Per bé que En Llucià sortí apressadament del Casino, quan fou al
mig del carrer hagué de preguntar-se on anava i quina cosa feia.
Havia fugit dels volts del billar comprenent que estava servint
de resclosa a una allau de comentaris impacients. Altrament no
tenia cap ànsia de dormir, perquè es sentia neguitós i capficat.
Tampoc volia, a cop calent, trobar-se davant de la protagonista:
la conversa que tal vegada hi hauria de sostenir li feia basarda.
A la fi prengué partit: passejaria sota la llum dels estels.
La casa que tenien llogada els seus sogres per a passar l'estiu
s'esqueia a deu minuts de la vila, en el camí de Sant Marçal.
Aquest camí seguia En Llucià, amb la intenció d'endinsar-se un
poc en a boscúria. Però, en ésser en front de la casa,
irreflexivament, adreçà els ulls a la finestra de la seva cambra:
els porticons eren closos i, a través de les clivelles traspuaven
llum.
L'Adelaida, segurament, devia estar apariant la seva persona per
dormir. La _toilette_ nocturna, científicament complexa, no devia
pas ésser acabada: tot just devia haver tingut temps de llevar-se
el vestit i de restar en roba de cambra. L'aigua de les ablucions
devia escalfar-se en un fogonet d'alcohol. A estones creia oir un
trepig mesurat, i veia talment, l'Adelaida anant del tocador al
lavabo, descloent estris i ampolletes, fent-se friccions i
untaments. Coneixia de memòria totes les incidències d'aquesta
hora íntima: feia sis mesos que la presenciava del seu llit
estant. Li causava més pena que goig. L'Adelaida tenia el do
lamentable de convertir en feixuga litúrgia els seus actes més
frívols: la sal i la mel li eren estranys.
Una veu, voluntàriament apagada, tragué En Llucià d'aquella
evocació consirosa.
-Pst!... Pst!...
Era l'Eulàlia, recolzada en l'ampit de la seva finestra: en la
foscor, blanquejava suaument el seu rostre, els seus braços i la
clara brusa que duia.
-Què fas, aquí, a aqueixes hores?- li digué En Llucià de baix en
baix.
-Prenc la fresca per llevar-me la sofocació. Ja ho saps: oi?
En Llucià cuidava de fingir una ignorància absoluta, amb
l'objecte de sentir una nova versió de l'esdeveniment que
l'encaparrava; pero es repensà de seguida i declarà la veritat.
-Sí: Ja m'ho han dit en els billars.
-Ha estat un cop de teatre. Ai! et juro que hauria dat un any de
vida per no haver-m'hi trobat embolicada. Fins que hem estat al
carrer no he entès ben bé el que fèiem. De seguida m'ha agafat
una angúnia i una vergonya!
L'accent ingenu de la donzella, que semblava absolutament segura
d'ésser compresa, commogué En Llucià fins al punt d'encomanar-li
un gran desig de confidència. A la fi parlaria amb algú a cor
obert!... Els llavis se descloïen... Però aquelles escletxes
resplendint en la finestra de l'Adelaida li imposaren reserva:
s'acovardí. Només tingué coratge per a sospirar.
-M'ha sorprès molt!... M'ha sorprès molt!...
-I a mi. L'Adelaida no era pas d'aquesta manera!: al revés. Pensa
que mentre ha estat soltera s'ha divertit esgarrifant la tieta
Lluïsa amb mostres de despreocupació. No ho diguis a ningú.
Aquest couplet que ha provocat la nostra retirada l'ha cantat
ella mateixa cent vegades. El tenim a casa en un número de _Paris
qui chante_.
-Sí que és paradoxal, això!- mormolava ell.
Restaren callats uns moments, sense mirar-se.
-Haurem de plegar: si algú passés pensaria que estem conspirant.
Bona nit, Llucià.
La clara silueta s'esvaí de sobte: el marc de la finestra restà
tot fosc, i En Llucià es sentí més abandonat que mai.
D'esma continuà pujant entre faigs i castanyers, que entenebrien
progressivament la seva ruta. La funció del Casino ja es devia
haver acabat, puix que no en venia cap remor de música ni de
parloteig: la nit muntanyana resplendia tota pura i deserta.
