- diu, tot invitant l'Adelaida a una sèrie de
comprovacions tàctils.
-Pegui, pegui- insisteix amb orgull.
I, verament, els cops sonaven a carn magnífica, a plenitud
atapeïda.
L'Adelaida sentia com la seva fe es concretava de bell nou a
l'entorn d'un nom il·lustre. La senyora Ferrer reia de tot cor,
lluint dos rengles de dents lluminoses: semblava un anunci de
dentífric.
A tots els malalts de l'estómac i el ventre el Dr. Maristany,
invariablement, els ordena que romanguin al llit durant quatre,
cinc o sis setmanes, els imposa una dieta làctica i els fa
massatge cada dia.
Tota la celebrada ciència del Dr. Maristany consisteix a aquest
massatge que hom s'inclina a creure originari del Japó--pàtria,
per altra banda, del _jiu-jitsu_.
El Dr. Maristany és un dels metges més lacònics de Barcelona; a
penes diu quatre mots en tota la visita. En arribant mormola un
Déu-vos-guard: dies, ni això.
-Déu lo guard, doctor- fa l'Adelaida amb una veu fatigada. Prou
es deleix per a fer-li innombrables preguntes: no gosa. La
severitat d'aquest metge l'inspira un respecte supersticiós.
-Com anem- diu ell, tot llevant-se l'abric.
-Bé, molt bé; però tinc la llengua molt blanca.
-Prengui xacolata i la tindrà negra.
Silenci.
El Dr. Maristany s'atansa al llit de la pacient i amb un moviment
segur fa córrer avall les flassades. El ventre immaternal de la
senyora Montoriol brilla més blanc que el lli de les robes. Al
seu damunt hi escampen una polsina lleu. El doctor, en mànegues
de camisa, comença el massatge. Ella migclou els ulls. En tota la
cambra impera una calma greu. Només s'hi sent un frec tènue
suavíssim, com de sedes.
* * *
El Dr. Maristany, després de quaranta cinc sessions de massatge,
comunica a l'Adelaida que és finit el tractament i que pot
llevar-se quan li plagui. Malgrat de la seva impassibilitat,
l'Adelaida frisava per rependre la vida activa. No esperà, doncs,
que li tornessin a dir: l'endemà era llevada.
Hom ha de creure en el Dr. Maristany i en la seva terapèutica,
tan eficient com simple.
El ventre no sembla pas el mateix: abans era aplanat i flàccid;
ara és turgent. La senyora Montoriol passa belles estones
contemplant el prodigi davant del mirall de tres llunes.
El seu marit, excepcionalment admès a una d'aquestes
contemplacions, resta bocabadat. No ho hauria dit mai. En el seu
magí s'opera una rara associació d'imatges. La confessa? No la
confessa? Vol i dol. Sospita que, en el fons del fons, el seu
pensament no és gaire lògic. Però què hi fa? Un hom no és segur
de res: la vida és plena de misteri. Parla.
-Escolta, Adelaida: ja saps del cert que tot això és efecte del
massatge?
-Què vols dir?- respon ella redreçant-se enèrgicament, com qui
rebutja una suposança avorrible. -Potser sí que et plauria de
veure'm sortir d'un tripijoc per a entrar en un altre de més
greu!... Ets un tranquil. No penses més que en tu: la meva salut,
el meu repòs, davant de qualsevol il·lusió teva, no són res. La
paternitat!... Ves a quina hora es desvetllen, al cor del senyor
Montoriol, els sentiments de paternitat!... una vocació sobtada:
oi? Sents alguna veu interior potser?
L'Adelaida finí la seva rèplica amb una rialleta nerviosa. En
Llucià no respongue un mot. Era la segona vegada que en una
conversa conjugal feia explosió el tema de la descendència: calia
abandonar-lo.
Els somnis de l'Adelaida, a hores d'ara, seguien una via
sobiranament personal. Durant els interminables ocis que li ha
imposat el tractament, ha elaborat tot un projecte de vida nova.
Vol reingressar en la societat d'una faisó una mica solemne.
Resoltament arranjarà la casa, fent-hi reformes radicals. Després
procurarà crear un saló. Seria estúpid que una dona com ella
renunciés a tenir un relleu propi dins la societat barcelonina.
En Llucià (qui ho dubta?) és un esperit mansuet. Ella no ha
cessat de punxar-lo per tal de desvetllar-li ambicions, anhels de
grandesa... Tot ha estat endebades.
Com a conseqüència d'aquestes reflexions l'Adelaida sol·licita
del seu marit l'atorgament d'un crèdit extraordinari. Li fou
concedit _ipso facto_, sense regateig de cap mena, gairebé amb
una joia íntima.
-Fes, fes... Tot em sembla molt bé- anava dient En Llucià.
Imaginar l'Adelaida enderiada en restauracions i compres li
semblava una garantia de repós; sospitar que s'encaminava a la
creació d'un món particular, una promesa d'oblit. La seva divisa
actual és aquesta: «Vegetar en la penombra».
Llavors que l'Adelaida contempla el crèdit en les seves mans, el
seu coratge defalleix un poc. Havia pensat anar molt de pressa a
complir el programa de reformes: ara creu que val més no
precipitar-se. Set mil pessetes ben repartides basten per a fer
moltes coses.
Passa tres setmanes visitant botigues de mobles i de tapisseria.
Apunta preus i fa pressupostos. Pren mesures sense repós: el seu
cinyell habitual, estant per casa, és una cinta mètrica.
Al capdavall d'aquesta febre de càlculs, els seus anhels
d'innovació han esdevingut considerablement modestos. Hi ha
moltes coses que poden passar. S'acontenta de fer empaperar de
nou quatre habitacions; canvia l'entapissat de la sala; escampa
arreu una dotzena de coixins virolats i una col·lecció de
bibelots, que suren, inconfusibles sobre el to vetust del
moblatge.
La major part del crèdit, tanmateix, resta intacte. L'Adelaida
resol esmerçar-la en valors. D'aquesta manera pot realitzar tan
lentament com li plagui el seu pla de millores. I, si al
capdavall no el realitza, tindrà sempre un petit capital a la
seva disposició.
Tanmateix, aquesta victòria del seu tarannà avariciós, li deixa
una frisança inguarible. Es llança a fer visites. Les persones
l'interessen mediocrement: la seva passió se'n va vers les coses.
Gairebé mai esguarda els ulls de la interlocutora: més aviat li
observa els peus per valorar el calçat que hi porta, o bé les
mans per mor dels anells o bé el pentinat per tal de descobrir
secrets de perruqueria. En sortir d'una visita pot fer
l'inventari de tots els mobles que hi ha vist, descrivint-los i
taxant-los amb una minuciositat absolutament tècnica.
Aquest esport li causava goigs i dolors intensíssims: era la seva
raó d'existència.
En Llucià, mentrestant, feia la viu-viu dins d'uns límits que no
li havia assenyalat ningú, però que ell coneixia meravellosament.
Les òrbites de marit i muller eren sòlidament establertes.
Tal com vivien ara podien continuar vivint indefiniblement.