El dissabte. En Llucià puja a Viladrau per passar-hi el diumenge
i el dilluns.
És nit fosca quan hi arriba. Els reflectors de l'automòbil
enlluernen la gent que espera a la plaça--fi del viatge. Hi ha
cridadissa, salutacions, besades, estretes de mà. Al capdavall
d'una estona de recerca es troba davant de l'Adelaida i de la
seva cunyada. La primera absència es finida: l'unitat matrimonial
es refà en aquell moment. En Llucià creu obligat fer alguna
demostració afectuosa. Esforça la veu per a donar-li un to
enjogaçat i s'atansa a l'Adelaida per abraçar-la. Ella no està
per a abraçades. -Vés, home, vés.
Amb tot, En Llucià és convençut de no haver intentat cometre cap
bestiesa: a quatre passes d'ell, un marit que arriba ha besat
discretament la muller que l'esperava.
No entén aquesta esquerperia de l'Adelaida: creia afalagar-la i
resulta que la molesta.
-Aquesta dona resulta horrorosament complicada.
No tant: l'Adelaida no és cap jeroglífic. Si refusa tota
manyagueria, és que té pressa per esdevenir una senyora burgesa,
en folgada possessió del seu paper. Li sabria greu que la gent
recordés que sols fa sis mesos que és casada; li sabria greu,
sobretot, fer-la-en recordar amb puerilitats idíl·liques.
Havent sopat, la senyora Montoriol ha dit al seu espòs:
-No facis compliments; si vols anar a fer una partida de billar,
vés-hi. No m'esperis: aniré al casino amb l'Eulàlia.
En Llucià obeeix. Estaria content d'aquesta combinació si no fos
que augmenta el desconcert de les seves idees. Tanmateix en eixir
de casa i sentir-se tot sol en la nit muntanyana, fa un sospir
voluptuós.
Ella, mentrestant, s'ha rentat la boca i ha restaurat un xic la
seva _toilette_. No ho necessitava: es mou tot el dia amb un
encarcarament especial que no desplaça un sol cabell ni entela
l'esmalt de les ungles.
L'Eulàlia ha tingut més feina que sa germana gran: tota la tarda
ha estat d'excursió, i ara s'ha de canviar tota la roba. Al cap
de deu minuts ha descendit corrents de la seva cambra, roja i
pantejant.
Han eixit al carrer. Fa una nit meravellosa. El cel límpid de
muntanya brilla esplèndidament i amb una dolcesa!... Davall seu
hom diria que no pot existir ni una pedra insensible.
Colpida per aquesta impressió, l'Eulàlia mormola:
-La carena de Matagalls sembla el llom d'un monstre endormiscat:
oi?
L'Adelaida no ha respost paraula. Ha mirat un moment la seva
germana amb un esguard que volia dir: -Que n'ets de ximple!
A la porta del saló, l'Eulàlia ha sospirat de nou: -Ja fa pena de
tancar-se aquí dins, amb aquesta nit tan formosa!
Ara l'Adelaida ni l'ha mirada: està completament alliberada de
romanticismes, ella. És tota satisfeta d'anar al saló. Mentre
s'hi encamina es sent una senyora respectable que té el marit als
billars i que acompanya la germana soltera perquè es diverteixi
honestament. Aquesta funció que ara comença d'exercir l'encanta:
hi gaudeix una de les delícies més estimades del matrimoni.
El saló és gairebé ple. Les dues germanes troben aviat dues
colles, que els ofereixen seient. L'Adelaida, com és de llei,
resta instal·lada entre les senyores casades; l'Eulàlia entre
cinc amigues que no arriben a disset anys: cadascuna al seu lloc.
El pianista, jovencell ros que s'engreixa a mesura que avança
l'estiu, es posa a tocar el preludi d'una cançoneta francesa. Ix
una infeliç _coupletiste_ i canta:
_«Ce soir, quand il fera noir,
je m'en irai chercher fortune;
ce soir, quand il fera noir,
je m'en irai au clair de lune..."»_
La cançó és molt més tendra que maliciosa; però l'Adelaida
comença de creure ofesa la seva virtut, i sobretot la de la seva
germana. Es va capficant ràpidament: cada cop la cançó li sembla
més plena de perversitats, i la roba de la cantant més escotada.
No pot més: s'aixeca. El seu bust sobreïx entre els caps de
l'auditori. Està roja de preocupació. -Anem, Eulàlia: aquestes
coses no es poden veure ni sentir.- L'Eulàlia la mira un moment,
esbalaïda, sense acabar d'entendre; i, quan veu que comença de
caminar cap a la sortida, la segueix d'esma.
Murmuri general. L'assemblea comenta el cop. La veu de la
_chanteuse à voix_ gairebé no se sent.
Algunes mares, professionals dels escrúpols, han restat fortament
inquietes: no saben quin partit pendrien. Ni el gest ni el
vestuari de la cantant els semblen cap cosa impúdica, però la
cançoneta les posa en un compromís feréstec: si de debò és
indecent, passen per cíniques o per ignorar el francès.
La inèrcia resol aquests dubtes: ningú no segueix l'Adelaida. De
fet, doncs, la seva retirada comença a convertir-se en tema
satíric.
Un amic es presenta als billars i conta el fet. En Llucià,
cuita-corrents, abandona el joc i surt al defora.