-Què diferents són les dues germanes!- pensava el malavirat, tot
assaborint la negligència graciosa i la fresca vivacitat de la
seva cunyada. Per molt que la castiguessin els anys i s'amargués
el seu esperit en l'espectativa d'un matrimoni aventatjós, mai no
esdevindria una dona eixuta i encarcarada com l'Adelaida:
n'estava segur.
-Deus haver badat molt!- deia parlant amb ell mateix. -Quan
tenies divuit o vint anys, al teu entorn bé hi devia haver una
minyona de disset, com ara l'Eulàlia.
Un record el sobtà. El seu passat no era un erm: una amor hi
floria en la llinda mateixa de la joventut. D'això feia vint
anys. Els episodis li revenien a la memòria, il·luminats per una
claror novella.
El pis primer de la seva casa acabava d'ésser llogat a una
nombrosa família estrangera. Els uns deien que era belga; els
altres que era italiana. Els dos parers eren mig certs: el cap
era belga; la seva muller italiana. En Llucià encara no en
coneixia ningú. Però cada vespre, quan ell era al llit i
començava a ensopir-se, sentia unes passes ràpides damunt del
sostre, enrenou de cadires que es movien, de calaixos que es
tancaven. Després, quietud. Finalment dos cops secs separats per
un interval breu. Silenci definitiu.
Aviat deduí que els cops secs eren originats per la caiguda d'un
parell de sabates. La trepidació del sostre feia suposar que es
tractava d'un greu calçat baronívol.
Contra aquesta suposança, En Llucià sabé aviat que la persona
ocupant la cambra superior de la seva era una noia de setze o
disset anys, de peu exquisidament mesurat. El seu interès fou
despert tot seguit. Es colgava al llit puntualment per esperar la
irrupció de la veïneta. Els seus somnis d'adolescència, amb
l'auxili d'aquella fressa, adquirien una mena de precisió que els
feia més saborosos. Damunt del sostre, que sos ulls no cessaven
de mirar, una donzella es desvestia.
Naturalment, volgué conèixer-la aviat. Les diverses maniobres que
realitzava per topar-la a l'escala, per atrapar-la al balcó o a
la galeria, finalment reeixiren: la veié. Era una criatura
deliciosa. Bruna, esvelta, en son rostre d'or mat resplendien els
ulls, d'una verdor i una suggestió plenament marítimes. La
lleugeresa dels seus gestos indicava prou que era ella la veïna
de les corredisses nocturnes.
Després de veure-la, En Llucià volgué parlar-li. Però la seva
timidesa exigia, per a fer-ho, una ocasió voltada de secret o
cenyida de parences irreprotxables: escometre-la a l'escala,
sense motiu justificat, quan tota sola entrava o sortia de casa,
li semblava massa comprometedor: la idea d'atansar-se-li al
carrer el trasbalsava.
Un diumenge al matí, el seu carrer s'omplí d'un rebombori
inusitat. Un tramvia acabava d'agafar una velleta. En Llucià
s'abocà a la barana tot just en l'instant que, a pes de braços,
l'entraven a la farmàcia. Algun vianant sensible i impulsiu
interpel·lava el cotxer amb paraules iracundes. Al voltant del
tramvia s'era congriat un aplec de badocs i de comentaristes.
L'esguard d'En Llucià resseguí els balcons. En alçar els ulls al
balcó de sobre, el seu esguard xocà amb el de la veïneta, que era
ple d'interrogacions: segurament acabava d'abocar-se i no havia
vist res.
-Què ha estat?- demanà amb una naturalitat angèlica, i amb un
deix d'estrangeria en l'accent.
Ell li ho contà amb vehemència excessiva: àdhuc s'atreví a fer
unes vulgars reflexions sobre els tramvies i llurs perills.
Tant se val: des d'aquell dia parlaren sovint, adés en l'escala,
adés en el balcó. Ell estudiava la manera de multiplicar les
avinenteses de conversa; però el seu superàvit de seny i de temor
li desfeia de dies els projectes que havia combinat de nits.
Tanmateix tingué pit per a confessar a la seva veïna que les
habitacions llurs s'esqueien precisament l'una damunt de l'altra.
