En Llucià seu davant d'una tauleta de l'Orxateria Valenciana.
L'altíssima volta dels arbres projecta una ombra majestuosa.
Corre un aire fresquívol gairebé. Els tramvies d'imperial passen
plens de persones gaudint el lleure ben guanyat. Una música
ambulant escampa les notes d'un vals vienès. L'orxata és saborosa
i gelada. Cau la tarda.
En Llucià xucla àvidament totes aquestes benaurances efímeres. I
medita. Es troba, tanmateix, en un oasi de la seva existència
conjugal. Però res més que en un oasi. Altre temps, aquesta hora
tindria per a ell una beutat perfecta. Ara no, definitivament no:
la delícia que començava de sentir llangueix de pressa dessota el
pes d'una temor o d'una recordança. Avui és divendres: demà a la
tarda hom ha de pendre el tren i presentar-se a Viladrau, davant
de l'Adelaida.
Per centèsima volta pretén explicar-se com és possible que un
home caut i madur arribi a cometre una bestiesa irreparable. La
seva exaltació de tífic convalescent li sembla una tragèdia
horrible. No renega pas del somni de felicitat que hi concebé,
sinó de l'acudit (imbècil!) de creure'l personificat en
l'Adelaida.
Vet aquí la dona que havia de fer-li tastar tot el deliri de la
passió amorosa; vet aquí la muller posseint, com sa germana
Angelina, totes les virtuts domèstiques i, de més a més, l'encís
que embriaga i el foc que arravata!
Li escapa una interjecció potent.
D'aquí estant veu amb una exactitud fotogràfica l'època del seu
prometatge. Es veu i es sent ell mateix, a Vallvidrera. Es veu i
es sent tan bé que s'apunyegaria. Parla amb vehemència, i escolta
sempre la resposta que desitja; mira amb il·lusió, i no veu altra
cosa que un paradís imminent. Era boig.
Mentre En Llucià s'abandonava alternativament a la còlera o
l'enyorança, el temps ha fet un canvi: l'oratge pacífic s'ha
convertit en huracà furiós. Les taules resten desertes en pocs
segons. En Llucià paga i fuig. La ventada continua amb força
creixent i porta gotes de pluja. Els llocs de venda ambulant
(plàtans, taronges, gelats) s'han plegat sobre ells mateixos amb
un prudent instint de caragols. Un quiosc de periòdics ha retirat
cuita corrents el seu cinyell de paperam voleiadís. Un senyor
persegueix el barret, que li fuig veloçment i hàbilment, com si
fos una bestiola plena de malícia. Baten portes i finestres. En
algun lloc hi ha trencadissa de vidres. Els dependents
mercantils, vibrants d'entusiasme mariner, fan giravoltar el torn
en el qual la vela s'embolica. Els arbres es bressen amb una mena
de desesperació dramàtica. El _trolley_ d'un tramvia branda a
l'entorn del cable, produint un espurneig sinistre.
Les senyores, sota les robes lleugeres, han posat pell de
gallina, i experimenten una vaga terror que gairebé les fa
córrer.
En Llucià també s'apressa: li fa pena de veure's en mig de la
tempesta amb el seu impecable pantalon de franel·la blanca i les
seves càndides sabates de lona.