Ella no se n'estranyà gens: probablement ja ho sabia. Encoratjat,
li comunicà que cada vespre, sentia distintament el cop de les
seves sabatetes quan queien en terra. Ella rigué de grat, i
prometé que les llançaria amb més força que mai. Tal confidència
introduí en la seva fantasia un element dolcíssim i torbador.
D'aquella hora en avant, qualsevol soroll que es produís en el
sostre de la seva cambra, li semblava un missatge clandestí. Al
vespre, sobretot, escoltava ansiosament: a estones contenia la
respiració, i els polsos li bategaven amb violència.
Estava enamorat: era evident. I ella no es mostrava pas
impassible. Arribaren a escriure's. Malgrat de les precaucions
que ell no deixava de pendre per tal de no ésser descobert, el
veïnat coneixia fins a quin punt l'interessaven les accions i
pensaments de la noia del primer pis. L'Angelina també. Un dia
féu a En Llucià una colla d'advertiments, més aviat germanívols
que autoritaris. Berta (la noia del primer pis) semblava una
excel·lent minyona: contra la seva família no hi havia res a dir;
però, es tractava de gent estrangera, d'educació un poc diversa
de la seva. Havien viscut a Bèlgica, a Itàlia: demà qui sap vers
quin punt partirien. No li deia pas que renunciés a parlar-li,
sinó que obrés amb prudència a fi de no trobar-se obligat a
pendre un determini prematur. Almenys convindria que esperés la
major edat per a contraure un compromís formal.
Aquesta prèdica, amb tot i la mesura amb què fou feta, trastocà
el curs de les seves idees. Malfiances que eren gairebé
condormides, a l'encís de la passió creixent, tingueren una
revifalla.
Era nit alta i ell no podia cloure els ulls. En la tenebra, els
seus pensaments es deformaven d'una faisó fantàstica. A moments
es veia convertit en una joguina: tota la família del primer pis
es devia haver confabulat per suggestionar-lo enganyosament.
Berta representava una comèdia infame. Llavors, en el gran
silenci, sentí clarament el soroll d'un balcó que s'obria... Un
soroll molt pròxim. Potser era el balcó de Berta. Saltà del llit,
es mig vestí i tragué el cap al defora.
Era ella, era Berta, serenament recolzada en la barana.
-On vas?- li digué. -Tampoc vols dormir?
-No. No puc. He sentit com obries el balcó, i he vingut a veure
què et passava.
-No res. Gairebé cada vespre surto una estona a orejar-me.
M'agrada.
Els dubtes d'En Llucià tan aviat creixien com minvaven.
Contemplar la veïneta en aquella hora, en mig de la solitud del
carrer, el commovia; pero el seu magí no cessava de barrinar a
propòsit d'aquesta aparició extraordinària. Semblava un truc de
dona maligna. Potser formava part d'un pla tenebrós!
Inhàbil per a ocultar les fluctuacions del seu esperit, a mitges
paraules confessà a Berta el que li passava. Ella, amb una
gravetat quasi pueril, li respongué que la seva germana tenia
raó: calia que tots dos reprimissin la fuga de llurs sentiments.
Per sa banda era resolta a fer-ho: des d'ara suspenia la
correspondència i defugiria les entrevistes. Si anys a venir,
quan fossin un home i una dona, seguien estimant-se, llavors
seria temps de relligar les relacions.
En Llucià l'escoltava amb una pena pregoníssima, però no trobava
pas el crit apassionat que podia aturar aquell torrent de
projectes austers. Estava atuït, com davant d'una força fatídica.
A penes tenia esma per a mormolar:
-Vols dir, Berta? Vols dir que tot això és necessari?
Aquella entrevista fou, efectivament, la darrera. Ell partí pocs
dies després cap a la masia. Quan en tornà, la família
belgo-italiana s'havia mudat de pis.
* * *
L'evocació d'aquests episodis el feia enrogir. Els sentia a una
distància desesperant i enternidora. Com en un pesombre, la ment
li suggeria accions que no podia fer i paraules que no podia dir.
* * *
Era casat. Tenia quaranta anys. La joventut, per primera volta,
li aparegué com una festa llunyana i interdita.